El 2008 va ser l’Any de les Llengües?

Si algú vol una mostra fefaent de la inutilitat de dedicar dies del calendari a una activitat concreta o etiquetar els anys amb la mateixa intenció, en té una de ben palpable amb l’acabament d’aquest any 2008 declarat per les Nacions Unides com l’Any Internacional de les Llengües; tot i que hi hauria la possibilitat d’afegir-hi la inutilitat de la mateixa institució, està clar. En qualsevol cas, s’ha tancat l’any sense que cap institució internacional hagi fet cap pas significatiu per a fer prevaldre els drets de les comunitats lingüístiques a mantenir les seves llengües, com un dels drets humans fonamentals, o si més no per a protegir el patrimoni cultural que representen. I la balança de les polítiques estatals seria igualment negativa, amb alguna rara excepció.

La diversitat lingüística continua essent vista des del poder com una amenaça, més que com un valor. Arreu del món, allà on hi ha un conflicte, al darrere, encara que no en sigui la causa principal, hi ha la negació de l’existència d’uns pobles amb els mateixos drets que els que formen part de la comunitat dominant. Sabent que al darrere de cada llengua hi pot haver una consciència de formar part d’una col·lectivitat identificada amb un territori que no té per què coincidir amb l’àmbit de l’Estat, s’afanyen a proclamar la seva com a llengua “comuna”, com a arma per a mantenir unit un territori sovint aconseguit a través de la violència. Amb una sola excepció: quan una d’aquestes comunitats subjugades aconsegueix un mínim de llibertat i una certa normalitat de país, aleshores des del mateix poder que negaven, i neguen, la diversitat, en fan bandera reclamant a la comunitat minoritzada un respecte que ells mai han tingut en compte i que inclou l’acceptació del resultat de les seves imposicions anteriors.

Però bé, l’Any Internacional de les Llengües ja ha quedat enrere. I la situació és la mateixa o pitjor que al seu inici. La diversitat lingüística del planeta continua amenaçada amb un degoteig constant de llengües que desapareixen, i de llengües que van sucumbint a les pressions, sovint violentes, dels poders públics. I tot això, davant la passivitat de la comunitat internacional. Per arribar fins aquí no ens calia un Any Internacional de les Llengües.

Què se n’ha fet de la música?

Fa quatre dies Miquel Iceta deia tot cofoi que la darrera reunió del President Montilla amb Rodríguez Zapatero havia desencallat el tema del finançament, i que ara la música ja sonava bé. I estic convençut que s’haurien mantingut amb la idea del bon fil musical si no hagués estat perquè faltava la part dura de la negociació: com aconseguir que com a mínim els socis de govern acceptin donar per bo el cant de la sirena.

Al segle XIX, o fins i tot en l’època republicana, això hauria estat més fàcil. A Madrid es faria el que es cregués oportú en funció de la seva visió unitària i centralista de l’Estat, i a cada comunitat autònoma se’ls explicaria el que volguessin sentir. A Andalusia es podria explicar que es manté el mateix concepte de solidaritat i que no s’ha cedit davant les pressions insolidàries catalanes, mentre que aquí se’ns explicaria que s’ha posat fre a l’espoli reconeixent l’esforç fiscal de Catalunya. I tots contents. Però ara podem veure i sentit en directe les reaccions d’uns i altres. Els elogis dels socialistes catalans a la música provinent de Madrid, a l’uníson dels elogis dels socialistes andalusos o extremenys i de la tímida reacció del Partit Popular, ens fan témer el pitjor.

Tan pitjor que ni el mateix Montilla gosa ratificar ara el que deia dies enrere perquè se’ls veuria excessivament el llautó. I ara han de dir que la proposta continua essent inacceptable no tant pel contingut de la mateixa, que ja coneixien i ja els sonava bé, com per la negativa dels socis de Govern, i especialment d’Esquerra, a combregar amb rodes de molí. Almenys no pas amb rodes d’unes dimensions tan descomunals.

En defensa del terrorisme

El conflicte entre Israel i Palestina és de difícil resolució i d’un complexitat extrema. De manera que qualsevol intent de discernir entre bons i dolents és tan perillós com irreal. Dos pobles que reclamen el seu dret històric sobre una mateixa terra, amb l’agreujant que la seguretat dels uns passa per l’anorreament dels altres, i amb el convenciment mutu que és amb la força de les armes que un dels dos s’alçarà amb la victòria. És possible que, d’entrada, ens sentim inclinats a posicionar-nos a favor de la causa palestina, si més no per ser els més febles. Però també és evident que ens resulta de difícil comprensió l’actitud provocadora de Hamas de voler portar el conflicte per la via de la confrontació quan saben que o bé hi tenen totes les de perdre o com a mínim representarà un sofriment enorme per a la seva població.

D’altra banda, el conflicte es desenvolupa sota unes premisses que sembla que no encaixin. Els atacs de Hamas, a cegues i amb una eficàcia mínima, no provoquen cap altre efecte que el d’exacerbar els ànims israelians i donar arguments als més radicals per emprendre accions contra el poble palestí. De la mateixa manera que els atacs de l’exèrcit israelià afecten bàsicament la població civil i l’autogovern palestí, però enforteixen els moviments islamistes com els de Hamas. L’estratègia occidental, comú en tots els exèrcits, d’atacar la població civil per tal de provocar una desmoralització general no funciona en el món islamista on cada víctima, i més si es tracta d’un menor, és una proclama encesa a la guerra santa.

Ara bé, una cosa és que el conflicte vist globalment no es pugui reduir a una confrontació entre el bé i el mal, des de cap punt de vista, i l’altra és que no es pugui afirmar amb tota rotunditat que hi ha accions criminals, de terrorisme d’Estat, del tot injustificables. L’ofensiva israeliana que, amb el pretext d’atacar Hamas, el que fa és destruir totes les estructures bàsiques de l’Autoritat de Palestina, que no és el mateix, sense mirar prim amb les nombroses víctimes que està produint entre la població civil, és una acció terrorista molt més greu que la que diu voler combatre. D’aquí la hipocresia de la comunitat internacional que és capaç de clamar contra uns determinats terroristes, però protegir i justificar-ne uns altres.

Si el delicte d’enaltiment, justificació o no condemna del terrorisme, tipificat penalment en la legislació espanyola, s’apliqués en aquest cas, es podria imputar la majoria de dirigents occidentals i espanyols. Però la Justícia, la nostra Justícia, discerneix molt bé el que és terrorisme d’Estat, el que produeix beneficis, del que és terrorisme de pobles que malden per sobreviure, i que pot perjudicar els interessos de l’Estat.

Candidatura unitària a les europees (III)

Des d’una perspectiva nacionalista sembla força evident la necessitat de fer un front comú amb una candidatura unitària de les forces catalanistes al Parlament europeu. Una evidència, però, que també hi és en altres àmbits de l’acció política, encara que no calgui traduir-ho forçosament en forma de coalicions o de pactes estables, i que molts dirigents polítics de les diferents formacions implicades rebutgen. Si finalment no és possible anar plegats en les eleccions al Parlament europeu no serà només per la negativa d’un sol partit, sinó per la curtesa de mires dels dirigents de tots els grups implicats.

A títol individual vaig donar suport a la recollida de signatures per fer possible aquesta candidatura nacionalista per a les eleccions europees, però sóc conscient de les dificultats objectives que hi pot haver per assolir un acord, algunes de les quals ja he comentat en els articles anteriors. Per tant, no tiraré pas les culpes als dirigents d’Esquerra per una possible manca de capacitat negociadora o de destresa política, que crec que també n’hi ha, perquè és evident que la força central i en definitiva responsable de la viabilitat d’aquesta candidatura és CiU. Ara bé, les argumentacions que s’han donat des d’ERC són realment deplorables i, com ja he dit en altres ocasions, demostren el baix perfil dels nostres dirigents capaços de perdre’s en frases grandiloqüents, buides de contingut, o directament en bajanades impròpies d’un partit que aspira a ser el referent d’un país.

El Secretari d’Imatge i Comunicació d’Esquerra, Ignasi Llorente, declarava textualment: “Catalunya té, ara més que mai, una oportunitat històrica per implicar-se en la construcció europea de forma activa i abandonar definitivament el paper d’observadors passius que sovint hem tingut en l’escenari internacional més proper”. Per favor, no diguem tonteries. Jo no sé si hi estarà d’acord en Bernat Joan o els eurodiputats d’Esquerra que l’han precedit, que fins ara hem fet el paper d’observadors passius. No és que hi haguem fet un paper especialment galdós, a Europa, però és que tampoc hi tenim massa possibilitats; i cada vegada menys, perquè amb les successives ampliacions percentualment hi tindrem menys pes encara.

Per tant, d’oportunitat històrica, res de res. Senzillament, per una qüestió matemàtica, cada vegada serà més difícil a un partit com ERC, o com CiU, tenir representació a Europa en solitari. I és aquesta aritmètica la que ens força a buscar algun tipus de coalició que ens permeti no quedar-ne al marge. Simplement això.

I Llorente encara hi afegia: “...que serveixi de plataforma per a la resta de partits polítics dels Països Catalans, per defensar els interessos propis i ajudi a recuperar la confiança dels ciutadans i ciutadanes en les formacions polítiques”. La confiança de la ciutadania no es guanyarà per la unitat de les forces catalanistes en aquestes eleccions europees, les que menys incidència real tenen sobre el futur del país, i quan tothom sap que ens hi veiem forçats per les circumstàncies. La confiança en tot cas ens la guanyaríem tenint una visió de país, i no pas partidista, en els grans temes que ara mateix planen sobre la política catalana: finançament, retallada de l’Estatut, i en generals les polítiques nacionals que ens haurien de fer avançar cap a la plena sobirania.

Però, és igual. Com ja deia en el Congrés d’ERC, tenim uns dirigents amb escassa capacitat d’anàlisi, però que els agrada fer frases altisonants que no tenen res a veure amb la realitat del dia a dia. Una solemnitat dialèctica que contrasta amb els incompliments dels acords presos en aquell Congrés, amb les successives línies vermelles que ens deixem traspassar sense capacitat o voluntat de reacció. No fos cas que algú perdés la seva situació de privilegi.

Candidatura unitària a les europees (II)

No crec que sigui cap sorpresa la freda acollida que ha tingut la proposta d’Esquerra per a conformar una candidatura conjunta de les formacions polítiques catalanistes, de cara a les properes eleccions al Parlament Europeu. En política, quan es fa un emplaçament públic d’aquesta mena és perquè ja se’n sap el resultat o perquè, en el fons, la intenció era una altra. Altrament, seria molt d’il·lusos pensar que CiU podia respondre positivament a la crida. Almenys, ara. Per tant, apunto diverses hipòtesis que explicarien tant la proposta d’ERC com el refús inicial de CiU.

Seria absurd pensar que un partit polític que realment pretén fer un pacte d’aquestes característiques, ho fes mitjançant una carta esbombada públicament. Per tant, una possibilitat seria simplement que, fracassades les negociacions prèvies entre dirigents d’ambdós partits, Esquerra s’avança no ja amb la intenció d’obtenir una resposta sinó de carregar les culpes del no acord a l’altra formació.

No oblidem, d’altra banda, que en política sovint pesen més les formes que el fons de la qüestió. I en aquest cas, és evident que en una coalició electoral entre diverses forces polítiques catalanistes CiU en voldria tenir, com a força majoritària, un protagonisme clar que fins i tot podria vendre com a inici de la seva “Casa Gran”. Conscients d’aquest paper hegemònic de CiU, des d’Esquerra es voldria neutralitzar deixant clar a nivell de mitjans de comunicació que la coalició sortia d’una iniciativa seva. No seria d’estranyar, doncs, que un cop rebutjada la proposta d’Esquerra, els convergents preparessin la seva llista conjunta amb altres formacions menors per acabar invitant Esquerra a sumar-s’hi. A més, CiU juga amb l’avantatge de saber que per a mantenir un sol eurodiputat ells ja tenen altres fórmules de coalició, mentre que Esquerra es troba en una situació de feblesa i s’hi juga quedar fora del Parlament europeu.

Hi hauria, esta clar, altres possibles interpretacions que, per estrafolàries, jo descartaria d’entrada: una seria que des d’Esquerra mateix es volgués boicotejar un acord de coalició, i la millor manera seria posant el partit majoritari, CiU, entre l’espasa i la paret, com si aquest hagués d’acceptar incorporar-se a una iniciativa del grup petit, Esquerra. I encara en quedaria una altra de més irrisòria i inversemblant que seria que realment, de bona fe i per simple desconeixement del funcionament de la política, els responsables d’Esquerra haguessin fet la crida pública a la coalició electoral pensant, ingènuament, que podien obtenir-ne una resposta positiva.

Una altra cosa ha estat la forma de presentar-ho i sobretot les argumentacions del Secretari d’Imatge i de Comunicació d’ERC, Ignasi Llorente, que en tot cas ja comentaria demà.

Candidatura unitària a les europees (I)

A mig any de les eleccions al Parlament europeu s’han incrementat els moviments dels partits catalans per a poder-s’hi presentar amb un mínim de garanties. Es tracta d’unes eleccions ben poc engrescadores per a la ciutadania, donat el poc pes que, avui per avui, té aquest Parlament europeu, que, a més, no compleix els requisits mínims des d’un punt de vista democràtic per a ser considerat un poder legislatiu. La majoria dels ciutadans en desconeix la funció, i per tant l’eficàcia, la seva composició i distribució en grups ideològicament més o menys afins, i en definitiva quins són els seus representants.

D’altra banda, pel nombre d’escons a repartir i pel mateix sistema de circumscripcions electorals, es fa molt difícil l’entrada per als partits minoritaris en el conjunt de l’Estat. Això obliga, ha obligat fins ara, a tota mena de coalicions sense gaire més lògica que la necessitat de sumar vots per a tenir-hi un lloc. Recordem, per exemple, que CiU havia fet una coalició que incloïa el Partit Socialista de Mallorca, mentre que ERC havia intentat el mateix però amb Unió Mallorquina, partit situat molt més a la dreta.

CiU té dues opcions sobre la taula, incompatibles entre elles: o bé repetir la fórmula del Galeuscat, amb el PNB i BNG, o bé una coalició amb partits catalans, sabent que ben poca cosa li aporten els partits valencians o mallorquins i que, per tant, l’altra gran soci català només pot ser ERC. Malauradament, tots els partits prendran la decisió en funció dels càlculs de probabilitats de treure un millor resultat com a grup polític. Una coalició amb BNG i PNB assegura a CiU tenir un eurodiputat, però amb la seguretat que no en podrà tenir un segon; la coalició amb partits valencians i mallorquins pot ser la més arriscada, perquè corre el risc de quedar-se fora, però en cas d’èxit tots els beneficis serien per a ells; i finalment la coalició amb ERC li assegura també un eurodiputat que podria ser l’únic o haver-lo de compartir amb el d’ERC, amb el qual no compartirien ni grup parlamentari.

Un càlcul possible per a CiU, a l’estil Madí, seria assumir que només tindran un eurodiputat, i que, mal per mal, que no en tingui cap el partit rival, és a dir ERC. Aleshores, qualsevol de les altres opcions seria bona. Això, si preval la visió mesquina tan present en els dirigents polítics d’aquest país, que tenen visions per a tot menys de país.

Macià en boca de tothom

Aquests dies hem sentit i llegit molts comentaris elogiosos cap a la figura de Francesc Macià. Tots els partits catalans, des de CiU fins i IC-V han acudit a la seva tomba per a retre-li homenatge i reclamar-lo com a referent també per a la política catalana actual. Tant ha servit a Montilla per a invocar el seu esperit negociador amb Madrid, com a Puigcercós o Benach per a recordar-ne la seva actitud de fermesa. I probablement una bona part de raó assisteix a uns i altres.

Segons com es miri, la història mitifica una realitat que en el seu moment no va ser ni tan idíl·lica ni tan plàcida; la unanimitat amb què ara es jutja el President Macià no hi era en la seva època, ni tan sols al si d’Esquerra Republicana. La conversió de Macià al republicanisme i al catalanisme va ser més aviat tardana, després d’haver fet carrera dins de l’exèrcit espanyol. En el seu moment, també va creure en la lluita armada, va redactar la Constitució independentista de La Havana el 1929 i va pactar les rebaixes de l’Estatut de Núria de 1931, al finalment aprovat el 1932. Macià era l’”Avi” molt estimat a Catalunya, però també era tot això, per bé i per mal, i amb totes les seves contradiccions.

Però, segons com es miri, la història més que mitificar, o al marge de possibles mitificacions, el que fa és situar la figura en el seu punt just. Un punt que el fa assumible per a socialistes i per a conservadors, per als qui voldrien un encaix dins d’Espanya i per als qui voldrien deslliurar-se’n. I és que la política del dia a dia, dels qui tenen la responsabilitat de governar o dels qui la tenen de fer oposició, així com la dels qui intenten analitzar-la, es fa a batzegades amb encerts i desencerts que sovint seran difícils de discernir fins que no ha passat un cert temps, fins que no han passat pel sedàs de la història.

La gradualitat dels 3.800 milions

Conscients que l’acord de finançament a què s’ha arribat amb el Govern espanyol queda molt lluny de la xifra dels 3.800 milions que sempre s’ha calculat a partir de l’aplicació del que preveu l’Estatut, tant CiU com ERC ja han anunciat que estarien disposats a acceptar una certa gradualitat. Sembla que pot ser una bona solució per a salvar els mobles tant per als socialistes com per als nacionalistes catalans. Dit d’una altra manera, pot ser una sortida airosa que permeti salvar la pell als polítics que s’han venut per un plat de llenties.

