El Departament de Medi Ambient ha encetat una campanya adreçada als ciutadans amb l’objectiu d’aconseguir que es generin menys residus. “Aquí reduïm”, com a continuació d’aquell altre espot televisiu “Aquí reciclem”, és el nom de la campanya que vol aconseguir que es generi un 10% menys de residus que no pas ara. Els costos d’aquesta mena de campanyes, que inclouen espots televisius, anuncis a la premsa escrita i falques radiofòniques, són elevadíssims i els seus resultats solen ser més que discrets. No és que estigui en contra de campanyes institucionals adreçades a fomentar bones pràctiques de ciutadania, però crec que altre cop errem el tret perquè apuntem malament.
Només cal anar a qualsevol establiment a comprar i veurem com els embalatges superen de molt les necessitats de presentació i preservació del producte. Un mòbil, un MP4 i tants altres petits aparells se’ns presenten en voluminosos i ostentosos embalatges, i el mateix podem veure als quioscos, com també ho fan amb les joguines i, sobretot als hipermercats, amb molts dels productes envasats. Les bústies continuen plenes de publicitat de tota mena i a casa es rep infinitat de paperassa inútil, incloses diverses publicacions institucionals que només tenen l’objectiu de fer autopropaganda de la institució.
És una mica com el que passa amb la velocitat dels vehicles. Si a cap carretera es pot circular a més de 140 quilòmetres per hora, el més fàcil i econòmic seria prohibir la venda de vehicles que tinguin la capacitat de superar aquests límits legals; limitar de fàbrica la capacitat de vulnerar la legalitat. Però, no. Per no enfrontar-se amb les empreses, es prefereix invertir grans quantitats de diners en publicitat institucional perquè els ciutadans no facin ús de les potencialitats del seu vehicle, en lloc de treure una normativa específica, que sortiria gratis.
I amb això dels residus passa el mateix. En lloc d’apuntar a les empreses que són les que ens forcen, si volem adquirir un producte, a endur-nos una gran quantitat de residus, es prefereix mirar cap al consumidor i responsabilitzar-lo. Sempre és més fàcil apuntar al més feble. Hi ha una part que sí que pot moderar el consumidor; però, quan anem al supermercat, el residu de la bossa és el més petit de tots i que al capdavall també reciclem donant-li nou usos. Però l’eslògan queda bé : “Aquí reduïm”.
Només cal anar a qualsevol establiment a comprar i veurem com els embalatges superen de molt les necessitats de presentació i preservació del producte. Un mòbil, un MP4 i tants altres petits aparells se’ns presenten en voluminosos i ostentosos embalatges, i el mateix podem veure als quioscos, com també ho fan amb les joguines i, sobretot als hipermercats, amb molts dels productes envasats. Les bústies continuen plenes de publicitat de tota mena i a casa es rep infinitat de paperassa inútil, incloses diverses publicacions institucionals que només tenen l’objectiu de fer autopropaganda de la institució.
És una mica com el que passa amb la velocitat dels vehicles. Si a cap carretera es pot circular a més de 140 quilòmetres per hora, el més fàcil i econòmic seria prohibir la venda de vehicles que tinguin la capacitat de superar aquests límits legals; limitar de fàbrica la capacitat de vulnerar la legalitat. Però, no. Per no enfrontar-se amb les empreses, es prefereix invertir grans quantitats de diners en publicitat institucional perquè els ciutadans no facin ús de les potencialitats del seu vehicle, en lloc de treure una normativa específica, que sortiria gratis.
I amb això dels residus passa el mateix. En lloc d’apuntar a les empreses que són les que ens forcen, si volem adquirir un producte, a endur-nos una gran quantitat de residus, es prefereix mirar cap al consumidor i responsabilitzar-lo. Sempre és més fàcil apuntar al més feble. Hi ha una part que sí que pot moderar el consumidor; però, quan anem al supermercat, el residu de la bossa és el més petit de tots i que al capdavall també reciclem donant-li nou usos. Però l’eslògan queda bé : “Aquí reduïm”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada