Pàgines

dissabte, 5 de novembre de 2011

Ja no fa falta bombardejar Barcelona?

El periodista Jordi Barbeta es preguntava què devia haver canviat que ja no calgui bombardejar Barcelona per a sotmetre-la. La pregunta se la formulava en relació a l’afirmació de l’energumen Peces Barba que havia afirmat que "no hará falta volver a bombardear Barcelona". Una afirmació que implica que el seu autor només ho descarta perquè considera que els efectes de les anteriors ocasions encara perduren o que hi poden haver altres mitjans per aconseguir els mateixos fins. Altrament, l’individu hauria vist amb bons ulls la repetició de la jugada.

La indignitat d’un individu així és molt superior, i el menyspreu que ens mereix molt més gran, que el de qualsevol membre d’ETA. Aquests, equivocant els mitjans, com a mínim tenien uns ideals respectables; a part que el terrorisme d’Estat, històricament, ha causat molts més morts i a més ho ha fet amb els recursos públics, del conjunt de la ciutadania. Tothom ha recordat aquests dies que Peces Barba és un dels pares de la Constitució espanyola; una Constitució que preveu l’ús de les armes per al cas que algun poble optés per exercir democràticament el dret a decidir; el detall de si caldria bombardejar Barcelona o no, seria una qüestió tècnica expressament encarregada a l’exèrcit, però que no fa pas fàstics a terroristes de la talla de don Gregorio.

Però la pregunta que es formula Jordi Barbeta pot tenir diferents interpretacions o diferents respostes. Una primera possibilitat seria que els darrers bombardejos, els del franquisme, van obtenir bons resultats per als espanyols, de manera que el país ha quedat suficientment tocat com per a no necessitar un altre bombardeig. Una segona, i derivada de la primera, és que l’èxit del franquisme va ser aconseguir que hi hagués un sector de catalans, molts vinguts de fora però també d’autòctons, que acceptant el llenguatge de les bombes han assumit com a propi l’argument dels agressors, han renunciat a l’estima pel país i en reneguen. Una altra seria que la por derivada dels anteriors bombardejos faci pensar a molts polítics que no val la pena jugar-se-la; algun deu pensar que aquesta vegada potser no bombardejarien tota la ciutat, però potser sí que se la carregarien els dirigents que tinguessin la gosadia de posar-se al capdavant de les aspiracions dels catalans. És a dir que mentre el joc polític estigui entre els fernàndezs, chacons i durans no farà falta bombardejar Barcelona.