El mateix calendari que abans estava farcit de sants, avui, el trobem farcit de Diades. Hi ha Dia Internacional per a tot. En alguns casos, aquest dia pot servir per a recordar un tema quotidià més o menys oblidat, per a fer balanç de la situació o per a desenvolupar-hi alguna acció concreta, ni que sigui de conscienciació. El Dia Internacional dels Drets Humans no crec que pugui servir ni per això: potser més aviat per a què els humans que encara creuen en els drets de les persones sentin una mica de vergonya davant l’escarni que en fan els poders públics.
Em va semblar patètica l’entrevista televisiva que feien a Jaume Saura, President de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. L’home intentava donar una visió positiva, fent una comparació entre la situació del respecte pels Drets Humans, ara mateix, amb la que hi podia haver cinquanta anys enrere. I li sortia un saldo positiu, està clar. Però no és qüestió de si ens ho podem mirar des d’una perspectiva més o menys optimista, o de si realment hi pot haver algun avenç tangible, sinó de quina és la voluntat dels governants i dels poders reals que dominen els destins del planeta.
La Declaració Universal de Drets Humans partia ja d’una voluntat d’establir uns mínims, però que sobretot no tinguessin cap mena de validesa jurídica i que per tant es quedessin al rang de recomanacions. No solament no hi ha cap mecanisme internacional per vetllar per la seva protecció i molt menys sancionar els qui els vulnerin, sinó que són els mateixos poders públics els qui legislen per tal d’impedir-ne la seva aplicació. Qualsevol intent de fer valer la lletra i l’esperit de la Declaració Universal de Drets Humans pot ser suspecte de delicte.
La Declaració Universal de Drets Humans és paper mullat des del moment que no són acceptats com a tals, i com a prevalents a qualsevol interès o legislació estatal. La seva aplicació sempre queda supeditada a la legislació, les lleis de mercat i les imposicions dels poders reals o fàctics que la vulneren. Els humans tenim uns drets que podem exercir sempre que els poders, polític, econòmic o religiós, ens ho permetin.
Em va semblar patètica l’entrevista televisiva que feien a Jaume Saura, President de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. L’home intentava donar una visió positiva, fent una comparació entre la situació del respecte pels Drets Humans, ara mateix, amb la que hi podia haver cinquanta anys enrere. I li sortia un saldo positiu, està clar. Però no és qüestió de si ens ho podem mirar des d’una perspectiva més o menys optimista, o de si realment hi pot haver algun avenç tangible, sinó de quina és la voluntat dels governants i dels poders reals que dominen els destins del planeta.
La Declaració Universal de Drets Humans partia ja d’una voluntat d’establir uns mínims, però que sobretot no tinguessin cap mena de validesa jurídica i que per tant es quedessin al rang de recomanacions. No solament no hi ha cap mecanisme internacional per vetllar per la seva protecció i molt menys sancionar els qui els vulnerin, sinó que són els mateixos poders públics els qui legislen per tal d’impedir-ne la seva aplicació. Qualsevol intent de fer valer la lletra i l’esperit de la Declaració Universal de Drets Humans pot ser suspecte de delicte.
La Declaració Universal de Drets Humans és paper mullat des del moment que no són acceptats com a tals, i com a prevalents a qualsevol interès o legislació estatal. La seva aplicació sempre queda supeditada a la legislació, les lleis de mercat i les imposicions dels poders reals o fàctics que la vulneren. Els humans tenim uns drets que podem exercir sempre que els poders, polític, econòmic o religiós, ens ho permetin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada