El Rector en funcions de la Universitat de Barcelona, Josep Samitier, ha deixat ben clar als estudiants que estan tancats a la Seu central en protesta per l’aplicació del Pla de Bolonya, que no hi haurà negociació mentre duri la tancada. No entraré ara a parlar del Pla de Bolonya que conté, certament, elements preocupants des del punt de vista de l’accés lliure als estudis universitaris, ni de l’encert o desencert de les mobilitzacions estudiantils que probablement arriben tard i no estan dirigides contra els qui realment podrien negociar la reforma europea dels estudis universitaris, sinó simplement d’aquesta fal·làcia del Rector de la UB: “No hi haurà diàleg mentre durin les mobilitzacions”.
És un recurs que veiem repetidament quan hi ha un conflicte del tipus que sigui. Pot ser el cas d’ETA quan s’afirma que “amb violència no hi ha negociació”; pot ser el cas de les reivindicacions obreres quan les empreses es neguen a dialogar “mentre hi hagi vagues”; o pot ser el cas dels moviments veïnals que topen amb la negativa de l’administració local “mentre durin les mobilitzacions”; i ens hi trobaríem si la societat catalana o els polítics es mobilitzessin per reivindicar el compliment de l’Estatut en matèria de finançament. Es pot parlar de tot, però sempre dintre d’un ordre. Però quan s’acata l’ordre, les autoritats no veuen la necessitat de negociar res perquè ja controlen la situació i poden imposar el seu criteri.
El problema és que no es parla mai de res fins que algú no aixeca una mica més veu. A la pràctica, les mateixes institucions que reclamen que no hi hagi pressions excessives per encetar una negociació, són les que només han cedit quan realment se les ha pressionat amb vagues, amb mobilitzacions i, si cal, amb violència. De fet, és l’excusa que han donat sempre les dictadures; com deia cínicament el Pinochet ell havia d’actuar amb mà de ferro perquè les protestes es feien al carrer i de forma excessiva, en lloc de seguir els mecanisme que establia el règim.
El Rector de la Universitat de Barcelona pot argumentar que ell és un rector en funcions, que d’aquí a quatre dies deixarà el càrrec, o que l’aplicació del Pla de Bolonya no dependrà només de la voluntat de les universitats, però el que no pot dir, honestament, és que no negociarà fins que no s’aturin les mobilitzacions. Aquesta cançoneta ja ens la sabem.
És un recurs que veiem repetidament quan hi ha un conflicte del tipus que sigui. Pot ser el cas d’ETA quan s’afirma que “amb violència no hi ha negociació”; pot ser el cas de les reivindicacions obreres quan les empreses es neguen a dialogar “mentre hi hagi vagues”; o pot ser el cas dels moviments veïnals que topen amb la negativa de l’administració local “mentre durin les mobilitzacions”; i ens hi trobaríem si la societat catalana o els polítics es mobilitzessin per reivindicar el compliment de l’Estatut en matèria de finançament. Es pot parlar de tot, però sempre dintre d’un ordre. Però quan s’acata l’ordre, les autoritats no veuen la necessitat de negociar res perquè ja controlen la situació i poden imposar el seu criteri.
El problema és que no es parla mai de res fins que algú no aixeca una mica més veu. A la pràctica, les mateixes institucions que reclamen que no hi hagi pressions excessives per encetar una negociació, són les que només han cedit quan realment se les ha pressionat amb vagues, amb mobilitzacions i, si cal, amb violència. De fet, és l’excusa que han donat sempre les dictadures; com deia cínicament el Pinochet ell havia d’actuar amb mà de ferro perquè les protestes es feien al carrer i de forma excessiva, en lloc de seguir els mecanisme que establia el règim.
El Rector de la Universitat de Barcelona pot argumentar que ell és un rector en funcions, que d’aquí a quatre dies deixarà el càrrec, o que l’aplicació del Pla de Bolonya no dependrà només de la voluntat de les universitats, però el que no pot dir, honestament, és que no negociarà fins que no s’aturin les mobilitzacions. Aquesta cançoneta ja ens la sabem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada