Terrorisme d’Estat: embolica que fa fort

Les declaracions de Felip Puig acusant Saura d’avalar tesis terroristes pel fet d’assistir a una manifestació contra els bombardejos de Gaza em semblen demencials. Es pot argumentar la conveniència o no que un Conseller de la Generalitat assisteixi a una manifestació d’aquestes, però no capgirar els termes. Des de cap punt de vista del dret internacional ni de cap país democràtic no es pot justificar el bombardeig d’una població amb l’excusa o per més que entremig d’aquesta població s’hi amaguin terroristes. El mateix Secretari General de les Nacions Unides va declarar que era del tot inadmissible el que s’havia fet a Gaza, i que caldria obrir una investigació.

Interessadament s’estan pervertint els termes, al·ludint al dret a la defensa de l’Estat d’Israel, que no nega ningú, com si aquest dret pogués incloure uns crims molt més greus que els que pretén combatre. A l’Estat espanyol ens vam escandalitzar, i amb raó, per les pràctiques de terrorisme d’Estat d’un Govern que se saltava la legislació per combatre ETA; eren crims perquè actuava il·legalment, però només atacava militants d’ETA, no bombardejava la població basca. Hi ha els crims de Hamas, quatre en concret durant aquestes setmanes; i els crims de l’exèrcit israelià, mil tres-cents pel cap baix. Hi ha, doncs, uns terroristes i uns altres que ho són tres-centes vegades més, i que mereixen una condemna tres-centes vegades superior. A partir d’aquí, hi ha qui, no és que no vulgui condemnar, sinó que defensa el terrorisme quan aquest aporta beneficis; i les bones relacions amb l’Estat d’Israel pot portar més beneficis per a alguns que el respecte al dret internacional i el respecte a la vida de la població de Gaza.

Una altra cosa són les disculpes de Joan Saura per argumentar la seva presència en manifestacions en les quals no només es fan proclames contra el terrorisme sinó que a vegades es dóna suport a altres formes de terrorisme (tres-centes vegades menor, això sí). Quan un Conseller acudeix a un acte polític, encara que no hi vagi amb cotxe oficial, no pot al·legar que hi va a títol personal; hi té tot el dret, i no em sembla malament que hi vagi, però assumint el que això representa. El problema és que ni el Govern de la Generalitat no vol assumir una posició clara sobre el tema. I la prova la tenim amb la no aprovació al Parlament de Catalunya d’una declaració institucional, al·legant que l’oposició no la signava. Que no tenen majoria els partits que donen suport al Govern?

Cursos de formació per a sortir de la crisi?

L’actual crisi econòmica s’ha desenvolupat com una bola de neu que a mesura que s’ha anat fent gran ha arrasat tot el que trobava al seu pas. Ja feia temps que es parlava de la “bombolla immobiliària” que era desmentida, a base de falsejar dades i informació, pels agents econòmics del país i per la mateixa administració. Però, tot d’una va esclatar la crisi financera als Estats Units que ens va sorprendre als no entesos en la qüestió, però que no podia haver passat per alt a les entitats de crèdit americanes o europees; també devien fer la política de l’estruç. La crisi financera va saltar ràpidament l’oceà i acabà afectant tot el teixit productiu, però a mesura que han anat passant els mesos les perspectives han esdevingut cada vegada més negres i pessimistes. Era a l’estiu passat, amb la crisi ja iniciada, que la patronal d’aquí encara reclamava la presència de mà d’obra estrangera perquè no hi havia prou treballadors autòctons per a cobrir segons quins llocs de treball.

Periòdicament, però de forma constant, els responsables econòmics han d’anar rectificant a la baixa les previsions de futur. Les expectatives d’una ràpida recuperació són cada vegada més llunyanes. És evident que cap administració ha estat capaç de preveure i per tant de preparar-se per a afrontar una crisi d’aquestes dimensions, com també ho és que a part de la inoperància o la ineptitud hi ha hagut també negligència interessada amagant informació per tal d’acabar d’aprofitar les darreres engrunes de l’època de bonança.

Les cues a les Oficines de l’INEM o de Treball de la Generalitat comencen a ser quilomètriques, per a gestionar les prestacions d’atur, per inscriure’s en borses de treball inexistents o per informar-se de cursos de formació. I el més greu encara està per venir, perquè ben aviat començaran a acabar-se els terminis de prestació d’atur per als primers afectats per la crisi. La solució? Fa temps que tothom predica el mateix: cal que els treballadors es formin i es reciclin per a trobar noves ocupacions més qualificades.

Tothom, menys el Departament de Treball. No sé les dades definitives del 2008, però recordem que al mes de novembre el Departament de Treball havia executat poc més del 50% del seu pressupost. Tot un escàndol. I els cursos que tant pregonen? Res de res. Les ofertes de cursos oficials per a persones a l’atur són absolutament irrisòries, inexistents. El percentatge de treballadors sense feina que podrien apuntar-s’hi pel nombre de places seria inapreciable. I això amb un Govern d’esquerres.

Governs mancats d’idees

Les paraules del ministre Pedro Solbes reconeixent que ja havia esgotat tots els recursos, que no es podia treure idees màgiques i en definitiva donant una sensació d’impotència, han estat aprofitades per l’oposició per demanar que plegui. No té massa sentit que una persona que se sent cansada i sense idees continuï al capdavant d’un empresa tan difícil com sortir de la crisi en què estem immersos. Imagino, però, que a tots els països afectats per la crisi, amb governs de dretes i d’esquerres, les respectives oposicions poden acusar els governs de manca de previsió, i sobretot de manca de respostes per a fer-hi front.

Descartada per tothom qualsevol possibilitat d’afrontar la crisi amb nous plantejaments, amb allò que algú havia insinuat de refundar el capitalisme, i menys encara amb derives revolucionàries, i acceptada unànimement pels governs de dretes i d’esquerres que l’única via és reforçar el sistema, apuntalant amb recursos públics els sectors que han fet fallida perquè tot torni a la normalitat d’abans, és evident que se’ns han acabat les idees. El ministre Solbes fa exactament el mateix que fan els altres ministres del ram. Potser l’única diferència és que aquest ha reconegut la seva impotència.

Però la demagògia és gratis. I al PP no li costa res carregar contra el ministre, encara que ells tampoc aportin ni tinguin cap idea ni cap solució per a la crisi. El que em sorprèn és que hagin sortit crítiques semblants, també dels socis dels socialistes al Govern de la Generalitat. Em sorprèn no pas perquè cregui que aquests poden estar exempts de demagògia, ni perquè manifestin discrepàncies públiques quan formen un govern de coalició, sinó perquè la mateixa crítica se’ls gira en contra seva. Solbes i el Govern espanyol no tenen idees per a fer front a la crisi; i el Govern de la Generalitat, si? Si les tenen, potser seria hora que les comencessin a aplicar, perquè ara per ara sembla que continuem caient pel mateix pendent que la resta.

ERC i els Candidats a les europees

Convergència i Unió s’ha tret un as de la màniga presentant l’economista Ramon Tremosa com a candidat a les properes eleccions europees. Repetir el resultat de les anteriors, i per tant assegurar-se una presència mínima al Parlament europeu no solament és al seu abast, sinó que es dóna per fet. Ara ha estat IC-V qui ha confirmat, encara que falta la ratificació oficial, que Raül Romeva repetirà com a cap de cartell, al marge de les possibilitats reals per a assegurar-se l'acta d'eurodiputat. Una filtració inoportuna ha posat en evidència la indecisió existent al sí d’ERC, amb la proposta fallida de l’activista Mònica Sabata.

Per a Esquerra sembla que el problema no sigui tant trobar el candidat com plantejar-se amb quina fórmula es presentarà en aquestes eleccions. És evident que, des de fa temps, hi ha una pèssima política de relacions amb les forces polítiques circumdants, amb les quals ara es voldria cercar un acord. I això ens ha portat a un aïllament, amb els socialistes com a únics aliats de conveniències, sense massa possibilitats de maniobra. Només la matemàtica, la lògica que imposa la dificultat d’assolir en solitari un eurodiputat, ens ha fet abanderar-nos d’un pacte sobiranista o catalanista que hem rebutjat en tots els altres àmbits.

ERC hauria de ser capaç de trobar i presentar el més aviat millor un candidat de nom i de perfil potent, que se sustenti per si mateix com una opció viable per a concórrer a les eleccions europees en solitari, deixant per després la possibilitat d’arribar a acords amb altres formacions polítiques. Les polítiques d’aliances s’han de treballar amb temps, i no ho hem fet o ho hem fet malament; no hem estat capaços ni de captivar els aliats naturals a les Illes o al País Valencià, com tampoc a Galícia. Però ara toca treure i presentar una proposta que d’una banda sigui suficientment atractiva com a cap de cartell en solitari, i de l’altra obri possibilitats de negociació, que ara mateix no tenim, de cara a una hipotètica coalició.

Brasil: el genocidi tutelat

Quan el 2003 Luiz Inacio Lula da Silva va arribar a la Presidència del Brasil, per a molts es van obrir moltes portes d’esperança. Era un home sorgit de la classe treballadora, sindicalista primer, líder del Partit del Treball, després; sense estudis superiors, va saber-se guanyar les simpaties populars, potser perquè els seus antecessors apostant descaradament per afavorir només les classes socials dominants li havien posat molt fàcil. El seu principal objectiu era, segons les seves pròpies paraules, l’eradicació de la pobresa.

No dubto que les intencions hi eren totes, però al cap de poc ja es va veure esquitxat per casos de corrupció de gent del seu entorn. I les mesures que pretenia emprendre, de seguida van ser bloquejades pel FMI. El capitalisme té unes normes de funcionament i les havia de seguir. De la il·lusió inicial es va passar al desencís, però tot i així va aconseguir donar un tomb a l’economia del país. Lluny quedaven les tesis socialitzants, però com a mínim aconseguia refer l’economia del país fins al punt que avui el Brasil és una de les potències emergents que té assegurat un lloc en el panorama mundial, fins i tot en grups de poder on Espanya hi ha de ser de rellogat. Per a portar a terme aquesta transformació, la comunitat internacional li va posar unes determinades condicions que garantissin els privilegis de les grans empreses que operen al seu país.

Aquesta mateixa comunitat internacional que hauria boicotejat, com ja va fer al principi, qualsevol reforma que no s’ajustés als seus cànons, no li ha posat cap impediment ni cap objecció quan es tracta de no respectar les comunitats indígenes. Evidentment, no són rendibles. Segons un informe del Consell Indigenista, durant l’any 2008 han continuat les pressions contra els pobles indígenes que tenen la desgràcia d’ocupar unes terres que són d’interès per a determinades empreses. És el cas dels Guaraní Kiowa, una comunitat d’una 40.000 individus foragitats de les seves terres i que encapçalen el rànquing de membres assassinats per grups paramilitars, per pistolers contractats per les empreses o directament per les policies locals. O és el cas del poble Xakriabà o del poble Trukà, que han vist com assassinaven algun dels seus líders que tenia la pretensió de presentar-se en comicis locals. I altres agressions han patit també els Tupinambá i els Guajajara, pel sol fet de representar una nosa per als interessos de les companyies agroalimentàries, multinacionals que tenen el suport governamental.

Aquelles mateixes institucions econòmiques internacionals que posaven el crit al cel davant de certes iniciatives socialitzadores del President Lula, no hi posen cap objecció quan es tracta de perpetrar un genocidi contra els pobles indígenes. Les primeres mesures trencaven l’harmonia econòmica internacional; les segones són un afer intern del qual se’n desentenen, però se’n beneficien. L'única condició és, potser, que no apareguin excessivament en els mitjans de comunicació.

Ho diuen les empreses: Sense independència, res

De tant en tant, apareixen als mitjans de comunicació casos puntuals d’empreses que han pres un posicionament públic en contra de l’ús de la llengua catalana. Va ser el cas d’Air Berlin o de Swis Air, per exemple. Probablement es tracta més d’un error o incompetència dels seus responsables d’imatge i comunicació, perquè al capdavall l’actitud d’aquestes companyies és molt similar a moltes altres, incloses algunes de ben catalanes. La notícia no sol ser l’existència d’una empresa que menysté l’ús del català, perquè això per habitual ja no és notícia, sinó el mal pas d’algun inepte directiu que n’ha dit alguna més gruixuda del compte.

Les empreses, en principi, són estructures de negoci que no entenen de política. S’adapten a les exigències de cada lloc, i en tot cas consideren únicament la rendibilitat de l’operació. S’inverteix o no en un determinat país, no pas perquè allà s’hi respectin més o menys els drets humans, o es tingui cura del medi ambient, sinó en funció de les perspectives de negoci. Per això, sovint resulta altament rendible donar suport a règims dictatorials, a governs corruptes, a règims que no respecten els drets de les persones o que no tenen cap interès en protegir el medi ambient; però no perquè vulguin intervenir en la política pròpiament dita, sinó perquè el compte de resultats resulta més positiu operant en un país on els posin el mínim de traves i de condicions.

Pel que fa a la llengua, tot i ser una trava o despesa suplementària insignificant, passa el mateix. Les empreses no intervenen en política reclamant la unitat dels Estats o donant suport a aspiracions sobiranistes, simplement s’adapten a les circumstàncies existents a cada lloc. No té res a veure que en un Estat hi hagi 250.000 habitants o n’hi hagi 10 milions; si un Estat els reclama l’ús d’una determinada llengua, com si els reclama un altre impost o qualsevol altra condició, s’accepta sense qüestionar res més que la rendibilitat de l’operació amb aquestes condicions.

Per això, als Països Catalans, aquestes companyies no fan ni espanyolisme ni catalanisme, simplement ens deixen ben clar que fins que no tinguem estructura d’Estat no ens tindran en compte. Sense Estat, les condicions les posen les empreses; amb Estat, les posaríem nosaltres.

Polítics aferrats a la cadira

La patètica rebequeria d’Ignasi Guardans, en confirmar-se que no seria ell el cap de llista en les properes eleccions europees, és il·lustrativa de l’aferrament de molts polítics, la majoria, a les àrees de poder; i contrasta amb la dignitat amb què s’ho ha pres el qui fins ara semblava que tenia tots els números, el jurista Alfons López Tena. Una cosa és posar en dubte que aquesta mena de decisions recaiguin en el líder o els líders del partit, sense fer cap consulta a les bases, però un cop acceptat aquest sistema de funcionament, els militants han d’entendre que de la mateixa manera que un dit els hi va col·locar, un mateix dit els en pot treure.

Fins ara, cap queixa ni cap crítica envers el lideratge i la línia del partit. Però tan bon punt es perd la posició de privilegi, de privilegi polític almenys, aleshores sorgeixen tots els dubtes i fins i tot es planteja la possibilitat d’abandonar el partit. El cas de l’Ignasi Guardans, a CiU, és força generalitzable, i també en tenim exemples a ERC. És el cas de Joan Carretero, que va començar a qüestionar les actituds de submissió al partit dels socialistes, i per tant la direcció del partit, just en el moment que el treuen de Conseller de la Generalitat. I en les seves anàlisis per a crear el Reagrupament, tots els mals arrenquen a partir de la seva sortida del Govern.

Cap partit polític no fa prou pedagogia a nivell intern per deixar ben clar que el pas per la política, és això: un pas. Un període en què una persona es pot dedicar més exclusivament als afers públics, però no pas una professionalització. Que un economista o un jurista, que té ben resolta la seva situació professional i amb un prestigi merescut, en un moment donat sigui requerit i opti per dedicar uns anys a la política és perfecte. Però sabent que la seva és una situació transitòria, i que en un determinat moment pot tornar a la seva professió. Malauradament, tenim a casa nostra, i concretament a Esquerra, molts polítics professionals que han arribat a llocs de responsabilitat en la política a base de furgar en les estructures internes del partit, però sense cap preparació professional específica, i un cop a dins, necessiten perpetuar-s’hi. Altrament, no sabrien on caure morts, com es diu vulgarment. Per això, massa sovint, quan es relleva un d’aquests polítics se li ha de buscar alguna altra cadira, encara que sigui més discreta, per no deixar-lo a l’estacada. Un mal model que de moment no sembla que cap partit estigui disposat a corregir.

Jueus i israelians; poble, cultura i religió

En més d’una ocasió he manifestat la meva opinió sobre les accions militars de l’exèrcit israelià a la Franja de Gaza. Crec que tenen un nom clar i sense pal·liatiu: són accions criminals i terroristes que la comunitat internacional hauria de condemnar. Condemnar verbalment, però sobretot portar els seus responsables davant del Tribunal Penal Internacional, com s’ha fet amb altres genocides. Per tant, no vull reincidir tant en aquesta qüestió com en la tergiversació que s’ha fet de tot plegat, caient en el parany de confondre les accions criminals concretes amb principis generals, i sobretot confondre una acció de govern amb un poble sencer. L’atac contra un centre jueu de Barcelona en pot ser una mostra clara.

