L’estiu acostumava a ser una època relativament eixorca pel que fa a la informació, i això propiciava que els mitjans de comunicació s’haguessin d’inventar serpents d’estiu, com les del llac Ness, o qualsevol altra fabulació o entreteniment com els suquets de peix de Pere Portabella. I tot i que l’actual el panorama econòmic europeu i les mogudes al món àrab ja donen prou com per a sucar-hi pa i bastir els titulars de la premsa, sembla que la tradició no s’acaba de perdre del tot. Mireu, si no, l’explicació que de cop i volta molts mitjans de comunicació van coincidir a oferir-nos sobre l’aparentment inexplicable fluctuació dels mercats a causa dels moviments especulatius.
Alguns, fins i tot ho donaven com una mena de recepta per a fer-nos veure si n’era de senzill fer anar de corcoll el mercat. Venien a dir que qualsevol de nosaltres, sabent la recepta, podia ser un especulador. La cosa era ben senzilla: algú, un intermediari o qualsevol de nosaltres, demana prestades unes accions que es ven a un preu raonable però provocant una baixada de la seva cotització perquè satura el mercat d’oferta; aleshores, es tracta de fer córrer rumors sobre la solvència de l’empresa, que són més creïbles si alhora el mercat constata que hi ha qui se les vol treure de sobre. Quan el preu d’aquestes accions està en el seu punt més baix, és el moment de tornar-les a comprar, amb un evident benefici perquè la mateixa demanda d’accions, incentivada per un desmentiment dels rumors anteriors en tornaran a fer pujar la cotització fins als nivells inicials. Negoci net per a l’especulador que pot tornar les accions a l’ànima caritativa que les hi havia prestat, amb la corresponent comissió és clar.
Així de senzill, així de fàcil. Els especuladors no són, doncs, una mena de monstres sense escrúpols, sinó uns pillets una mica murris, que no fan res que no poguéssim fer qualsevol de nosaltres. Com sempre, la història s’explicava a mitges. Perquè es noti al mercat, no es pot fer l’operació especulativa amb uns pocs milions d’euros; prou feines té el Banc europeu per a compensar els desequilibris que provoquen els moviments especulatius. Per tant, es tracta en primer lloc de trobar algú, un amic, el veí de l’escala o un company de treball, que et deixi uns quants milers de milions en accions. Fins aquí, sembla fàcil. Després es tracta de fer córrer el rumor sobre la insolvència d’una empresa o d’un estat; una trucadeta als amics de Moody´s, de Standard & Poor's o de Fitch, i assumpte arreglat. Només és qüestió de no badar, i saber veure el moment oportú per a tornar a comprar les accions quan estan al nivell més baix. Cap problema, amb els beneficis, descomptant la cerveseta que paguem a l’amic, veí o company que ens ha deixat les accions, ens n’anem cap a casa amb quatre calerons de més.
Alguns, fins i tot ho donaven com una mena de recepta per a fer-nos veure si n’era de senzill fer anar de corcoll el mercat. Venien a dir que qualsevol de nosaltres, sabent la recepta, podia ser un especulador. La cosa era ben senzilla: algú, un intermediari o qualsevol de nosaltres, demana prestades unes accions que es ven a un preu raonable però provocant una baixada de la seva cotització perquè satura el mercat d’oferta; aleshores, es tracta de fer córrer rumors sobre la solvència de l’empresa, que són més creïbles si alhora el mercat constata que hi ha qui se les vol treure de sobre. Quan el preu d’aquestes accions està en el seu punt més baix, és el moment de tornar-les a comprar, amb un evident benefici perquè la mateixa demanda d’accions, incentivada per un desmentiment dels rumors anteriors en tornaran a fer pujar la cotització fins als nivells inicials. Negoci net per a l’especulador que pot tornar les accions a l’ànima caritativa que les hi havia prestat, amb la corresponent comissió és clar.
Així de senzill, així de fàcil. Els especuladors no són, doncs, una mena de monstres sense escrúpols, sinó uns pillets una mica murris, que no fan res que no poguéssim fer qualsevol de nosaltres. Com sempre, la història s’explicava a mitges. Perquè es noti al mercat, no es pot fer l’operació especulativa amb uns pocs milions d’euros; prou feines té el Banc europeu per a compensar els desequilibris que provoquen els moviments especulatius. Per tant, es tracta en primer lloc de trobar algú, un amic, el veí de l’escala o un company de treball, que et deixi uns quants milers de milions en accions. Fins aquí, sembla fàcil. Després es tracta de fer córrer el rumor sobre la insolvència d’una empresa o d’un estat; una trucadeta als amics de Moody´s, de Standard & Poor's o de Fitch, i assumpte arreglat. Només és qüestió de no badar, i saber veure el moment oportú per a tornar a comprar les accions quan estan al nivell més baix. Cap problema, amb els beneficis, descomptant la cerveseta que paguem a l’amic, veí o company que ens ha deixat les accions, ens n’anem cap a casa amb quatre calerons de més.
Ens prenem per imbècils, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada