Jueus i israelians; poble, cultura i religió

En més d’una ocasió he manifestat la meva opinió sobre les accions militars de l’exèrcit israelià a la Franja de Gaza. Crec que tenen un nom clar i sense pal·liatiu: són accions criminals i terroristes que la comunitat internacional hauria de condemnar. Condemnar verbalment, però sobretot portar els seus responsables davant del Tribunal Penal Internacional, com s’ha fet amb altres genocides. Per tant, no vull reincidir tant en aquesta qüestió com en la tergiversació que s’ha fet de tot plegat, caient en el parany de confondre les accions criminals concretes amb principis generals, i sobretot confondre una acció de govern amb un poble sencer. L’atac contra un centre jueu de Barcelona en pot ser una mostra clara.

Ja sé que, sovint, són ells mateixos els qui ajuden a crear aquesta confusió, aquesta barreja entre la política, la cultura i realitat d’un poble i la seva religió. Però entenc que hem de ser més acurats en els termes precisament per no contribuir, com es fa des de determinats mitjans de comunicació o des de determinades opcions polítiques, a incrementar les tensions i convertir una acció criminal en un plet entre cultures o religions. El Govern d’Israel i les seves accions són una cosa, i el poble, la cultura i la religió jueva en són una altra. No té res a veure el dret de l’Estat d’Israel d’assegurar la seva seguretat amb els bombardejos indiscriminats contra la població civil de Gaza, el seu confinament i la negació dels seus drets.

A Catalunya, i també dins d’ERC, hi ha sectors importants que senten una especial atracció per la cultura jueva; uns sectors que ara se senten incòmodes quan sembla que ens haguem de definir entre ser pro palestí o pro jueu. Una cosa és el conflicte general de dos pobles que tenen prou arguments, uns i altres, per a sentir una mateixa terra com a pròpia, i per tant de no gens fàcil solució; una altra són les respectives cultures, sovint, excessivament vinculades tant amb la religió en el sentit fonamentalista del terme com amb la política mateixa; i una altra són les accions criminals, recriminables i incriminables totes, procedeixen del bàndol que procedeixin.

No podem reduir els termes parlant de manifestacions pro palestines o de posicionaments sionistes, quan del que es tracta és de condemnar el terrorisme i els crims d’Estat. Valorar i apreciar la cultura jueva no ha de ser cap impediment per a condemnar les accions criminals.

Tremosa, més que un candidat a les europees

A més d’un ha sorprès el nomenament de l’economista Ramon Tremosa per encaçalar la llista de CiU a les properes eleccions europees. No ha sorprès a Ignasi Guardans perquè des de feia temps que es parlava de buscar una cara nova i més revulsiva per a aquests comicis. Havia sonat i s’havia dit públicament el nom del jurista López Tena, que darrerament s’havia prodigat molt com a abanderat del sobiranisme, encara que més a títol personal que en representació del partit. Una característica molt similar, doncs, a la de Ramon Tremosa, independent i sobiranista.

Es parla que el canvi de López Tena per Tremosa és degut a tensions internes entre Convergència i Unió, o millor dit entre Mas i Duran. Ideològicament, amb una posició contrària a l’Estatut i més aviat proper a Esquerra, Tremosa no té per què tenir massa afinitats amb Unió, més enllà de les bones relacions personals. Tant amb l’un candidat com amb l’altre és evident que CiU ofereix una imatge més sobiranista, més oberta en la línia de la seva Casa Gran. I amb aquest candidat al capdavant, cosa que difícilment hauria pogut fer amb Ignasi Guardans, CiU té totes les cartes per a negociar el tipus de coalició que li convingui, ja sigui a través dels nacionalistes bascos i gallecs o a través de partits nacionalistes catalans que sempre quedarien en un segon pla.

Com a mínim de cara enfora, em sembla positiva la reacció d’ERC afirmant que aquest candidat pot propiciar una entesa cap a una candidatura catalanista a les eleccions europees. De fet, Ramon Tremosa ha estat temptat diverses vegades per incorporar-se o per col·laborar amb ERC; de manera que tan candidat hauria pogut ser d’un partit com de l’altre. I per la seva bel·ligerància envers l’Estatut pactat per Mas, Tremosa més aviat representa el posicionament dels republicans que dels convergents. Estic d’acord, doncs, amb Joan Ridao quan afirma que aquest candidat “afavoreix la unitat d’acció catalanista”. Ara correspon a les direccions dels partits habilitat política i sobretot visió de país per fer possible aquesta unitat d’acció.

L’extrema dreta ha guanyat la partida

És una història ja repetida. Arxivada la causa contra el Lehendakari Ibarretxe, contra el dirigent socialista Patxi López i contra representants de l’esquerra abertzale, uns i altres s’han mostrat satisfets perquè han sortit indemnes de l’absurda acusació. Fins i tot els mitjans de comunicació han valorat positivament l’actuació de la “Justícia” (¿no es podria canviar el nom de l’Administració de Justícia per tal que no es confongués amb el terme comú de “justícia”, amb el qual no hi té res a veure?). I aquí no ha passat res, tret que l’extrema dreta continuarà la seva particular campanya, amb complicitats evidents al si de l’aparell judicial, ara davant d’instàncies superiors.

Hi ha prou experiències i precedents d’entitats cíviques i culturals que quan han volgut denunciar casos d’incompliments de la legislació vigent per part d’algunes administracions, han vist com les seves denúncies no eren admeses a tràmit. La raó és que els denunciants no es podien considerar, segons l’estament judicial en qüestió, directament afectats per les mesures de l’administració. En aquest cas, tractant-se d’una iniciativa procedent de l’extrema dreta, els jutges han aplicat un criteri absolutament contrari, i s’han prestat a fer-los el joc.