Ja sé que, sovint, són ells mateixos els qui ajuden a crear aquesta confusió, aquesta barreja entre la política, la cultura i realitat d’un poble i la seva religió. Però entenc que hem de ser més acurats en els termes precisament per no contribuir, com es fa des de determinats mitjans de comunicació o des de determinades opcions polítiques, a incrementar les tensions i convertir una acció criminal en un plet entre cultures o religions. El Govern d’Israel i les seves accions són una cosa, i el poble, la cultura i la religió jueva en són una altra. No té res a veure el dret de l’Estat d’Israel d’assegurar la seva seguretat amb els bombardejos indiscriminats contra la població civil de Gaza, el seu confinament i la negació dels seus drets.

A Catalunya, i també dins d’ERC, hi ha sectors importants que senten una especial atracció per la cultura jueva; uns sectors que ara se senten incòmodes quan sembla que ens haguem de definir entre ser pro palestí o pro jueu. Una cosa és el conflicte general de dos pobles que tenen prou arguments, uns i altres, per a sentir una mateixa terra com a pròpia, i per tant de no gens fàcil solució; una altra són les respectives cultures, sovint, excessivament vinculades tant amb la religió en el sentit fonamentalista del terme com amb la política mateixa; i una altra són les accions criminals, recriminables i incriminables totes, procedeixen del bàndol que procedeixin.

No podem reduir els termes parlant de manifestacions pro palestines o de posicionaments sionistes, quan del que es tracta és de condemnar el terrorisme i els crims d’Estat. Valorar i apreciar la cultura jueva no ha de ser cap impediment per a condemnar les accions criminals.

Tremosa, més que un candidat a les europees

A més d’un ha sorprès el nomenament de l’economista Ramon Tremosa per encaçalar la llista de CiU a les properes eleccions europees. No ha sorprès a Ignasi Guardans perquè des de feia temps que es parlava de buscar una cara nova i més revulsiva per a aquests comicis. Havia sonat i s’havia dit públicament el nom del jurista López Tena, que darrerament s’havia prodigat molt com a abanderat del sobiranisme, encara que més a títol personal que en representació del partit. Una característica molt similar, doncs, a la de Ramon Tremosa, independent i sobiranista.

Es parla que el canvi de López Tena per Tremosa és degut a tensions internes entre Convergència i Unió, o millor dit entre Mas i Duran. Ideològicament, amb una posició contrària a l’Estatut i més aviat proper a Esquerra, Tremosa no té per què tenir massa afinitats amb Unió, més enllà de les bones relacions personals. Tant amb l’un candidat com amb l’altre és evident que CiU ofereix una imatge més sobiranista, més oberta en la línia de la seva Casa Gran. I amb aquest candidat al capdavant, cosa que difícilment hauria pogut fer amb Ignasi Guardans, CiU té totes les cartes per a negociar el tipus de coalició que li convingui, ja sigui a través dels nacionalistes bascos i gallecs o a través de partits nacionalistes catalans que sempre quedarien en un segon pla.

Com a mínim de cara enfora, em sembla positiva la reacció d’ERC afirmant que aquest candidat pot propiciar una entesa cap a una candidatura catalanista a les eleccions europees. De fet, Ramon Tremosa ha estat temptat diverses vegades per incorporar-se o per col·laborar amb ERC; de manera que tan candidat hauria pogut ser d’un partit com de l’altre. I per la seva bel·ligerància envers l’Estatut pactat per Mas, Tremosa més aviat representa el posicionament dels republicans que dels convergents. Estic d’acord, doncs, amb Joan Ridao quan afirma que aquest candidat “afavoreix la unitat d’acció catalanista”. Ara correspon a les direccions dels partits habilitat política i sobretot visió de país per fer possible aquesta unitat d’acció.

L’extrema dreta ha guanyat la partida

És una història ja repetida. Arxivada la causa contra el Lehendakari Ibarretxe, contra el dirigent socialista Patxi López i contra representants de l’esquerra abertzale, uns i altres s’han mostrat satisfets perquè han sortit indemnes de l’absurda acusació. Fins i tot els mitjans de comunicació han valorat positivament l’actuació de la “Justícia” (¿no es podria canviar el nom de l’Administració de Justícia per tal que no es confongués amb el terme comú de “justícia”, amb el qual no hi té res a veure?). I aquí no ha passat res, tret que l’extrema dreta continuarà la seva particular campanya, amb complicitats evidents al si de l’aparell judicial, ara davant d’instàncies superiors.

Hi ha prou experiències i precedents d’entitats cíviques i culturals que quan han volgut denunciar casos d’incompliments de la legislació vigent per part d’algunes administracions, han vist com les seves denúncies no eren admeses a tràmit. La raó és que els denunciants no es podien considerar, segons l’estament judicial en qüestió, directament afectats per les mesures de l’administració. En aquest cas, tractant-se d’una iniciativa procedent de l’extrema dreta, els jutges han aplicat un criteri absolutament contrari, i s’han prestat a fer-los el joc.

