Només una via per assolir la sobirania?

Abans-d’ahir em queixava de les etzibades d’algun dirigent d’Esquerra contra Ramon Tremosa, candidat de CiU a les europees. En primer lloc perquè els arguments emprats eren d’una demagògia infantil que feia posar els pèls de punta; i en segon lloc perquè tenia molt més de rabieta pel fet que Tremosa es presenti com a candidat d’una altra opció política, quan en altres ocasions el seu posicionament havia estat molt més proper a ERC. Ja hi parlava de l’interès que tenen alguns dirigents, tant de CiU com d’Esquerra, per evitar fer un front comú en aquestes eleccions europees i pel que sembla se n’estan sortint.

Jo no sé si les paraules de Ramon Tremosa menystenint l’acció prevista pel dia 7 de març de manifestar-se a Brussel·les a favor de l’autodeterminació són de collita pròpia o induïdes ja per l’aparell del partit que el vol portar a Europa. En qualsevol cas em semblen absolutament desafortunades i del tot contradictòries amb les argumentacions donades per posar-lo al capdavant de la candidatura de CiU. Seria ser molt il·lús pensar que l’acció dels 10.000 catalans a Brussel·les pot ser cap panacea per a res; és una acció més per a fer visible a Europa la nostra reivindicació sobiranista, i prou, que ja és molt. I veig molt bé que algú hi dediqui tots els esforços com si aquesta fos la fita nacional per excel·lència, sempre que no es creïn excessives expectatives, mentre altres, participant-hi o no, s’ho mirin des d’una certa distància. Però de cap de les maneres, menystenir o posar pals a les rodes a una iniciativa que en el pitjor dels casos serà només un granet de sorra en la nostra difícil i accidentada cursa cap a la sobirania.

Curiosament, la proposta va sortir de gent més aviat propera a entorns convergents, i això no va ser cap obstacle perquè molta gent militant o propera a ERC ens hi adheríssim. I paradoxalment, quan es va presentar Tremosa com a candidat de CiU a les europees es remarcava que el seu perfil sobiranista li permetria defensar allà, a Europa, els nostres interessos. Per això no té cap mena de sentit que ara ens digui que no és allà on s’ha de defensar la sobirania dels catalans, sinó a la Plaça de Sant Jaume o a Madrid. La sobirania, els drets i els interessos nacionals, s’han de defensar a la Plaça de Sant Jaume, a Madrid i a Europa. Necessitem un poder fort nacionalment a Catalunya, i saber plantar cara a Madrid; però també necessitarem la complicitat, el suport o com a mínim la comprensió d’Europa.

Suposo que és una malaltia congènita dels catalans de pensar que hi ha vies úniques per a assolir els objectius, enlloc d’entendre que tots els fronts i, per tant, totes les iniciatives que vagin en la mateixa direcció ens són imprescindibles. O és que algú es pensa que hi ha una sola via per assolir la independència?

Per la oficialitat del català i de l’aragonès a Aragó

Per més que el president de l’Aragó, Marcel·lí Iglesias, hagi repetit des de fa no sé quantes legislatures que es comprometia a fer una llei de llengües, i que així ho estableixi l’Estatut aragonès, no hi ha manera. La paraula, és a dir l’honorabilitat d’aquesta gent, no té cap mena de valor ni de crèdit. Ara mateix, davant de la reincidència en l’incompliment de les promeses i compromisos en aquest sentit, s’ha endegat una campanya per a reclamar l’oficialitat del català i de l’aragonès a l’Aragó.

Podria arribar a creure i a entendre que molts aragonesos, i en general la classe política, sentissin un profund menyspreu per la diversitat, per allò que és diferent, que es considera forà. Són aquelles actituds clarament racistes i xenòfobes dels qui creuen que no s’ha de respectar el sentir i la manera de ser de la gent, si aquest sentir i aquesta manera de ser no coincideix amb la seva, la majoritària. L’odi que senten molts espanyols, tant se val socialistes com populars, contra la diversitat de llengües i cultures pròpies dels diferents pobles de l’Estat els porta a negar la seva l’existència; i en conseqüència a establir legislativament que hi hagi uns ciutadans que tenen uns drets perquè tenen com a pròpia la llengua espanyola, i uns altres als quals se’ls priva d’aquests mateixos drets perquè han nascut amb la tara de tenir com a pròpia una altra llengua. Racisme pur.

També podria arribar a creure que n’hi pot haver alguns que no siguin obertament racistes, i que s’hi comportin només en el cas que considerin que el respecte per totes les llengües pot perjudicar-los políticament. Així, podria arribar a entendre que alguns aragonesos es comportessin com a tals negant els drets a la població catalanoparlant, tement que si es fomentés l’ús del català a la Franja, en algun moment podria derivar-se’n (encara que de moment no ho hagi fet ningú) un conflicte territorial. Ara bé que els aragonesos sentin el mateix menyspreu i que, per tant, oblidin i marginin la seva llengua aragonesa, enlloc de protegir-la com una petita joia del seu patrimoni històric i cultural, això ja em sembla més inexplicable.

Alguns argumenten que si a l’Aragó no es fa una llei de llengües que protegeixi l’aragonès, és per evitar que, al mateix temps, s’hagués de protegir també el català. Seria com aquell rei que va prometre a un pagès que li donaria el que li demanés, però advertint-lo que al seu veí i rival n’hi donaria el doble; i va demanar que li traguessin un ull. Senzillament, no sabria com qualificar-ho.

De SiP a l’Huguet, passant pel Carod

Qualsevol sobiranista s’hauria alegrat de la tria que va fer CiU a l’hora d’escollir un candidat per a les eleccions europees del mes de juny. I jo també. Igualment encertada em sembla la tria feta per ERC en la persona de l’Oriol Junqueras; la meva adhesió i suport a la xarxa el va tenir de seguida. Tenim, doncs, dos bons candidats sobiranistes de cara a aquests eleccions. Un dels punts febles d’ambdues candidatures és que obliguin els ciutadans a escollir entre una o altra opció, quan de bona gana posaria el meu vot per a tots dos. És el problema de no poder escollir directament les persones per culpa d’unes llistes tancades que cap dels grans partits està interessat en obrir.

És probable que Ramon Tremosa porti més problemes al si de Convergència i Unió, on no tothom té el seu perfil netament sobiranista, que a ERC amb qui ja va coincidir en la campanya del “N0” a l’Estatut, en les crítiques al model de finançament que s’hi proposava, i en general en la reclamació d’un sistema de finançament com a mínim semblant al concert econòmic. Des de la perspectiva sobiranista, doncs, entenc que caldria continuar treballant per poder presentar una llista conjunta; però això topa amb les reticències de gent dels aparells dels partits més interessats en el sectarisme intern, en conservar les posicions de privilegi, que en el progrés nacional del país.

Davant del fet que tenim dues propostes sobiranistes sobre la taula, hem pogut veure aquests dies també diferents reaccions ben indicatives de la capacitat i intel·ligència dels qui les formulen, però sobretot de la seva voluntat de servei al país més que al partit o a la seva persona.

D’una banda, la Plataforma Sobirania i Progrés, com tantes altres persones i moviments sobiranistes manifestava la seva satisfacció per a tots dos: “L'elecció d'Oriol Junqueras com a candidat d'ERC a les eleccions europees és una excel·lent notícia que ve a sumar-se a la que ens proporcionà Convergència i Unió la setmana passada en confiar la mateixa missió a Ramon Tremosa... ambdós són respectacts acadèmics, ambdós tenen des de fa anys un notable ressò mediàtic i ambdós constitueixen dos dels rostres més públics del nou sobiranisme civil”

Per la seva banda, Carod Rovira, havia de començar reconeixent el mateix, que es tracta de dos candidats sobiranistes, però per remarcar tot seguit que ‘Hi haurà més d'un candidat sobiranista, però no totes les candidatures treballaran per la mateixa Europa’ i sobretot remarcant el perfil més d’esquerres de Junqueras. Una posició correcta des de la perspectiva d’un partit d’esquerres, sempre que es treballi per aplegar esforços, amb una candidatura conjunta o cadascú des de la seva, amb els qui coincidim en allò que és essencial per al país: el camí cap a la sobirania.

I a l’altre extrem de la intel·ligència i la capacitat de fer política amb visió nacional, tenim Josep Huguet que en el seu bloc és capaç de dir bajanades de demagògia barata com aquesta: “Junqueras és el Baix Llobregat i Keynes, al servei de la Catalunya de les classes populars i a favor de l’estat català, enfront a un de barri ric i el neoliberalista Hayek, de la dreta i en contra de l’estat”. Ramon Tremosa hauria pogut ser perfectament un candidat d’Esquerra, perquè ja s’hi ha col·laborat en altres ocasions; però com que ha fet una altra opció, es respon amb un sectarisme de baixa estopa per intentar desacreditar-lo.

Està clar que en el món sobiranista hi pot haver de tot: des de gent com els de Sobirania i Progrés als Huguet i companyia. Però no és que passem del “seny a la rauxa”, sinó del seny i sentit de país a l’estupidesa més pregona.

Ara no és hora de grans beneficis

Ho va dir ahir el President Zapatero adreçant-se a la banca: “Ara no és hora de grans beneficis”. Potser hauria d’haver matisat que “ara no és hora de presumir de grans beneficis”, o com a mínim de fer-ne tanta ostentació. Perquè els beneficis ja els han fet. Quan les administracions estan fent esforços per convèncer-nos que la crisi és tan general com inevitable, i que cal que ens estrenyem el cinturó; quan les empreses s’excusen en la crisi per justificar tot tipus de retallades dels drets dels treballadors, no queda bé que apareguin els causants de la crisi fanfarronejant d’uns beneficis astronòmics, encara que menors que els d’anys anteriors. Perquè resulta que aquests beneficis els han tret de l’explotació i de l’abús dels qui ara pateixen la crisi.