Però l’engany i la trampa de tot plegat és fer-nos creure que el Lehendakari i la resta d’acusats han guanyat la partida. Que l’acusació era improcedent, ridícula i absurda, que tenia una simple i barroera motivació política i ideològica, que a ningú que estigui en els seus cabals se li pot passar pel cap que el diàleg i la recerca de la pau pugui ser delicte, tot això ja se sabia d’entrada. Ho sabien els acusats, ho sabien els mitjans de comunicació, ho sabien els grups ultres que havien presentat la denúncia i ho sabien els jutges. La intencionalitat de la conxorxa no era evidentment arribar a condemnar ningú pel delicte de parlar, sinó humiliar els representants de les forces democràtiques simulant l’obertura d’un procés. En un país democràtic, no en tindríem prou amb deixar clar que no hi havia delicte i s’obriria una causa contra els responsables d’haver iniciat un procés que no tenia cap ni peus i només una finalitat partidista. Perquè sí que hi ha hagut delicte en el procés endegat.

Però l’extrema dreta se n’ha sortit. Han guanyat aquesta partida, i per això ho tornaran a repetir en instàncies superiors on esperen trobar les mateixos complicitats.

De Gaza al Perú, la impunitat com a norma

Aquests dies els mitjans de comunicació s’ocupen a grans titulars dels esdeveniments de Gaza, i no els falta raó. Al costat de les notícies de les manifestacions de protesta pels crims comesos pel govern israelià, hi ha les notícies de la intensificació dels atacs. D’una banda, sembla que els mitjans de comunicació es facin ressò i fins i tot comparteixin els clams a favor de l’aturada de la violència; però de l’altra, també donen per bona la posició oficial dels Estats de complicitat amb el Govern israelià. En el millor dels casos, al costat de la validació de l’actitud dels agressors, s’accepta una certa compassió per als agredits i fins i tot s’hi anuncien tímids ajuts per a després de la massacre.

La violència dels Estats, validada pels corresponents aparells de “Justícia”, és una norma internacionalment acceptada, per més que resulti incòmode quan és el blanc de totes les mirades. Però aquesta mateixa violència, sovint ignorada per la majoria dels ciutadans, però no pels governants, campa als seus aires quan no hi ha càmeres ni periodistes impertinents que en donin fe. Deu ser amb lletra tan petita que la majoria de nosaltres no ho havíem llegit: la Fiscalia del Perú investiga ara la política genocida del Govern de Fujimori contra la població indígena. El president peruà va imposar durant el seu mandat un Programa de Planificació Familiar, quin eufemisme!, que consistia entre altres coses en l’esterilització compulsiva de dones indígenes. Era un programa que comptava amb el suport de les Nacions Unides i de l’Agència per al Desenvolupament (la USAID), dels Estats Units.

Es parla d’entre 250.000 i 350.000 dones mutilades per aquest programa de “Planificació Familiar”. I sempre amb una característica comuna: les víctimes eren dones del món rural, sovint analfabetes, que només s’expressaven en llengua quítxua o altres llengües indígenes. La investigació, ara, va a càrrec del nou titular de la Fiscalia Especialitzada en Violació dels Drets Humans, Jaime Schwartz Azpur, però segurament el cas serà arxivat, tal com ja es va fer el 2003. L’Estat té el monopoli de la violència i, per tant, el dret a exercir-lo quan li convingui. Una forma de genocidi com una altra, però també amb els mateixos elements en comú: la complicitat internacional.

Lluís Llach i la solidaritat d’ERC amb Palestina

Milers de ciutadans van sortir ahir al carrer per protestar per la massacre que l’exèrcit d’Israel està infringint sobre el poble palestí. És una vergonya el que la comunitat internacional està permetent, no pas amb passivitat sinó amb complicitat. No es tracta ara de dilucidar el nivell de criminalitat de Hamàs, sinó que l’actuació de l’exèrcit israelià, seguint les ordres del seu govern, és d’un nivell de criminalitat molt superior. Tant se val si eren 30 mil o 300 mil els manifestants a Barcelona; el cas és que hi ha molts ciutadans que, en contrast amb l’actitud dels governants, estan en contra de la violència i del genocidi.

Quan, ara fa uns dies, Joan Tardà reclamava del Govern espanyol una condemna inequívoca de l’actuació de l’exèrcit israelià, vaig pensar que la mateixa reclamació la podia fer al Govern de la Generalitat, del qual en som copartíceps. Pero va ser Lluís Llach qui en el discurs del final de la manifestació d’ahir va recordar que fa ben poques setmanes el Vicepresident del Govern i el Conseller Huguet havien fet un viatge institucional a Israel. Sincerament, em va semblar excessiu, en el discurs de Lluís Llach, vincular aquell viatge institucional dels dos Consellers d’Esquerra amb un hipotètic suport a la política agressiva d’Israel. Però no deixa de ser cert que des d’ERC no s’ha fet tot el que caldria perquè la Generalitat tingués una posició clara sobre el tema; i de fet, hem sentit paraules de condemna més dures de la boca de Zapatero que de Montilla.

Repeteixo que em van semblar excessives les paraules de Lluís Llach, que no sé si llegia un text propi o de les entitats organitzadores. Però no deixa de ser certa aquesta contradicció permanent que vivim a ERC. Com a Govern, i més essent socis minoritaris, ens veiem obligats a ser molt pragmàtics, massa, a ser moderats en excés i, en definitiva, a caure en les mateixes servituds que la resta de partits de govern. Però com a Partit continuem fent les proclames enceses i radicals que es contradiuen amb el que fem des de les institucions. I no em queixaria tant d’aquestes contradiccions com que després pretenguem presentar-nos com un partit diferent i carreguem contra altres forces polítiques que, al capdavall, fan el mateix que fem nosaltres. Almenys, quan ens trobem amb la responsabilitat de governar.

El futur de les CUP, a debat

Aquest cap de setmana la Candidatura d’Unitat Popular celebra una important assemblea per a decidir el seu futur. Sobre la taula, dues opcions ja clàssiques en el món independentista: entrar en el joc de partits i disputar l’espai en aquest cas a ERC, o mantenir-se com a moviment de caràcter municipalista. Un debat que els qui ja tenim algun any de més ens coneixem sobradament, i per al qual no falten raons ni als uns ni als altres. Es tracta de decidir si és el moment de fer el salt a la majoria d’edat, a la primera divisió de la política, o si convé quedar-se com a moviment de base amb una incidència testimonial.

És ben cert que hi ha un descontentament en relació a Esquerra de sectors independentistes que voldrien una opció més ferma i decidida, sense estar tan condicionada per l’opció de govern. Però no està tan clar que aquests mateixos sectors descontents veiessin en les CUP l’alternativa. Posats a fer política ficció, em semblaria molt positiu que al Parlament de Catalunya, i en general en la política institucional, ERC hagués de competir amb una altra opció més radicalment independentista i, per dir-ho d’alguna manera, més antisistema. El que passa és que difícilment, avui per avui, les CUP aconseguirien gaire més que esgarrapar uns quants vots a ERC per esdevenir igualment un partit extraparlamentari, i per tant residual. I un fracàs electoral podria portar al desànim i a les dissensions internes que acabarien perjudicant el paper que actualment exerceixen com a moviment municipalista.

És més. Un cop fet el pas, i presa la decisió d’esdevenir un partit polític amb voluntat de tenir presència al Parlament de Catalunya, immediatament sorgirien veus de l’interior mateix del moviment que el neutralitzarien. Vull dir que, veient les escasses possibilitats d’obtenir representació parlamentària, començarien a sorgir veus pregonant fer una coalició amb ERC que acabarien amb la seva integració al partit, ja fos a títol individual o col·lectivament. És a dir, la mateixa aplicació del criteri d’una majoria d’edat del moviment, i per tant de la necessitat de fer una política més pragmàtica i institucional, els portaria a la seva dissolució o integració en les opcions ja existents. És l’experiència seguida fins ara per tots els moviments populars que han acabat morint d’èxit.

La cerimònia de la confusió

Seguir el dia a dia del procés cap al nou finançament a través dels mitjans de comunicació és realment un embolic que no fa sinó confondre encara més els ciutadans. Tal com va passar amb tot el procés de gestació i posterior negociació de l’Estatut, és possible que, a part de les mesquineses partidistes d’uns i altres obsessionats més en quedar bé en la foto final que en el resultat mateix de la negociació, els mitjans de comunicació hi tinguin la seva part de culpa. És possible que el ciutadà rebi l’impacte dels titulars més xocants que es reiteren dia sí dia també, a voltes contradictoris, sense disposar d’una visió general de tot el procés. És possible. Però les contradiccions hi són.

En pocs dies hem vist un Puigcercós dient que si el dia 31 no teníem una proposta clara i amb xifres, s’armaria la de Sant Quintín; quan arriba la proposta indefinida de Solbes, Montilla i Puigcercós anuncien que si no hi ha canvis substancials no hi haurà acord; unes dies després apareixen els responsables econòmics del tripartit dient que la proposta és insuficient, però que no és contrària a l’Estatut, que té avenços interessants i que hi faran les seves objeccions; tot seguit reapareix Puigcercós per dir que la seva serà una esmena a la totalitat; Nadal, en nom del Govern, el replica dient que d’esmena a la totalitat res de res, que es tracta de puntualitzar el document de Solbes; i finalment ERC presenta al Conseller Castells la seva proposta alternativa...

Un es pregunta quin és el paper del vicepresident del Govern i dels altres consellers d’Esquerra, amagats sempre darrere del Conseller Castells que en nom del Govern encapçala tot el procés. Que no li traslladen la proposta d’ERC, o és que com a Govern tenim una posició i com a partit en tenim una altra? És possible, com deia abans, que al ciutadà li faltin peces per a entendre i interpretar el trencaclosques, però amb els retalls de premsa a la mà, aquí hi ha coses que no quadren. I a més d’un li vénen els dubtes de si el que s’està negociant a tantes bandes no és la sortida airosa de cadascú, veure qui en sortirà menys enfangat. Perquè de moment, no en traiem pas l’aigua clara.

El judici de la vergonya democràtica

L’obertura del judici oral contra el Lehendakari Ibarretxe, el socialista Patxi López i representants de Batasuna és una vergonya per a la democràcia. O és una mostra més que la democràcia és lluny encara en determinats estaments de poder. Com es pot emprendre una causa contra el diàleg i contra la recerca de la pau? Una causa, a més, que té tots els elements propis de la prevaricació quan se sap que tots els Governs espanyols han negociat no amb organitzacions polítiques més o menys afins a ETA, sinó directament amb ETA.

Es tracta estrictament d’un judici polític, hereu d’aquells Tribunals d’Ordre Públic de la dictadura, que no obeeix a cap principi legal ni d’acatament de l’ordenament jurídic sinó simplement a l’afany polític de l’extrema dreta per neutralitzar els qui defensen el País Basc, però sobretot els qui defensen els principis democràtics, el valor de la paraula i del diàleg. Són els mateixos que coincideixen plenament amb ETA amb la idea que el conflicte s’ha de resoldre per la via de les armes i no per la negociació i el diàleg.

Els ciutadans tenim dret a sentir fàstic per aquesta gentussa que usurpen i perverteixen els valors de la justícia. És molt probable que, com deia el socialista Patxi López, tot acabi en un no res perquè fins i tot la fiscalia demana el sobreseïment del cas; però és que això ja ho saben abans d’iniciar el procés, i s’hauran sortit amb la seva de cometre la injustícia d’asseure a la banqueta dels acusats els principis democràtics, el diàleg i la recerca de la pau. Si això és la Justícia, ja m’explicaran què és la Injustícia, la corrupció, la delinqüència i el terrorisme.

Perquè el que aterroritza és que aquesta gent pugui vestir-se amb la toga i tenir el desvergonyiment d’emetre judicis sobre la rectitud de les accions dels ciutadans. Una vergonya per a la democràcia.

Continuar negociant, sense alternativa

Ho deia l’altre dia Antoni Soy en un article al diari Avui, i ho hem sentit moltes altres vegades per boca de dirigents polítics d’ERC, i d’altres partits catalans: No acceptarem un mal acord, és preferible el no acord... i continuar negociant. Continuar negociant què i amb qui? Per a negociar s’ha de tenir quelcom a les mans per a poder fer que la part contrària s’ho repensi; s’ha de poder tancar l’aixeta del gas, per entendre’ns. I aquí ja no tenim aixetes per tancar.

El mateix Soy afirmava “no hi ha tercera via”. El que no hi ha és cap alternativa. La societat catalana, la classe política en el seu conjunt, no té un pla B ni tan sols una mínima voluntat de fer un front comú. Es va veure ben clar quan els socialistes catalans firmaven el xec en blanc dels pressupostos a Zapatero, quan els socialistes donaven per fet que l’entrevista entre el President Montilla i el President espanyol havien desencallat les negociacions i l’acord era imminent; només faltava convèncer els socis de Govern. Però es veu igualment clar quan Esquerra llança una vegada i una altra la seva amenaça apocalíptica que després es queda en un no res, i quan des de CiU només miren de treure el màxim profit partidista de la situació.

Estic convençut que al final els socialistes, els catalans i els espanyols perquè tots són al mateix bàndol de la negociació, aconseguiran convèncer els socis de Govern perquè signin un acord mal maquillat. Però, suposant que no sigui així, què significa seguir negociant? El Govern espanyol aplicarà el nou model de finançament al conjunt de l’Estat, al marge de les rebequeries dels catalans. I si fins ara han incomplert tots els terminis, fins i tot els establerts per la llei, no tindran cap inconvenient per allargar la situació fins que ens cansem de picar de peus i recollim l’almoina que ens ofereixen. Dir que continuarem negociant quan no tenim res per a posar sobre la taula de negociació, ni tan sols una voluntat nacionalista de dir “adéu” a Espanya, és no dir res.

Hem alertat tantes vegades en fals de l’arribada del llop que els espanyols ja saben que aquí no hi ha sinó un gosset que, amb més o menys mala cara, els acabarà llepant les sabates per a recollir els rosegons de pa que els sobrin.

Extrapolació de dades

Massa sovint, des dels mitjans de comunicació se’ns donen titulars de premsa fabricats a base d’extrapolació de dades, amb resultat falsos o enganyosos. Des de les institucions o des d’entitats privades tenim a diari una munió d’enquestes sobre les temàtiques més variades. I com que aquestes enquestes solen contenir moltes variables, es pot fer tota mena d’encreuaments de dades amb resultats aparentment irrefutables, des del punt de vista matemàtic o estadístic, però erronis en el seu plantejament.

Fa un cert temps, per exemple, va aparèixer una enquesta de la qual els mitjans de comunicació en van extreure com a titular que els alumnes que parlen català a casa obtenen millors resultats acadèmics. Naturalment, davant d’aquest titular la premsa que predica l’odi contra Catalunya i contra la seva llengua en va voler treure conclusions de caire discriminatori: es posava millor nota als qui parlaven català!. Afortunadament, ningú va fer la lectura racista a l’inversa que consistiria en dir que els nens que parlen català estan més ben dotats que els altres. El problema rau en l’equívoca interpretació de les dades que en van fer els mitjans de comunicació. El baix rendiment escolar pot estar vinculat amb el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, i no pas amb la llengua que parlen a casa. Una altra cosa és que en el conjunt de la nova immigració els percentatges de famílies amb baix nivell socioeconòmic i cultural, per raons obvies, sigui més elevat que en les famílies autòctones o que porten ja un cert temps arrelades a Catalunya.

És el mateix error, no sempre involuntari, que cometen alguns racistes en calcular estadísticament el percentatge de delinqüents procedents d’altres països, per treure’n la conclusió equívoca que immigració equival a delinqüència. És el mateix que hom podria fer, estadísticament, amb els percentatges de reclusos que tenen com a llengua pròpia el català, el castellà o altres llengües. Unes estadístiques que es podrien fer ara, o que es podrien haver fet fa trenta anys, quan encara no hi havia les allaus immigratòries que tenim ara. Us imagineu el titular?

Probablement Déu no existeix

Aquests dies podrem veure a la ciutat de Barcelona una mini campanya publicitària en què se’ns dirà que “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. La campanya pretén quelcom tan senzill com contradictori: visualitzar l’existència d’un important sector de la població que no creu o no el preocupa l’existència de Déu. En una societat cada vegada més laïcitzada, una campanya d’aquesta mena no té massa sentit a no ser que es pretengui crear una nova religió basada en la improbable existència de Déu.

Quan en un Estat laic es proclama que les creences formen part estrictament de la intimitat personal de cadascú, la religió com a tal deixa de tenir sentit. I d’això n’és ben conscient la jerarquia catòlica que sap que la seva pèrdua de poder i de capacitat d’incidència sobre el conjunt de la societat va lligada amb la interiorització de les creences. D’aquí que aquesta jerarquia surti a la palestra política, posicionant-se sense reserves al costat d’un bàndol ideològic; probablement el bàndol que des d’un punt de vista moral està més obertament en contradicció amb els principis que diu defensar, però que és el que li pot garantir mínimament el manteniment d’aquestes quotes de poder.