Però l’engany i la trampa de tot plegat és fer-nos creure que el Lehendakari i la resta d’acusats han guanyat la partida. Que l’acusació era improcedent, ridícula i absurda, que tenia una simple i barroera motivació política i ideològica, que a ningú que estigui en els seus cabals se li pot passar pel cap que el diàleg i la recerca de la pau pugui ser delicte, tot això ja se sabia d’entrada. Ho sabien els acusats, ho sabien els mitjans de comunicació, ho sabien els grups ultres que havien presentat la denúncia i ho sabien els jutges. La intencionalitat de la conxorxa no era evidentment arribar a condemnar ningú pel delicte de parlar, sinó humiliar els representants de les forces democràtiques simulant l’obertura d’un procés. En un país democràtic, no en tindríem prou amb deixar clar que no hi havia delicte i s’obriria una causa contra els responsables d’haver iniciat un procés que no tenia cap ni peus i només una finalitat partidista. Perquè sí que hi ha hagut delicte en el procés endegat.

Però l’extrema dreta se n’ha sortit. Han guanyat aquesta partida, i per això ho tornaran a repetir en instàncies superiors on esperen trobar les mateixos complicitats.

De Gaza al Perú, la impunitat com a norma

Aquests dies els mitjans de comunicació s’ocupen a grans titulars dels esdeveniments de Gaza, i no els falta raó. Al costat de les notícies de les manifestacions de protesta pels crims comesos pel govern israelià, hi ha les notícies de la intensificació dels atacs. D’una banda, sembla que els mitjans de comunicació es facin ressò i fins i tot comparteixin els clams a favor de l’aturada de la violència; però de l’altra, també donen per bona la posició oficial dels Estats de complicitat amb el Govern israelià. En el millor dels casos, al costat de la validació de l’actitud dels agressors, s’accepta una certa compassió per als agredits i fins i tot s’hi anuncien tímids ajuts per a després de la massacre.

La violència dels Estats, validada pels corresponents aparells de “Justícia”, és una norma internacionalment acceptada, per més que resulti incòmode quan és el blanc de totes les mirades. Però aquesta mateixa violència, sovint ignorada per la majoria dels ciutadans, però no pels governants, campa als seus aires quan no hi ha càmeres ni periodistes impertinents que en donin fe. Deu ser amb lletra tan petita que la majoria de nosaltres no ho havíem llegit: la Fiscalia del Perú investiga ara la política genocida del Govern de Fujimori contra la població indígena. El president peruà va imposar durant el seu mandat un Programa de Planificació Familiar, quin eufemisme!, que consistia entre altres coses en l’esterilització compulsiva de dones indígenes. Era un programa que comptava amb el suport de les Nacions Unides i de l’Agència per al Desenvolupament (la USAID), dels Estats Units.

Es parla d’entre 250.000 i 350.000 dones mutilades per aquest programa de “Planificació Familiar”. I sempre amb una característica comuna: les víctimes eren dones del món rural, sovint analfabetes, que només s’expressaven en llengua quítxua o altres llengües indígenes. La investigació, ara, va a càrrec del nou titular de la Fiscalia Especialitzada en Violació dels Drets Humans, Jaime Schwartz Azpur, però segurament el cas serà arxivat, tal com ja es va fer el 2003. L’Estat té el monopoli de la violència i, per tant, el dret a exercir-lo quan li convingui. Una forma de genocidi com una altra, però també amb els mateixos elements en comú: la complicitat internacional.

Lluís Llach i la solidaritat d’ERC amb Palestina

Milers de ciutadans van sortir ahir al carrer per protestar per la massacre que l’exèrcit d’Israel està infringint sobre el poble palestí. És una vergonya el que la comunitat internacional està permetent, no pas amb passivitat sinó amb complicitat. No es tracta ara de dilucidar el nivell de criminalitat de Hamàs, sinó que l’actuació de l’exèrcit israelià, seguint les ordres del seu govern, és d’un nivell de criminalitat molt superior. Tant se val si eren 30 mil o 300 mil els manifestants a Barcelona; el cas és que hi ha molts ciutadans que, en contrast amb l’actitud dels governants, estan en contra de la violència i del genocidi.

Quan, ara fa uns dies, Joan Tardà reclamava del Govern espanyol una condemna inequívoca de l’actuació de l’exèrcit israelià, vaig pensar que la mateixa reclamació la podia fer al Govern de la Generalitat, del qual en som copartíceps. Pero va ser Lluís Llach qui en el discurs del final de la manifestació d’ahir va recordar que fa ben poques setmanes el Vicepresident del Govern i el Conseller Huguet havien fet un viatge institucional a Israel. Sincerament, em va semblar excessiu, en el discurs de Lluís Llach, vincular aquell viatge institucional dels dos Consellers d’Esquerra amb un hipotètic suport a la política agressiva d’Israel. Però no deixa de ser cert que des d’ERC no s’ha fet tot el que caldria perquè la Generalitat tingués una posició clara sobre el tema; i de fet, hem sentit paraules de condemna més dures de la boca de Zapatero que de Montilla.

Repeteixo que em van semblar excessives les paraules de Lluís Llach, que no sé si llegia un text propi o de les entitats organitzadores. Però no deixa de ser certa aquesta contradicció permanent que vivim a ERC. Com a Govern, i més essent socis minoritaris, ens veiem obligats a ser molt pragmàtics, massa, a ser moderats en excés i, en definitiva, a caure en les mateixes servituds que la resta de partits de govern. Però com a Partit continuem fent les proclames enceses i radicals que es contradiuen amb el que fem des de les institucions. I no em queixaria tant d’aquestes contradiccions com que després pretenguem presentar-nos com un partit diferent i carreguem contra altres forces polítiques que, al capdavall, fan el mateix que fem nosaltres. Almenys, quan ens trobem amb la responsabilitat de governar.