Una solució d’aquesta mena, i tan poc especificada com sigui possible, permetria que cadascú expliqués l’acord a la seva manera. Els socialistes espanyols presentarien davant del PP i de les altres comunitats autònomes la xifra inicial per aquest any 2009 que respondria plenament als posicionaments dels qui s’han aprofitat fins ara de l’espoli a Catalunya. I probablement el PSOE podria pactar amb el PP que fessin una certa oposició, matisada pels President autonòmics beneficiaris de l’acord, per tal que els donés arguments per a justificar-ho a Catalunya i semblés que el nou finançament es queda a mig camí de les aspiracions dels uns i dels altres.

Els socialistes catalans, a part de donar suport a les tesis del Govern espanyol, argumentarien que ha estat la seva pressió sobre els companys de partit el que ha permès un acord que a mig termini satisfaria les nostres aspiracions. Naturalment, Esquerra i en certa mesura també IC-V reclamarien per a ells tot el mèrit d’haver arrencat de Madrid l’acord de gradualitat que ens hauria de portar a la fita proposada inicialment. Per la seva banda, CiU podria argumentar, tirant-ho en cara a ERC, que el pacte Mas-Zapatero va ser prou bo i, en tot cas, l’únic possible en aquells moments.

En principi, a no ser que algun partit valorés que li surt més a compte electoralment desmarcar-se’n, tots tindrien la seva coartada per a estampar la signatura. Ara bé, també tots serien plenament conscients d’haver signat un acord, la gradualitat del qual queda en mans de la credibilitat i de la voluntat de compliment per part de Zapatero o del Govern espanyol que correspongui. És a dir, res de res. Però aquesta vegada no es podria parlar d’incompliments, de mentides ni de falses promeses, sinó de simple estultícia.

3.800, la incòmoda xifra màgica

Han passat dos anys d’ençà de l’aprovació de l’Estatut, més un altre mig de pròrroga per l’incompliment del Govern espanyol. Hi havia temps de sobres per a preparar l’aplicació del que estableix el text estatutari en matèria de finançament. Però el que hi havia era una voluntat expressa de no complir amb el que preveu l’Estatut, i d’això n’eren conscients i copartíceps els socialistes catalans i, si més no per omissió, els seus socis de govern. Segueixo creient que el tema ja està pactat i decidit des de fa un cert temps, i que ara el que queda per decidir és el moment i la manera de fer-ho públic.

D’entrada, el compliment de la llei no hauria de ser objecte de negociació. Però posats a negociar, és evident que el que es guanyi per un cantó s’haurà de perdre per un altre; i Zapatero vol fer jocs malabars perquè sembli que tothom hi surt guanyant. Si Catalunya ha patit un espoli insostenible durant molts anys, la resolució d’aquest greuge s’haurà de fer en detriment dels qui se n’han beneficiat fins ara. Zapatero sap que pot quedar malament amb Catalunya, i fins i tot provocar la pèrdua de la presidència de la Generalitat, però de cap de les maneres pot arriscar-se a perdre Andalusia o Extremadura.

Per això ha calgut pactat la submissió dels socialistes catalans per tal que acceptin un mal acord. Hi ha hagut tensions internes i veus discrepants, però al capdavall s’ha imposat la tesi de donar per bo el que bonament vulguin concedir-nos des de Madrid. Ara resta trobar el moment oportú per anunciar-ho, i sobretot convèncer els socis de Govern que l’acord tampoc és tan desastrós. I en tot cas, sempre quedarà el recurs de culpabilitzar-ne CiU. Per això han reclamat des de fa temps que no es donessin xifres, que es parlés de vaguetats que després fossin fàcilment interpretables en un o altre sentit. I per això ha molestat que les cambres de Comerç donessin la xifra del 3.800 milions com a límit per a acceptar el nou finançament; una xifra que ja s’havia calculat anteriorment amb una simple aplicació del que preveu l’Estatut, que és el que s’havia d’haver fet, i que en algun moment o altre han anat indicant tots els partits catalans.

Tothom sap que la xifra no serà aquesta, que el que s’ha pactat queda molt per sota. De manera que no convé parlar de xifres, diuen, i en tot cas alguns ja anuncien que es podrien acordar un sistema gradual. Però ara mengem-nos el torrons i de la gradualitat ja en parlarem demà.

I això d’Europa, ben bé què és?

El Tribunal Suprem acaba de treure una sentència en la qual avala la utilització del terme “bio”, tal com el feien servir moltes marques comercials, com a simple reclam publicitari encara que no complís la normativa europea sobre els productes ecològics. El tema pot tenir una importància relativa, perquè si bé és cert que les empreses utilitzaven el terme com a publicitat enganyosa, fent difícil discernir entre els productes realment produïts sota els estàndards ecològics de la resta, no és menys cert que aquesta és una pràctica generalitzada i normalment admesa en la resta de productes de consum. Per mi, el tema pot ser preocupant pel que representa d’ignorar les lleis i les normatives europees.

Teòricament, la ratificació d’un Conveni o d’un Tractat internacional per part d’un Estat, com és el de la Unió europea o, com deia dies enrere, la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, implica que la legislació i les normatives generades per aquests ens supra estatals entren a formar part de l’ordenament jurídic del Estats. Quan políticament convé, però, aquest ordenament jurídic és vulnerat sense cap mena de mania senzillament perquè no està clar el sistema de sancions en cas d’incompliment. Per tant, la Justícia, quan vol afavorir determinats interessos empresarials o determinades polítiques d’una ideologia concreta, pot dictar sentències negligint completament aquest ordenament jurídic internacional o simplement contravenint-lo.

És el que ha passat ara amb aquesta sentència que contradiu plenament la normativa europea. Això vol dir que les normatives europees queden sense efecte, o almenys aquelles que el sistema judicial espanyol consideri que no s’avenen amb uns interessos concrets. Així, el Parlament europeu disposa de ben poques funcions legislatives, la mateixa Comissió europea en fa cas només quan li convé, però després els Estats amb una visió nacionalista molt forta s’ho acaben de passar pel forro.

I un es pregunta: I això d’Europa, ben bé què és?