No crec que sigui visualitzant l’existència d’un escepticisme o d’una indiferència envers el fet religiós que es consolidi la laïcitat. Ben al contrari, campanyes d’aquesta mena formulades com a negació d’una probabilitat el que fan és reforçar els qui d’aquesta mateixa probabilitat en fan una creença. La indiferència i el deixar de preocupar-nos per quelcom que no creiem que existeixi, tant si és l’existència de qualsevol Déu o d’extraterrestres, es practica des de la mateixa indiferència.

Jugar amb la crisi dels altres

Ja se sap que sempre hi ha carronyers que van a treure profit de les situacions difícils dels altres. Socialment, podria estar mal vist si no fos perquè acostumen a guardar unes certes formes, perquè el marc legal els empara i sobretot perquè ho acaben justificant amb la lògica del mercat i de la seva llei d’oferta i demanda. Són temps de crisi, hi ha persones que es troben en situacions compromeses, amb unes necessitats peremptòries, i per tant són presa fàcil per als carronyaires.

Abans que esclatés la crisi oficial, la dels bancs i de les immobiliàries, l’encariment desmesurat del preu de la vivenda i la facilitat amb què hom podia accedir a línies de crèdit va propiciar l’aparició d’una mena d’empreses que oferien aplegar tots els crèdit en un de sol i es presentaven com la solució per sortir del fangós mar hipotecari. Els seus clients solien ser famílies que s’havien excedit amb les hipoteques o que tenien problemes per a fer-hi front degut a l’encariment dels tipus d’interès. Aquestes empreses oferien unes condicions que sovint semblaven miraculoses, però que al final acabaven essent una trampa per tal d’embargar-los la vivenda, que ells es podien revendre a preus més alts per suposat. Això s’ha acabat, perquè ara no és cap solució per a una entitat de crèdit embargar una vivenda que després els costarà molt de recol·locar.

Però ara apareixen altres carronyaires. Els qui es troben sense feina en busquen desesperadament, a voltes prescindint del sou i de les condicions que els ofereixin, de manera que hi ha empreses que s’aprofiten de la situació per a crear llocs de treball escombraria, quan un temps enrere hauria estat un lloc de treball com qualsevol altre. Tant és així que aquestes feines s’ofereixen només a persones, sovint immigrades, que per la seva precària situació hauran d’acceptar el que calgui, al marge de la llei. En combinació amb aquests carronyaires hi ha la publicitat enganyosa de les Empreses de Treball Temporal que col·loquen de cara al carrer tot un seguit d’ofertes de treball que resulten ser falses, o reclams per a oferir allò que legalment no es podria oferir.

I ja no diguem dels anuncis que apareixen a la premsa, oferint un treball remunerat per fer des de casa mateix, però que donen només un número de telèfon d’alt cost per tal d’entretenir indefinidament el qui podria estar-hi interessat. I la feina és inexistent perquè el negoci consisteix en l’explotació de la línia telefònica. Son els nous carronyaires que s'profiten de la situació de crisi i de la manca de rigor de l'administració per a combatre-ho.

Les negociacions segueixen el seu camí

Ho he vingut dient des de fa un cert temps, i no em farà res, si es dóna el cas, d’admetre que anava equivocat. Però de moment tot sembla indicar que les negociacions pel nou finançament segueixen el seu curs, al ritme i al so que marca el Govern espanyol. La proposta de Solbes, la que segons els socialistes catalans sonava bé, ha estat força ben acollida al conjunt de l’Estat i només aquí ha fet saltar les alarmes. El socialistes catalans, davant el rebuig frontal d’Esquerra, no podien continuar elogiant l’eficàcia i la capacitat negociadora de Montilla que segons ells havia desencallat i ben encarrilat les negociacions, a risc de provocar la ruptura del Govern.

De moment s’ha arribat a un primer acord de Govern tripartit. Almenys formalment, es visualitzarà que el Govern català té una visió pròpia i que negociarà bilateralment amb el Govern espanyol. Però ho farà a partir de la proposta de Solbes que no té res de bilateral: ja ens han portat, doncs, al seu terreny. Mentrestant, s’anirà modelant el discurs per a justificar l’acord que inevitablement arribarà. El Govern, Esquerra inclosa, ja ha començat admetent que la proposta espanyola no va contra el que diu l’Estatut, simplement no hi ha prou garanties que ho acabi reflectint del tot. I s’admet que en la proposta hi ha avenços importants, encara que insuficients. Us sona?

Qualsevol que repassi l’hemeroteca i busqui en aquells inicis de gener del 2006 hi trobarà declaracions similars, sobre el procés de negociació del nou Estatut. Pocs dies abans d’aquell 20 de gener en què Mas i Zapatero van sortir a fer-se la foto amb l’acord del nou Estatut sota el braç, des d’Esquerra mateix en boca de Josep Lluís Carod Rovira es deia que l’acord era proper: encara era insuficient, però el líder republicà el va qualificar d’insuficient alt. En aquella ocasió, quan ja tot era a punt, el mag Zapatero va optar per escenificar l’acord amb CiU, per evitar fer-ho amb els independentistes, amb l’escàndol que això hauria provocat arreu de l’Estat.

Seguim els mateixos passos. De moment, ja hem acceptat les seves regles de joc. D’aquell no deixar ultrapassar “línies vermelles” i el “plantar-se davant de Madrid” es va passar al “front unitari en cas de no tenir una proposta clara el dia 31”, i ara ja som al “això encara és insuficient”. Com dirien els socialistes: la música sona bé, tot és qüestió d’afinar les orelles.

El 2008 va ser l’Any de les Llengües?