El futur de les CUP, a debat

Aquest cap de setmana la Candidatura d’Unitat Popular celebra una important assemblea per a decidir el seu futur. Sobre la taula, dues opcions ja clàssiques en el món independentista: entrar en el joc de partits i disputar l’espai en aquest cas a ERC, o mantenir-se com a moviment de caràcter municipalista. Un debat que els qui ja tenim algun any de més ens coneixem sobradament, i per al qual no falten raons ni als uns ni als altres. Es tracta de decidir si és el moment de fer el salt a la majoria d’edat, a la primera divisió de la política, o si convé quedar-se com a moviment de base amb una incidència testimonial.

És ben cert que hi ha un descontentament en relació a Esquerra de sectors independentistes que voldrien una opció més ferma i decidida, sense estar tan condicionada per l’opció de govern. Però no està tan clar que aquests mateixos sectors descontents veiessin en les CUP l’alternativa. Posats a fer política ficció, em semblaria molt positiu que al Parlament de Catalunya, i en general en la política institucional, ERC hagués de competir amb una altra opció més radicalment independentista i, per dir-ho d’alguna manera, més antisistema. El que passa és que difícilment, avui per avui, les CUP aconseguirien gaire més que esgarrapar uns quants vots a ERC per esdevenir igualment un partit extraparlamentari, i per tant residual. I un fracàs electoral podria portar al desànim i a les dissensions internes que acabarien perjudicant el paper que actualment exerceixen com a moviment municipalista.

És més. Un cop fet el pas, i presa la decisió d’esdevenir un partit polític amb voluntat de tenir presència al Parlament de Catalunya, immediatament sorgirien veus de l’interior mateix del moviment que el neutralitzarien. Vull dir que, veient les escasses possibilitats d’obtenir representació parlamentària, començarien a sorgir veus pregonant fer una coalició amb ERC que acabarien amb la seva integració al partit, ja fos a títol individual o col·lectivament. És a dir, la mateixa aplicació del criteri d’una majoria d’edat del moviment, i per tant de la necessitat de fer una política més pragmàtica i institucional, els portaria a la seva dissolució o integració en les opcions ja existents. És l’experiència seguida fins ara per tots els moviments populars que han acabat morint d’èxit.

La cerimònia de la confusió

Seguir el dia a dia del procés cap al nou finançament a través dels mitjans de comunicació és realment un embolic que no fa sinó confondre encara més els ciutadans. Tal com va passar amb tot el procés de gestació i posterior negociació de l’Estatut, és possible que, a part de les mesquineses partidistes d’uns i altres obsessionats més en quedar bé en la foto final que en el resultat mateix de la negociació, els mitjans de comunicació hi tinguin la seva part de culpa. És possible que el ciutadà rebi l’impacte dels titulars més xocants que es reiteren dia sí dia també, a voltes contradictoris, sense disposar d’una visió general de tot el procés. És possible. Però les contradiccions hi són.

En pocs dies hem vist un Puigcercós dient que si el dia 31 no teníem una proposta clara i amb xifres, s’armaria la de Sant Quintín; quan arriba la proposta indefinida de Solbes, Montilla i Puigcercós anuncien que si no hi ha canvis substancials no hi haurà acord; unes dies després apareixen els responsables econòmics del tripartit dient que la proposta és insuficient, però que no és contrària a l’Estatut, que té avenços interessants i que hi faran les seves objeccions; tot seguit reapareix Puigcercós per dir que la seva serà una esmena a la totalitat; Nadal, en nom del Govern, el replica dient que d’esmena a la totalitat res de res, que es tracta de puntualitzar el document de Solbes; i finalment ERC presenta al Conseller Castells la seva proposta alternativa...

Un es pregunta quin és el paper del vicepresident del Govern i dels altres consellers d’Esquerra, amagats sempre darrere del Conseller Castells que en nom del Govern encapçala tot el procés. Que no li traslladen la proposta d’ERC, o és que com a Govern tenim una posició i com a partit en tenim una altra? És possible, com deia abans, que al ciutadà li faltin peces per a entendre i interpretar el trencaclosques, però amb els retalls de premsa a la mà, aquí hi ha coses que no quadren. I a més d’un li vénen els dubtes de si el que s’està negociant a tantes bandes no és la sortida airosa de cadascú, veure qui en sortirà menys enfangat. Perquè de moment, no en traiem pas l’aigua clara.

El judici de la vergonya democràtica

L’obertura del judici oral contra el Lehendakari Ibarretxe, el socialista Patxi López i representants de Batasuna és una vergonya per a la democràcia. O és una mostra més que la democràcia és lluny encara en determinats estaments de poder. Com es pot emprendre una causa contra el diàleg i contra la recerca de la pau? Una causa, a més, que té tots els elements propis de la prevaricació quan se sap que tots els Governs espanyols han negociat no amb organitzacions polítiques més o menys afins a ETA, sinó directament amb ETA.

Es tracta estrictament d’un judici polític, hereu d’aquells Tribunals d’Ordre Públic de la dictadura, que no obeeix a cap principi legal ni d’acatament de l’ordenament jurídic sinó simplement a l’afany polític de l’extrema dreta per neutralitzar els qui defensen el País Basc, però sobretot els qui defensen els principis democràtics, el valor de la paraula i del diàleg. Són els mateixos que coincideixen plenament amb ETA amb la idea que el conflicte s’ha de resoldre per la via de les armes i no per la negociació i el diàleg.

Els ciutadans tenim dret a sentir fàstic per aquesta gentussa que usurpen i perverteixen els valors de la justícia. És molt probable que, com deia el socialista Patxi López, tot acabi en un no res perquè fins i tot la fiscalia demana el sobreseïment del cas; però és que això ja ho saben abans d’iniciar el procés, i s’hauran sortit amb la seva de cometre la injustícia d’asseure a la banqueta dels acusats els principis democràtics, el diàleg i la recerca de la pau. Si això és la Justícia, ja m’explicaran què és la Injustícia, la corrupció, la delinqüència i el terrorisme.