El camí cap a la Independència

Pascual Editors ha decidit publicar la versió en catalana del llibre “El camí cap a la independència?” de Murray Pittock, que analitza el procés d’emancipació d’Escòcia. Allà, el llibre ha tingut un gran èxit, i és possible que també en tingui aquí. No sé si l’èxit serà atribuïble a l’interès que desperta entre els catalans la realitat escocesa, o si més aviat serà una reflex del buit que es troba a faltar a casa nostra. Perquè de llibres que parlin de Catalunya i de la Independència, des d’una perspectiva d’abrandament personal, de vaguetats i tòpics per a acontentar la clientela, n’hi ha molts. Però no en tenim cap, ni tan sols una mini guia, que ens presenti un veritable “camí cap a la independència”.

Personalment vaig creure, quan es va convocar la conferència nacional de la tardor del 2007, que hi havia la voluntat de marcar un full de ruta, un “camí cap a la Independència”. Després ja vaig veure que tot plegat era fum, que d’establir unes línies mestres a seguir, res de res; que es parlava, com a estratègia bàsica, de coses tan insòlites com d’assolir com a partit una hegemonia parlamentària, quan estàvem immersos pels nostres propis errors en un procés de davallada que no sembla haver tocat fons. Els més optimistes ens auguren (ens autoaugurem) un manteniment de l’statu quo per anar tirant.

No disposem, doncs, d’un veritable “Camí cap a la independència”. Ni en format llibre ni en format projecte. Això dóna peu a molts catalans a optar per vies radicalitzades, farcides de bona fe i d’utopia, però mancades de realisme; o continuar creient que, avui per avui, el nacionalisme convergent encara és el més plausible. I els qui ens mantenim dins d’ERC perquè, malgrat tot, creiem que seria l’eina vàlida i la més idònia per a marcar aquest “Camí cap a la independència” anem d’ensurt en ensurt, de decepció en decepció, desil·lusionats per la manca de lideratge i d’una visió de futur mínimament creïble, que vagi més enllà del simple sosteniment d’uns càrrecs públics i d’unes posicions de poder.

Ridao deia ahir que ERC era la garantia d’un bon acord de finançament, i tant de bo li puguem donar la raó d’aquí a uns quants dies o unes quantes setmanes. Però molt ens temem que li haurem de tornar a tirar en cara la seva actitud, la de l’actual direcció, mancada d’un horitzó i d’una estratègia clara ni per a assolir un bon finançament. Del “Camí cap a la Independència” ja ni en parlem, o ens en farem passar les ganes llegint la traducció del llibre escocès.

Pacte Nacional per a la Immigració

El Govern de la Generalitat segueix amb el seu plantejament d’anar aprovant grans Pactes Nacionals sobre temes cabdals per al país: el de l’Educació, el de la Recerca, i ara el de la Immigració. L’aprovació d’un pacte d’aquestes característiques té la virtut de marcar unes línies generals a seguir amb el més ampli consens possible, tant polític com social, i evitar així la reformulació de les polítiques quan hi ha un canvi de govern, o simplement un canvi de titular en el Departament en qüestió. Penso, sincerament, que aquest és un dels encerts, si més no d’intenció, d’aquest Govern.

El Pacte Nacional per a la Immigració conté elements altament positius per a portar a terme una bona política d’integració i de cohesió social. I tan positius són els enunciats del pacte, per exemple, pel que fa a la llengua catalana com a “punt de trobada i porta d’entrada a la catalanitat” com deia la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, com el fet que aquests enunciats siguin assumits pels socialistes i facin dir al President que l'objectiu del pacte és assegurar que "Catalunya segueixi sent un sol poble", i que la llengua catalana "ha de ser un vehicle d'acolliment i integració".

És cert que hi ha sectors interessats en fomentar el discriminació i la segregació, en alguns casos amb posicionament clarament racistes i en d’altres, més hipòcritament, simulant una defensa dels interessos i de la identitat dels nouvinguts, però remarcant-ne sempre la seva diferència, la seva no pertinença a la societat catalana, i fomentant la creació guetos amb l’excusa que així poden reviure les seves arrels identitàries. És important que el pacte hagi estat signat pels partits del Govern i del principal partit de l’oposició, així com per les patronals i organitzacions empresarials, la UGT, els sindicats agraris, associacions d’immigrants, les associacions municipalistes, i entitats com la Creu Roja o Càrites. I tampoc és d’estranyar que hi hagin mostrat el seu desacord els partits que treballen per a fomentar la divisió de la societat catalana, com el PP i Ciutadans, així com entitats molt més interessades en el segregacionisme que en la integració com ara SOS Racisme, i és més de doldre que se n’hagi mantingut al marge, probablement per les mateixes raons, el sindicat CCOO.

Ara, el que caldrà és vetllar perquè realment el Pacte Nacional per a la Immigració sigui útil i efectiu, i que no es tergiversi a la primera de canvi, com ha passat amb el Pacte nacional per a l’Educació.

Afició anglesa contra la selecció britànica

El Govern britànic ha proposat que en la propera edició dels Jocs Olímpics hi competeixi una única selecció de la Gran Bretanya, en lloc de fer-ho per separat Anglaterra, País de Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord. Una proposta que ja ha tingut reaccions diverses: d’una banda, hi ha donat suport la Federació Internacional de Futbol, la FIFA, però s’hi han mostrat en contra veus institucionals i esportives de les diferents comunitats que integren la Gran Bretanya. Però, el curiós del cas, almenys des de la nostra perspectiva, és el posicionament d’alguns estaments de la societat anglesa.

A la Gran Bretanya hi ha una consciència clara de la identitat de cadascun dels territoris que la conformen, de manera que mai ha estat cap problema l’existència de lligues separades i seleccions pròpies, desmentint així la idea que només hi pot haver una selecció per cada Estat. En canvi, en la majoria dels esports dels Jocs Olímpics sí que competeixen plegats, com a Regne Unit. Per tant, aquesta proposta tampoc aporta massa res de nou; en tot cas és un gest simbòlic que ja ha aixecat algunes alarmes.