Si algú vol una mostra fefaent de la inutilitat de dedicar dies del calendari a una activitat concreta o etiquetar els anys amb la mateixa intenció, en té una de ben palpable amb l’acabament d’aquest any 2008 declarat per les Nacions Unides com l’Any Internacional de les Llengües; tot i que hi hauria la possibilitat d’afegir-hi la inutilitat de la mateixa institució, està clar. En qualsevol cas, s’ha tancat l’any sense que cap institució internacional hagi fet cap pas significatiu per a fer prevaldre els drets de les comunitats lingüístiques a mantenir les seves llengües, com un dels drets humans fonamentals, o si més no per a protegir el patrimoni cultural que representen. I la balança de les polítiques estatals seria igualment negativa, amb alguna rara excepció.

La diversitat lingüística continua essent vista des del poder com una amenaça, més que com un valor. Arreu del món, allà on hi ha un conflicte, al darrere, encara que no en sigui la causa principal, hi ha la negació de l’existència d’uns pobles amb els mateixos drets que els que formen part de la comunitat dominant. Sabent que al darrere de cada llengua hi pot haver una consciència de formar part d’una col·lectivitat identificada amb un territori que no té per què coincidir amb l’àmbit de l’Estat, s’afanyen a proclamar la seva com a llengua “comuna”, com a arma per a mantenir unit un territori sovint aconseguit a través de la violència. Amb una sola excepció: quan una d’aquestes comunitats subjugades aconsegueix un mínim de llibertat i una certa normalitat de país, aleshores des del mateix poder que negaven, i neguen, la diversitat, en fan bandera reclamant a la comunitat minoritzada un respecte que ells mai han tingut en compte i que inclou l’acceptació del resultat de les seves imposicions anteriors.

Però bé, l’Any Internacional de les Llengües ja ha quedat enrere. I la situació és la mateixa o pitjor que al seu inici. La diversitat lingüística del planeta continua amenaçada amb un degoteig constant de llengües que desapareixen, i de llengües que van sucumbint a les pressions, sovint violentes, dels poders públics. I tot això, davant la passivitat de la comunitat internacional. Per arribar fins aquí no ens calia un Any Internacional de les Llengües.

Què se n’ha fet de la música?

Fa quatre dies Miquel Iceta deia tot cofoi que la darrera reunió del President Montilla amb Rodríguez Zapatero havia desencallat el tema del finançament, i que ara la música ja sonava bé. I estic convençut que s’haurien mantingut amb la idea del bon fil musical si no hagués estat perquè faltava la part dura de la negociació: com aconseguir que com a mínim els socis de govern acceptin donar per bo el cant de la sirena.

Al segle XIX, o fins i tot en l’època republicana, això hauria estat més fàcil. A Madrid es faria el que es cregués oportú en funció de la seva visió unitària i centralista de l’Estat, i a cada comunitat autònoma se’ls explicaria el que volguessin sentir. A Andalusia es podria explicar que es manté el mateix concepte de solidaritat i que no s’ha cedit davant les pressions insolidàries catalanes, mentre que aquí se’ns explicaria que s’ha posat fre a l’espoli reconeixent l’esforç fiscal de Catalunya. I tots contents. Però ara podem veure i sentit en directe les reaccions d’uns i altres. Els elogis dels socialistes catalans a la música provinent de Madrid, a l’uníson dels elogis dels socialistes andalusos o extremenys i de la tímida reacció del Partit Popular, ens fan témer el pitjor.

Tan pitjor que ni el mateix Montilla gosa ratificar ara el que deia dies enrere perquè se’ls veuria excessivament el llautó. I ara han de dir que la proposta continua essent inacceptable no tant pel contingut de la mateixa, que ja coneixien i ja els sonava bé, com per la negativa dels socis de Govern, i especialment d’Esquerra, a combregar amb rodes de molí. Almenys no pas amb rodes d’unes dimensions tan descomunals.

En defensa del terrorisme

El conflicte entre Israel i Palestina és de difícil resolució i d’un complexitat extrema. De manera que qualsevol intent de discernir entre bons i dolents és tan perillós com irreal. Dos pobles que reclamen el seu dret històric sobre una mateixa terra, amb l’agreujant que la seguretat dels uns passa per l’anorreament dels altres, i amb el convenciment mutu que és amb la força de les armes que un dels dos s’alçarà amb la victòria. És possible que, d’entrada, ens sentim inclinats a posicionar-nos a favor de la causa palestina, si més no per ser els més febles. Però també és evident que ens resulta de difícil comprensió l’actitud provocadora de Hamas de voler portar el conflicte per la via de la confrontació quan saben que o bé hi tenen totes les de perdre o com a mínim representarà un sofriment enorme per a la seva població.

D’altra banda, el conflicte es desenvolupa sota unes premisses que sembla que no encaixin. Els atacs de Hamas, a cegues i amb una eficàcia mínima, no provoquen cap altre efecte que el d’exacerbar els ànims israelians i donar arguments als més radicals per emprendre accions contra el poble palestí. De la mateixa manera que els atacs de l’exèrcit israelià afecten bàsicament la població civil i l’autogovern palestí, però enforteixen els moviments islamistes com els de Hamas. L’estratègia occidental, comú en tots els exèrcits, d’atacar la població civil per tal de provocar una desmoralització general no funciona en el món islamista on cada víctima, i més si es tracta d’un menor, és una proclama encesa a la guerra santa.

Ara bé, una cosa és que el conflicte vist globalment no es pugui reduir a una confrontació entre el bé i el mal, des de cap punt de vista, i l’altra és que no es pugui afirmar amb tota rotunditat que hi ha accions criminals, de terrorisme d’Estat, del tot injustificables. L’ofensiva israeliana que, amb el pretext d’atacar Hamas, el que fa és destruir totes les estructures bàsiques de l’Autoritat de Palestina, que no és el mateix, sense mirar prim amb les nombroses víctimes que està produint entre la població civil, és una acció terrorista molt més greu que la que diu voler combatre. D’aquí la hipocresia de la comunitat internacional que és capaç de clamar contra uns determinats terroristes, però protegir i justificar-ne uns altres.