Perquè el que aterroritza és que aquesta gent pugui vestir-se amb la toga i tenir el desvergonyiment d’emetre judicis sobre la rectitud de les accions dels ciutadans. Una vergonya per a la democràcia.

Continuar negociant, sense alternativa

Ho deia l’altre dia Antoni Soy en un article al diari Avui, i ho hem sentit moltes altres vegades per boca de dirigents polítics d’ERC, i d’altres partits catalans: No acceptarem un mal acord, és preferible el no acord... i continuar negociant. Continuar negociant què i amb qui? Per a negociar s’ha de tenir quelcom a les mans per a poder fer que la part contrària s’ho repensi; s’ha de poder tancar l’aixeta del gas, per entendre’ns. I aquí ja no tenim aixetes per tancar.

El mateix Soy afirmava “no hi ha tercera via”. El que no hi ha és cap alternativa. La societat catalana, la classe política en el seu conjunt, no té un pla B ni tan sols una mínima voluntat de fer un front comú. Es va veure ben clar quan els socialistes catalans firmaven el xec en blanc dels pressupostos a Zapatero, quan els socialistes donaven per fet que l’entrevista entre el President Montilla i el President espanyol havien desencallat les negociacions i l’acord era imminent; només faltava convèncer els socis de Govern. Però es veu igualment clar quan Esquerra llança una vegada i una altra la seva amenaça apocalíptica que després es queda en un no res, i quan des de CiU només miren de treure el màxim profit partidista de la situació.

Estic convençut que al final els socialistes, els catalans i els espanyols perquè tots són al mateix bàndol de la negociació, aconseguiran convèncer els socis de Govern perquè signin un acord mal maquillat. Però, suposant que no sigui així, què significa seguir negociant? El Govern espanyol aplicarà el nou model de finançament al conjunt de l’Estat, al marge de les rebequeries dels catalans. I si fins ara han incomplert tots els terminis, fins i tot els establerts per la llei, no tindran cap inconvenient per allargar la situació fins que ens cansem de picar de peus i recollim l’almoina que ens ofereixen. Dir que continuarem negociant quan no tenim res per a posar sobre la taula de negociació, ni tan sols una voluntat nacionalista de dir “adéu” a Espanya, és no dir res.

Hem alertat tantes vegades en fals de l’arribada del llop que els espanyols ja saben que aquí no hi ha sinó un gosset que, amb més o menys mala cara, els acabarà llepant les sabates per a recollir els rosegons de pa que els sobrin.

Extrapolació de dades

Massa sovint, des dels mitjans de comunicació se’ns donen titulars de premsa fabricats a base d’extrapolació de dades, amb resultat falsos o enganyosos. Des de les institucions o des d’entitats privades tenim a diari una munió d’enquestes sobre les temàtiques més variades. I com que aquestes enquestes solen contenir moltes variables, es pot fer tota mena d’encreuaments de dades amb resultats aparentment irrefutables, des del punt de vista matemàtic o estadístic, però erronis en el seu plantejament.

Fa un cert temps, per exemple, va aparèixer una enquesta de la qual els mitjans de comunicació en van extreure com a titular que els alumnes que parlen català a casa obtenen millors resultats acadèmics. Naturalment, davant d’aquest titular la premsa que predica l’odi contra Catalunya i contra la seva llengua en va voler treure conclusions de caire discriminatori: es posava millor nota als qui parlaven català!. Afortunadament, ningú va fer la lectura racista a l’inversa que consistiria en dir que els nens que parlen català estan més ben dotats que els altres. El problema rau en l’equívoca interpretació de les dades que en van fer els mitjans de comunicació. El baix rendiment escolar pot estar vinculat amb el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, i no pas amb la llengua que parlen a casa. Una altra cosa és que en el conjunt de la nova immigració els percentatges de famílies amb baix nivell socioeconòmic i cultural, per raons obvies, sigui més elevat que en les famílies autòctones o que porten ja un cert temps arrelades a Catalunya.

És el mateix error, no sempre involuntari, que cometen alguns racistes en calcular estadísticament el percentatge de delinqüents procedents d’altres països, per treure’n la conclusió equívoca que immigració equival a delinqüència. És el mateix que hom podria fer, estadísticament, amb els percentatges de reclusos que tenen com a llengua pròpia el català, el castellà o altres llengües. Unes estadístiques que es podrien fer ara, o que es podrien haver fet fa trenta anys, quan encara no hi havia les allaus immigratòries que tenim ara. Us imagineu el titular?

Probablement Déu no existeix

Aquests dies podrem veure a la ciutat de Barcelona una mini campanya publicitària en què se’ns dirà que “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. La campanya pretén quelcom tan senzill com contradictori: visualitzar l’existència d’un important sector de la població que no creu o no el preocupa l’existència de Déu. En una societat cada vegada més laïcitzada, una campanya d’aquesta mena no té massa sentit a no ser que es pretengui crear una nova religió basada en la improbable existència de Déu.

Quan en un Estat laic es proclama que les creences formen part estrictament de la intimitat personal de cadascú, la religió com a tal deixa de tenir sentit. I d’això n’és ben conscient la jerarquia catòlica que sap que la seva pèrdua de poder i de capacitat d’incidència sobre el conjunt de la societat va lligada amb la interiorització de les creences. D’aquí que aquesta jerarquia surti a la palestra política, posicionant-se sense reserves al costat d’un bàndol ideològic; probablement el bàndol que des d’un punt de vista moral està més obertament en contradicció amb els principis que diu defensar, però que és el que li pot garantir mínimament el manteniment d’aquestes quotes de poder.