Des d’un punt de vista estrictament esportiu, que en lloc d’haver-hi una sola selecció britànica n’hi hagi quatre això els beneficia: Són molts més els esportistes que poden participar en les diferents fases de les competicions. De manera que els qui a part de ser anglesos, escocesos, gal·lesos o nord irlandesos se sentin britànics han de preferir aquesta fórmula de competir per separat perquè els dóna més possibilitats de tenir equips i esportistes competint en els Jocs o en les competicions que sigui. Un cas més que evident és el del torneig de Rugbi anomenat de les Sis Nacions, en què el Regne Unit hi aporta quatre seleccions que se sumen a les de França i Itàlia.

Però en aquesta ocasió les protestes per la iniciativa del Govern britànic no han vingut solament d’escocesos, gal·lesos i nord irlandesos, sinó també d’organitzacions angleses. Senzillament perquè els anglesos, en general, diferencien perfectament entre el que és Anglaterra i el que és el Regne Unit. Per ells Regne Unit no és la disfressa dels anglesos per imposar-se sobre els altres, sinó una estructura política comuna. Res a veure amb el concepte d’Espanya que, per a molts, és la marca imperial de Castella.

Atemptat contra l’ambient nadalenc

Les anècdotes són sempre això: anècdotes, fets puntuals, xocants, sovint inversemblants, sense més valor en la mesura que no són representatives d’una realitat global... A no ser que aquestes anècdotes es repeteixin una i altra vegada; perquè aleshores, les anècdotes passen a ser exemples d’aquesta realitat global. Des de l’esquerra, sempre s’havia vist aquest període nadalenc amb unes certes reserves pel que tenien d’esperit conservador, de presentació d’un món irreal, d’un esperit religiós institucionalitzat però buit, d’un consumisme desaforat, i que tan bé retratava aquella caçó del Pau Riba “Aquesta nit és Nadal”(1). Ara, és des de l’esquerra que se’ns anima al consumisme, es construeixen arbres de Nadal insostenibles, i es prohibeixen actes cívics per a preservar l’ambient nadalenc, com si fossin en un Estat confessional.

Una i altra vegada, des del Govern de la Generalitat s’anima i s’instiga al consumisme com a fórmula per a combatre la crisi. L’Ajuntament de Barcelona es capaç de gastar-se 200.000 euros per a la construcció de cinc arbres de Nadal gegantins d’estructura metàl·lica insostenible i d’una estètica més que dubtosa. I ara aquest mateix Ajuntament acaba de prohibir un acte a la Plaça de Sant Jaume organitzat per un grup d’entitats ecologistes com Greenpeace i Tanquem les nuclears. L’acte havia de consistir senzillament en la lectura de textos ecologistes i contraris a les nuclears, però l’Ajuntament de Barcelona els ha denegat el permís. Algú s’imagina que aquesta prohibició hagués estat signada per la dreta? Hauríem omplert portades dels diaris progres posant el crit al cel per una censura que hauríem considerat retrògrada, ultraconservadora, i mesquina. Doncs, bé. Si prové de l’anomenada esquerra és igualment retrògrada, ultraconservadora i mesquina, a més de palesar la hipocresia i la falsedat d’aquests grups (PSC-ICV) que usurpen fraudulentament el nom de l’esquerra.

Però, el més surrealista del cas és que l’Ajuntament de Barcelona ha donat com a excusa per a prohibir l’acte de les entitats ecologistes, que no era adient per a l’ambient nadalenc. Si haguessin proposat cantar-hi nadales, ja els haurien donat permís, però... llegir textos antinuclears? No, gràcies! Ara, que potser també haurien prohibit com a nadala la cançó de Pau Riba, poc escaient per a l’esperit nadalenc.

(1)

AQUESTA ÉS LA NIT DE NADAL
1. Llum als carrers, de colors,
campanetes i estrelles,
cançons i nadales que s'emporta el vent
pels racons dels carrers plens de gent.
Lluminosa nit de Nadal!
2. Panderetes, simbombes,
trompetes de festa, barrets de paper,
grans bigotis postissos, disfresses
i gresca guitarra i timbal.
La joiosa nit de Nadal!
3. Amb el pas vacil·lant, la trompeta a la boca
i l'ampolla a la mà, de conyac, tot tocant,
tot bevent, caminant solitari i vaiver
per les Rambles avall.
La serena nit de Nadal!
4. I heus aquí la baralla!
La dona que enmig del carrer vol que torni
a la casa el marit i no es gasti els diners
convidant embriac els companys a xampany.
L'amigable nit de Nadal!
5. I heus aquí les riuades de gent que només
perquè avui és Nadal s'han llançat al carrer
disfressats, fent soroll i cantant i cridant,
i els petits com els grans.
És la plàcida nit de Nadal;
6. I heus aquí com les meuques guarnides de festa
quan entren i surten, avui més que mai,
de les habitacions van cantant,
les cançons del Sud de Nadal!
7. I del que era la Fira de Santa Llúcia,
les branques d'avet i de grèvol i els trossos de pi,
ara en resta sols una foguera
a sota de la catedral.
És la santa nit de Nadal!
32
8. Una cega velleta s'hi acosta i s'adorm
i una dona gitana hi apropa la cara i les mans
dels seus fills que gemeguen
de fred i de gana
en la clara nit de Nadal!
9. Mentre el fum se'n va ple de guspires
i mentre un caixó vell s'enfonsa en el foc,
grups de gent que han anat a l'església
se'n van cap a prendre turrons i xampany.
Són poquets que ja tornen de la missa del gall.
Aquesta és la nit de Nadal!

Aniversari d’incompliments i altres foteses

En els darrers dies s’ha anat creant un cert clima d’expectació pel fet que pugui vèncer un nou termini dels que s’havien donat per tenir enllestit el nou finançament de Catalunya. És un aspecte purament anecdòtic, perquè els incompliments s’han fet norma habitual del Govern espanyol i no els ve d’aquí, si cal, fer un nou ajornament. Personalment crec que el tema fa temps que està tancat, i només resta trobar el moment oportú i la manera d’explicar-lo a l’opinió pública, i sobretot de convèncer els dòcils socis de Govern que no en facin grans escarafalls. I, per tant, enmig de les festes nadalenques, entre el dia del Innocents i les ressaques de Cap d’Any pot ser el moment oportú per a anunciar-ho.