Si el delicte d’enaltiment, justificació o no condemna del terrorisme, tipificat penalment en la legislació espanyola, s’apliqués en aquest cas, es podria imputar la majoria de dirigents occidentals i espanyols. Però la Justícia, la nostra Justícia, discerneix molt bé el que és terrorisme d’Estat, el que produeix beneficis, del que és terrorisme de pobles que malden per sobreviure, i que pot perjudicar els interessos de l’Estat.

Candidatura unitària a les europees (III)

Des d’una perspectiva nacionalista sembla força evident la necessitat de fer un front comú amb una candidatura unitària de les forces catalanistes al Parlament europeu. Una evidència, però, que també hi és en altres àmbits de l’acció política, encara que no calgui traduir-ho forçosament en forma de coalicions o de pactes estables, i que molts dirigents polítics de les diferents formacions implicades rebutgen. Si finalment no és possible anar plegats en les eleccions al Parlament europeu no serà només per la negativa d’un sol partit, sinó per la curtesa de mires dels dirigents de tots els grups implicats.

A títol individual vaig donar suport a la recollida de signatures per fer possible aquesta candidatura nacionalista per a les eleccions europees, però sóc conscient de les dificultats objectives que hi pot haver per assolir un acord, algunes de les quals ja he comentat en els articles anteriors. Per tant, no tiraré pas les culpes als dirigents d’Esquerra per una possible manca de capacitat negociadora o de destresa política, que crec que també n’hi ha, perquè és evident que la força central i en definitiva responsable de la viabilitat d’aquesta candidatura és CiU. Ara bé, les argumentacions que s’han donat des d’ERC són realment deplorables i, com ja he dit en altres ocasions, demostren el baix perfil dels nostres dirigents capaços de perdre’s en frases grandiloqüents, buides de contingut, o directament en bajanades impròpies d’un partit que aspira a ser el referent d’un país.

El Secretari d’Imatge i Comunicació d’Esquerra, Ignasi Llorente, declarava textualment: “Catalunya té, ara més que mai, una oportunitat històrica per implicar-se en la construcció europea de forma activa i abandonar definitivament el paper d’observadors passius que sovint hem tingut en l’escenari internacional més proper”. Per favor, no diguem tonteries. Jo no sé si hi estarà d’acord en Bernat Joan o els eurodiputats d’Esquerra que l’han precedit, que fins ara hem fet el paper d’observadors passius. No és que hi haguem fet un paper especialment galdós, a Europa, però és que tampoc hi tenim massa possibilitats; i cada vegada menys, perquè amb les successives ampliacions percentualment hi tindrem menys pes encara.

Per tant, d’oportunitat històrica, res de res. Senzillament, per una qüestió matemàtica, cada vegada serà més difícil a un partit com ERC, o com CiU, tenir representació a Europa en solitari. I és aquesta aritmètica la que ens força a buscar algun tipus de coalició que ens permeti no quedar-ne al marge. Simplement això.

I Llorente encara hi afegia: “...que serveixi de plataforma per a la resta de partits polítics dels Països Catalans, per defensar els interessos propis i ajudi a recuperar la confiança dels ciutadans i ciutadanes en les formacions polítiques”. La confiança de la ciutadania no es guanyarà per la unitat de les forces catalanistes en aquestes eleccions europees, les que menys incidència real tenen sobre el futur del país, i quan tothom sap que ens hi veiem forçats per les circumstàncies. La confiança en tot cas ens la guanyaríem tenint una visió de país, i no pas partidista, en els grans temes que ara mateix planen sobre la política catalana: finançament, retallada de l’Estatut, i en generals les polítiques nacionals que ens haurien de fer avançar cap a la plena sobirania.

Però, és igual. Com ja deia en el Congrés d’ERC, tenim uns dirigents amb escassa capacitat d’anàlisi, però que els agrada fer frases altisonants que no tenen res a veure amb la realitat del dia a dia. Una solemnitat dialèctica que contrasta amb els incompliments dels acords presos en aquell Congrés, amb les successives línies vermelles que ens deixem traspassar sense capacitat o voluntat de reacció. No fos cas que algú perdés la seva situació de privilegi.

Candidatura unitària a les europees (II)

No crec que sigui cap sorpresa la freda acollida que ha tingut la proposta d’Esquerra per a conformar una candidatura conjunta de les formacions polítiques catalanistes, de cara a les properes eleccions al Parlament Europeu. En política, quan es fa un emplaçament públic d’aquesta mena és perquè ja se’n sap el resultat o perquè, en el fons, la intenció era una altra. Altrament, seria molt d’il·lusos pensar que CiU podia respondre positivament a la crida. Almenys, ara. Per tant, apunto diverses hipòtesis que explicarien tant la proposta d’ERC com el refús inicial de CiU.

Seria absurd pensar que un partit polític que realment pretén fer un pacte d’aquestes característiques, ho fes mitjançant una carta esbombada públicament. Per tant, una possibilitat seria simplement que, fracassades les negociacions prèvies entre dirigents d’ambdós partits, Esquerra s’avança no ja amb la intenció d’obtenir una resposta sinó de carregar les culpes del no acord a l’altra formació.