No crec que sigui visualitzant l’existència d’un escepticisme o d’una indiferència envers el fet religiós que es consolidi la laïcitat. Ben al contrari, campanyes d’aquesta mena formulades com a negació d’una probabilitat el que fan és reforçar els qui d’aquesta mateixa probabilitat en fan una creença. La indiferència i el deixar de preocupar-nos per quelcom que no creiem que existeixi, tant si és l’existència de qualsevol Déu o d’extraterrestres, es practica des de la mateixa indiferència.

Jugar amb la crisi dels altres

Ja se sap que sempre hi ha carronyers que van a treure profit de les situacions difícils dels altres. Socialment, podria estar mal vist si no fos perquè acostumen a guardar unes certes formes, perquè el marc legal els empara i sobretot perquè ho acaben justificant amb la lògica del mercat i de la seva llei d’oferta i demanda. Són temps de crisi, hi ha persones que es troben en situacions compromeses, amb unes necessitats peremptòries, i per tant són presa fàcil per als carronyaires.

Abans que esclatés la crisi oficial, la dels bancs i de les immobiliàries, l’encariment desmesurat del preu de la vivenda i la facilitat amb què hom podia accedir a línies de crèdit va propiciar l’aparició d’una mena d’empreses que oferien aplegar tots els crèdit en un de sol i es presentaven com la solució per sortir del fangós mar hipotecari. Els seus clients solien ser famílies que s’havien excedit amb les hipoteques o que tenien problemes per a fer-hi front degut a l’encariment dels tipus d’interès. Aquestes empreses oferien unes condicions que sovint semblaven miraculoses, però que al final acabaven essent una trampa per tal d’embargar-los la vivenda, que ells es podien revendre a preus més alts per suposat. Això s’ha acabat, perquè ara no és cap solució per a una entitat de crèdit embargar una vivenda que després els costarà molt de recol·locar.

Però ara apareixen altres carronyaires. Els qui es troben sense feina en busquen desesperadament, a voltes prescindint del sou i de les condicions que els ofereixin, de manera que hi ha empreses que s’aprofiten de la situació per a crear llocs de treball escombraria, quan un temps enrere hauria estat un lloc de treball com qualsevol altre. Tant és així que aquestes feines s’ofereixen només a persones, sovint immigrades, que per la seva precària situació hauran d’acceptar el que calgui, al marge de la llei. En combinació amb aquests carronyaires hi ha la publicitat enganyosa de les Empreses de Treball Temporal que col·loquen de cara al carrer tot un seguit d’ofertes de treball que resulten ser falses, o reclams per a oferir allò que legalment no es podria oferir.

I ja no diguem dels anuncis que apareixen a la premsa, oferint un treball remunerat per fer des de casa mateix, però que donen només un número de telèfon d’alt cost per tal d’entretenir indefinidament el qui podria estar-hi interessat. I la feina és inexistent perquè el negoci consisteix en l’explotació de la línia telefònica. Son els nous carronyaires que s'profiten de la situació de crisi i de la manca de rigor de l'administració per a combatre-ho.

Les negociacions segueixen el seu camí

Ho he vingut dient des de fa un cert temps, i no em farà res, si es dóna el cas, d’admetre que anava equivocat. Però de moment tot sembla indicar que les negociacions pel nou finançament segueixen el seu curs, al ritme i al so que marca el Govern espanyol. La proposta de Solbes, la que segons els socialistes catalans sonava bé, ha estat força ben acollida al conjunt de l’Estat i només aquí ha fet saltar les alarmes. El socialistes catalans, davant el rebuig frontal d’Esquerra, no podien continuar elogiant l’eficàcia i la capacitat negociadora de Montilla que segons ells havia desencallat i ben encarrilat les negociacions, a risc de provocar la ruptura del Govern.

De moment s’ha arribat a un primer acord de Govern tripartit. Almenys formalment, es visualitzarà que el Govern català té una visió pròpia i que negociarà bilateralment amb el Govern espanyol. Però ho farà a partir de la proposta de Solbes que no té res de bilateral: ja ens han portat, doncs, al seu terreny. Mentrestant, s’anirà modelant el discurs per a justificar l’acord que inevitablement arribarà. El Govern, Esquerra inclosa, ja ha començat admetent que la proposta espanyola no va contra el que diu l’Estatut, simplement no hi ha prou garanties que ho acabi reflectint del tot. I s’admet que en la proposta hi ha avenços importants, encara que insuficients. Us sona?

Qualsevol que repassi l’hemeroteca i busqui en aquells inicis de gener del 2006 hi trobarà declaracions similars, sobre el procés de negociació del nou Estatut. Pocs dies abans d’aquell 20 de gener en què Mas i Zapatero van sortir a fer-se la foto amb l’acord del nou Estatut sota el braç, des d’Esquerra mateix en boca de Josep Lluís Carod Rovira es deia que l’acord era proper: encara era insuficient, però el líder republicà el va qualificar d’insuficient alt. En aquella ocasió, quan ja tot era a punt, el mag Zapatero va optar per escenificar l’acord amb CiU, per evitar fer-ho amb els independentistes, amb l’escàndol que això hauria provocat arreu de l’Estat.

Seguim els mateixos passos. De moment, ja hem acceptat les seves regles de joc. D’aquell no deixar ultrapassar “línies vermelles” i el “plantar-se davant de Madrid” es va passar al “front unitari en cas de no tenir una proposta clara el dia 31”, i ara ja som al “això encara és insuficient”. Com dirien els socialistes: la música sona bé, tot és qüestió d’afinar les orelles.