Pàgines

dimecres, 23 de novembre de 2011

Qui confia en els militars?

Quan va esclatar la revolució egípcia, el paper dels militars era més aviat fosc, almenys vist des de la distància. Inicialment, com acostuma a passar, els militars donaven tot el suport a la dictadura; de fet eren ells qui la sustentaven. I no era pas de franc, perquè a canvi d’aquest suport la dictadura els donava tota mena de privilegis. I va ser precisament per a conservar aquests privilegis que, quan van veure que anaven mal dades, que van passar per la fase de no intervenir en la repressió per acabar situant-se al costat dels revoltats.

Recordem aquelles imatges en què els manifestants es posaven al costat dels militars i els saludaven amicalment o els felicitaven pel fet de descarregar les seves armes contra ells, com havien fet fins aleshores. Des de la meva perspectiva em semblava tan insòlit com inversemblant que la gent confiés en l’exèrcit; de fet em sembla del tot inversemblant que hi hagi gent que confiï en qualsevol exèrcit. No sé si en trobaríem cap al món que el seu historial no hagi estat molt més farcit d’accions d’agressió contra el propi país o d’agressions contra l’exterior que no pas accions de defensa del propi país. Ara, a Egipte, s’han reprès les revoltes populars contra els qui de fet pretenen continuar amb els mateixos privilegis, i els mateixos mètodes, de la dictadura que es pensaven que havien enderrocat. Ben mirat, només havien canviat el cap visible de la dictadura, però no les seves conseqüències.

I és que és una pura quimera, només comprensible per l’estat de desesperació en què es devien trobar els egipcis, haver confiat amb els militars. Suposo que és una lliçó que no aprendrem mai: els exèrcits no són mai la salvació de res ni els que poden resoldre els problemes. Són el problema, aquí i arreu.