No oblidem, d’altra banda, que en política sovint pesen més les formes que el fons de la qüestió. I en aquest cas, és evident que en una coalició electoral entre diverses forces polítiques catalanistes CiU en voldria tenir, com a força majoritària, un protagonisme clar que fins i tot podria vendre com a inici de la seva “Casa Gran”. Conscients d’aquest paper hegemònic de CiU, des d’Esquerra es voldria neutralitzar deixant clar a nivell de mitjans de comunicació que la coalició sortia d’una iniciativa seva. No seria d’estranyar, doncs, que un cop rebutjada la proposta d’Esquerra, els convergents preparessin la seva llista conjunta amb altres formacions menors per acabar invitant Esquerra a sumar-s’hi. A més, CiU juga amb l’avantatge de saber que per a mantenir un sol eurodiputat ells ja tenen altres fórmules de coalició, mentre que Esquerra es troba en una situació de feblesa i s’hi juga quedar fora del Parlament europeu.

Hi hauria, esta clar, altres possibles interpretacions que, per estrafolàries, jo descartaria d’entrada: una seria que des d’Esquerra mateix es volgués boicotejar un acord de coalició, i la millor manera seria posant el partit majoritari, CiU, entre l’espasa i la paret, com si aquest hagués d’acceptar incorporar-se a una iniciativa del grup petit, Esquerra. I encara en quedaria una altra de més irrisòria i inversemblant que seria que realment, de bona fe i per simple desconeixement del funcionament de la política, els responsables d’Esquerra haguessin fet la crida pública a la coalició electoral pensant, ingènuament, que podien obtenir-ne una resposta positiva.

Una altra cosa ha estat la forma de presentar-ho i sobretot les argumentacions del Secretari d’Imatge i de Comunicació d’ERC, Ignasi Llorente, que en tot cas ja comentaria demà.

Candidatura unitària a les europees (I)

A mig any de les eleccions al Parlament europeu s’han incrementat els moviments dels partits catalans per a poder-s’hi presentar amb un mínim de garanties. Es tracta d’unes eleccions ben poc engrescadores per a la ciutadania, donat el poc pes que, avui per avui, té aquest Parlament europeu, que, a més, no compleix els requisits mínims des d’un punt de vista democràtic per a ser considerat un poder legislatiu. La majoria dels ciutadans en desconeix la funció, i per tant l’eficàcia, la seva composició i distribució en grups ideològicament més o menys afins, i en definitiva quins són els seus representants.

D’altra banda, pel nombre d’escons a repartir i pel mateix sistema de circumscripcions electorals, es fa molt difícil l’entrada per als partits minoritaris en el conjunt de l’Estat. Això obliga, ha obligat fins ara, a tota mena de coalicions sense gaire més lògica que la necessitat de sumar vots per a tenir-hi un lloc. Recordem, per exemple, que CiU havia fet una coalició que incloïa el Partit Socialista de Mallorca, mentre que ERC havia intentat el mateix però amb Unió Mallorquina, partit situat molt més a la dreta.

CiU té dues opcions sobre la taula, incompatibles entre elles: o bé repetir la fórmula del Galeuscat, amb el PNB i BNG, o bé una coalició amb partits catalans, sabent que ben poca cosa li aporten els partits valencians o mallorquins i que, per tant, l’altra gran soci català només pot ser ERC. Malauradament, tots els partits prendran la decisió en funció dels càlculs de probabilitats de treure un millor resultat com a grup polític. Una coalició amb BNG i PNB assegura a CiU tenir un eurodiputat, però amb la seguretat que no en podrà tenir un segon; la coalició amb partits valencians i mallorquins pot ser la més arriscada, perquè corre el risc de quedar-se fora, però en cas d’èxit tots els beneficis serien per a ells; i finalment la coalició amb ERC li assegura també un eurodiputat que podria ser l’únic o haver-lo de compartir amb el d’ERC, amb el qual no compartirien ni grup parlamentari.

Un càlcul possible per a CiU, a l’estil Madí, seria assumir que només tindran un eurodiputat, i que, mal per mal, que no en tingui cap el partit rival, és a dir ERC. Aleshores, qualsevol de les altres opcions seria bona. Això, si preval la visió mesquina tan present en els dirigents polítics d’aquest país, que tenen visions per a tot menys de país.

Macià en boca de tothom

Aquests dies hem sentit i llegit molts comentaris elogiosos cap a la figura de Francesc Macià. Tots els partits catalans, des de CiU fins i IC-V han acudit a la seva tomba per a retre-li homenatge i reclamar-lo com a referent també per a la política catalana actual. Tant ha servit a Montilla per a invocar el seu esperit negociador amb Madrid, com a Puigcercós o Benach per a recordar-ne la seva actitud de fermesa. I probablement una bona part de raó assisteix a uns i altres.

Segons com es miri, la història mitifica una realitat que en el seu moment no va ser ni tan idíl·lica ni tan plàcida; la unanimitat amb què ara es jutja el President Macià no hi era en la seva època, ni tan sols al si d’Esquerra Republicana. La conversió de Macià al republicanisme i al catalanisme va ser més aviat tardana, després d’haver fet carrera dins de l’exèrcit espanyol. En el seu moment, també va creure en la lluita armada, va redactar la Constitució independentista de La Havana el 1929 i va pactar les rebaixes de l’Estatut de Núria de 1931, al finalment aprovat el 1932. Macià era l’”Avi” molt estimat a Catalunya, però també era tot això, per bé i per mal, i amb totes les seves contradiccions.

Però, segons com es miri, la història més que mitificar, o al marge de possibles mitificacions, el que fa és situar la figura en el seu punt just. Un punt que el fa assumible per a socialistes i per a conservadors, per als qui voldrien un encaix dins d’Espanya i per als qui voldrien deslliurar-se’n. I és que la política del dia a dia, dels qui tenen la responsabilitat de governar o dels qui la tenen de fer oposició, així com la dels qui intenten analitzar-la, es fa a batzegades amb encerts i desencerts que sovint seran difícils de discernir fins que no ha passat un cert temps, fins que no han passat pel sedàs de la història.