El Govern espanyol, i amb ell els socialistes catalans, ja han pogut constatar que sigui quina sigui la proposta de finançament no hi haurà cap resposta unitària, de manera que hauran d’aguantar unes quantes declaracions intempestives i poca cosa més. Saben que és el mateix que s’esdevindrà amb el tema de la retallada del Tribunal Constitucional: tots els partits fan veure que estan a favor d’una posició comuna, però cadascun d’ells l’únic que fa es proclamar amb tota rotunditat que el que cal fer és exactament el contrari del que diuen els altres: el resultat serà res de res.

Ara farà un any que si ens haguéssim cregut les paraules del President Zapatero, o si és que la seva paraula hagués tingut cap mena de valor, s’hauria traspassat ja el servei de Rodalies de Renfe. I tot just ara la Ministra Magdalena Àlvarez anuncia que està treballant “amb la Generalitat” per a presentar un pla global d’actuacions per a millorar el servei. No per traspassar-lo!. Això seria una fase posterior, diuen.

Tant se val. Ells marquen el ritme dels traspassos i dels acords o desacords. El principal escull d’aquestes negociacions no és el contingut final, que sempre el decideix unilateralment el Govern espanyol, sinó com enquadraran la foto. I qui no hi surti... a picar de peus.

Un Estat uninacional i unilingüe

En el darrer informe del Consell d’Europa sobre el compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries es reitera un dels temes de fons que marquen les relacions entre les diverses comunitats lingüístiques i nacionals que l’integren: És Espanya un Estat uninacional i unilingüe? L’Estat espanyol i els seus representants polítics estan convençuts que sí, i per tant actuen en conseqüència. De facto, l’Estat nega l’existència d’unes comunitats lingüístiques, culturals i nacionals que no se senten representades per la seva visió uniformitzadora basada en una sola llengua, una sola cultura i una sola nació, contravenint així el que estableix la Carta europea, tal com ho fan constar els experts del Consell d’Europa en aquest segon informe.

En aquest l’informe, referint-se a l’àmbit de la Justícia, s’hi diu: “Que es prenguin les mesures jurídiques i practiques necessàries per tal d’assegurar l’aplicació dels compromisos continguts el l’article 9 de la carta, assegurant en particular que un percentatge elevat pel personal que treballa en l’àmbit de les comunitats autònomes a les quals afecta l’aplicació de l’article 9, tinguin un coneixement pràctic de les llengües cooficials”. I el mateix es diu aplicat a l’Administració perifèrica de l’Estat, reiterant a més que durant tots aquests anys no s’ha fet cas de les seves recomanacions anteriors i que tot continua igual, incomplint així els compromisos de la Carta.

De fet el tema és que, a les comunitats autònomes catalanes, basques o gallega, hi ha una divisió de criteris i de posicionaments entre els qui voldrien ser reconeguts al si de l’Estat i els qui creuen que no és possible esperar aquest reconeixement i que per tant opten per la via independentista. A Espanya en canvi hi ha una visió molt més unànime, sense gaire matisos entre el PSOE i el PP. Per això, l’Estat s’arrenglera amb els independentistes en el sentit de deixar clar que no és possible, fins i tot per imperatiu constitucional, reconèixer el caràcter plural de l’Estat. D’aquí que l’Estat no pugui complir amb els compromisos de la Carta europea, per més que teòricament sigui vinculant i formi part de l’ordenament jurídic espanyol.

Els qui encara creuen en la possibilitat d’esperar un mínim reconeixement de la nostra existència, com ara els socialistes catalans, sovint reben bufetades dels seus propis companys. Com la que els va engaltar ahir el President espanyol, Rodríguez Zapatero, en ridiculitzar el PSC dient que aquest partit i ell eren el mateix. Una versió actualitzada d’aquell “L’Estat sóc jo”.

El Consell d’Europa avala la immersió lingüística

Sembla una mica incomprensible que els nostres polítics hagin utilitzat tan poc el posicionament del Consell d’Europa a favor de la immersió lingüística. Ja en el primer informe en què s’analitzava el compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries aquesta institució europea deixava clara la seva visió netament favorable a un sistema educatiu com el català, basat en un únic model escolar amb la immersió lingüística com a instrument per a aconseguir una plena integració de les noves generacions. I així ho recordava el Consell d’Europa en aquest segon informe: “L’elaboració d’un model de plena immersió, sumat al model bilingüe, és l’objectiu que totes les comunitats autònomes interessades haurien d’intentar assolir de cara a complir gradualment amb els compromisos de la carta”.

El Consell d’Europa elogiava, doncs, la política educativa de la Generalitat de Catalunya precisament per ajustar-se als compromisos de la Carta, és a dir per ajustar-se al marc jurídic vigent. Alhora que recriminava el Govern valencià comminant-lo a “Establir models educatius fonamentalment en valencià, per a tot el programa escolar de l’educació primària i secundària, així com la tècnica o professional, i assegurar la seva disponibilitat en tot el territori ”, i ho acabava de reblar dient: “segueix essent necessari un model educatiu essencialment en valencià a tots els nivell de l’ensenyament en el territori”. Igualment, el Consell d’Europa diu que “Pel que fa a les Balears, el Comitè d’Experts conclou que es continua sense oferir una part important de l’ensenyament en català. La situació també és preocupant degut a l’aplicació del Decret sobre l’educació trilingüe”.

Una i altra vegada, doncs, per activa i per passiva, el Consell d’Europa avala les tesis catalanes a favor de la immersió lingüística que voldria que s’estengués als altres territoris de parla catalana. Un argument importantíssim per a combatre els qui, amb l’objectiu de dividir la societat catalana, de crear guetos i de consolidar la marginació a què el franquisme havia sotmès la llengua catalana, rebutgen quelcom tan fonamental, i emprat arreu del món, com és la immersió lingüística. I resulta igualment sorprenent que molts mitjans de comunicació, també de casa nostra, omplin pàgines senceres amb les opinions interessades i esbiaixades d’un ciutadà que fa una queixa contra el sistema educatiu català, i ignorin un posicionament tan important com és el del Consell d’Europa.

La Carta europea i les llengües oficials

Avesats com estan a Madrid a retornar cartes, notificacions i documents per no estar escrits en la llengua oficial de l’Estat, per més que ho siguin de la comunitat autònoma emissora, els devia venir de nou que la primera queixa del Comitè d’Experts del Consell d’Europa fos precisament perquè el Govern espanyol havia enviat el seu informe només en espanyol. És difícil de creure que desconeguessin el règim lingüístic del Consell d’Europa, més aviat devia ser una actitud de prepotència i de voler demostrar que ells no tenen per què obeir unes normes que consideren injustes. Ja sabem de què va això.

El Consell d’Europa té com a llengües oficials únicament el francès i l’anglès, mentre que l’alemany, el rus i l’italià poden ser en determinats casos llengües de treball. Més educats, però, des del Consell d’Europa no van retornar l’informe al Govern espanyol per improcedent, com haurien fet ells, sinó que se’l van traduir pel seu compte i van seguir el procediment habitual encara que amb un cert retard.

Tot seguit, el Comitè d’Experts del Consell d’Europa es lamenta que moltes de les recomanacions del primer informe sobre incompliments i manca d’informació aportada, hagin de reiterar-se en aquest segon informe. Tot i que reconeixen que hi ha hagut un canvi d’actitud per part del Govern espanyol, des del Consell d’Europa s’elogia especialment la col·laboració del Govern de la Generalitat i del Govern basc, mentre que es recrimina tot el contrari de governs com el valencià i el navarrès.

Se’ls hauria de dir als senyors del Consell d’Europa que això dels incompliments, la burla de la llei i el desacatament de les sentències judicials són norma de conducta al nostre país. I si no, que ho diguin als valencians que ja han perdut el compte de les reiterades sentències del Tribunal Superior de Justícia, del Tribunal Suprem i fins i tot del Constitucional, sobre la unitat de la llengua, que el Govern valencià es passa pel forro amb total impunitat.

La Carta europea, una carta a jugar

El Consell d’Europa acaba de treure les conclusions del segon informe sobre el compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. La Carta europea és un tractat internacional, creat amb l’objectiu de fomentar i protegir les anomenades llengües regionals o minoritàries. I com a tal, un cop ratificat per l’Estat, el seu articulat forma part de l’ordenament jurídic espanyol. Ara bé, una cosa és la signatura o la ratificació d’un tractat i l’altra el seu compliment.

Un dels primers compromisos de la Carta és el de fer-ne la suficient difusió entre la població espanyola, però molt especialment en aquells estaments polítics i jurídics que l’haurien de tenir en compte en l’exercici de les seves funcions. I aquest ja és un dels primers compromisos incomplerts. Incomprensiblement, hi ha un gran desconeixement d’un dels pocs instruments que disposa la comunitat internacional per a protegir les llengües anomenades regionals o minoritàries. És evident que hi ha hagut una voluntat manifesta per part dels qui la van signar a contracor, o dels qui per motivacions estrictament politiques voldrien negligir-la, de deixar-la en l’oblit. Però també és evident que els nostres polítics tampoc han sabut o volgut aprofitar-la com caldria, i utilitzar-la com a argument polític i jurídic per a defensar la llengua catalana.

Ara s’ha presentat el segon informe del Comitè d’Experts, així com les recomanacions del mateix del Comitè de Ministres del Consell d’Europa. Cal recordar que el Comitè d’Experts està format per expert nomenats pels Estats, no pas per experts de les comunitats lingüístiques afectades, i que al capdavall el Comitè de Ministres representa els mateixos estats. Així, resulta que els Governs fan l’informe preliminar, que és analitzat pels experts nomenats per ells mateixos, i les conclusions les acaben fent els mateixos representants governamentals. I tot i així les conclusions finals són prou favorables com perquè se’n faci difusió i es reclami el seu compliment, encara que siguin uns mínims.

En els propers articles miraré d’analitzar alguns dels aspectes més interessants d’aquest segon informe del Consell d’Europa.

Els beneficis de la Banca

Cada any, quan es publicaven els beneficis de les grans empreses i de la banca, es donaven unes xifres espectaculars que eren presentades amb orgull i ostentació com a mostra d’una magnífica gestió empresarial. Els beneficis no tenien per què repercutir en millores salarials o de condicions de treball, sinó que es podien repartir sucosos dividends entre els directius i emprendre polítiques expansionistes per incrementar encara més els beneficis. El sistema funcionava a la perfecció.

Arriba la crisi generada en bona mesura per aquests afanys expansionistes sense límits, i els bancs tanquen l’aixeta dels crèdits; fet que trasllada la crisi financera al sistema productiu. La morositat al nostre país continua essent relativament baixa pel que fa als crèdits hipotecaris, no arriba al 3%, mentre que és més alta en el sector empresarial de la construcció. Els desorbitats moviments especulatius del sector immobiliari, en el qual hi han participat directament les entitats financeres és el responsable del desgavell actual, però els ajuts governamentals van destinats sobretot al sosteniment de les empreses i dels grans bancs. Ara apareixen xifres extraordinàries per donar liquiditat als mercats i fer viables empreses pèssimament gestionades, però es castiga directament el ciutadà que, malgrat tot, pagava religiosament els rebuts hipotecaris que la mateixa especulació anava engruixint. Els recursos dels ciutadans que el Govern destina a la Banca, al Banc de Santander per exemple, no serviran per a reobrir l’aixeta dels crèdits a les famílies i petites empreses, sinó per a pagar les seves aventures expansionistes a l’exterior. Els Govern fa aquestes grans aportacions de diners, sense demanar contrapartides. Faltaria més! Així, per als bancs, el sistema continua funcionant a la perfecció.

Però ara apareixen les dades dels beneficis del primer semestre del 2008, i la crisi no es veu reflectida per enlloc. No hi ha hagut un creixement de beneficis espectacular com en anys anteriors, però s’han mantingut estables aquests beneficis. Fins ara s’especulava amb la propietat i la necessitat de sostre de les famílies, ara s’especula amb la necessitat de crèdit. El sistema els funciona que ni fet a mida.