Però el Zapatero té una altra raó per demanar moderació a la banca, com a mínim moderació gestual: ¿Com justifica el suport donat als grans beneficiaris de la crisi, amb els recursos públics i, per tant, dels perjudicats per la crisi? No solament s’hi ha abocat molts diners per tal de garantir que la banca continués tenint altíssims beneficis, sinó que a més, com admetia el Ministre Solbes, s’ha fet sense demanar-los cap contrapartida. Amb l’excusa d’”injectar liquiditat al mercat”, el que han fet els bancs americans i europeus és garantir en primer lloc que es mantenen els desorbitats sous i beneficis dels seus dirigents, i en segon lloc tapar els forats generats amb la seva mala gestió. I un cop garantit això, poden optar lliurement per una política restrictiva del crèdit molt més enllà del que la lògica prudència aconsellaria.

Aquests dies l’advocacia catalana està difonent uns espots televisius per explicar que sovint necessitem els serveis dels d’experts, dels advocats, per entendre determinades qüestions, si no volem que ens prenguin el pèl. En termes d’economia, entre el Govern espanyol i la banca ens el prenen amb tot el desvergonyiment del món, segurs que no hi haurà cap advocat capaç de treure’n l’entrellat.

Zapatero tenia raó: la banca és forta

En més d’una ocasió s’ha retret a Zapatero que volgués amagar l’existència d’una crisi que es començava a dibuixar des de finals del 2007. I des de molt abans alguns analistes ja havien advertit del risc que esclatés la bombolla immobiliària. Aleshores hi havia d’una banda l’interès electoral de Zapatero i de l’altra la necessitat de la banca de guanyar temps per a desfer-se de segons quins actius immobiliaris. I quan va ser inevitable parlar primer de desacceleració, després d’alentiment, de crisi financera, i de recessió, el President espanyol encara va tenir la gosadia d’afirmar que Espanya tenia una de les banques més sòlides del món occidental.

Van ser unes paraules certament desafortunades perquè, sabent de la solvència de la seva paraula, podia fer planar el dubte sobre el sistema financer espanyol que, com tot sistema financer, se sosté per la confiança que hom hi diposita. Però també perquè aleshores costava més d’explicar que el Govern espanyol es tragués de la màniga xifres astronòmiques per a “injectar liquiditat al mercat”; un eufemisme per dir que entre tots els contribuents, parats i pensionistes inclosos, havíem de pagar la crisi financera que havia provocat una banca irresponsable. Però el fet que les paraules del President espanyol fossin desafortunades no vol dir que no fossin certes. Aquests dies, bancs i caixes estan donant els balanços de beneficis de l’exercici del 2008. Tot i que, com a bons banquers, abans de donar per tancat el balanç es fa una bona provisió de fons per si la crisi els acabés afectant a ells, la xifra resultant és extraordinària. Inferior a les xifres desorbitades i escandaloses d’altres anys, és cert, però igualment extraordinària.

El benefici del Banc de Santander, per exemple, és superior a la quantitat que el Govern espanyol preveu per a la millora del finançament de totes les autonomies espanyoles; i el de la Caixa, superior al que el nou finançament representarà per a Catalunya. Només que un banc renunciés als beneficis d’un any podria finançar tot solet el nou finançament autonòmic que està portant de corcoll l’Administració espanyola i les autonòmiques. Zapatero tenia raó: la banca espanyola, com la catalana, té una solidesa envejable.

Tracte d’estrangeria mal correspost

S’ha dit i repetit moltes vegades: és molt més fàcil estudiar català a les universitats alemanyes, nord-americanes, franceses, angleses o italianes, que a les espanyoles. Totes les Universitats, així com les Escoles Oficials d’Idiomes, tendeixen a oferir cursos de les llengües que poden tenir més alumnes interessats, ja sigui pel nombre de parlants de la llengua a estudiar, per la utilitat que pugui tenir el seu estudi o simplement per la proximitat geogràfica. No hi ha motivacions polítiques per part de les més de 200 universitats i centres d’arreu del món que tenen lectorats o estudis de català, com en deuen tenir de tantes altres llengües no majoritàries; però sí que n’hi ha per part de les Universitats i Escoles Oficials d’Idiomes espanyoles que no n’ofereixen.

Això ha fet que l’Institut Ramon Llull, responsable de coordinar i cofinançar bona part d’aquests estudis a les universitats estrangeres, hagi decidit incloure les universitats espanyoles en el mateix paquet que les alemanyes o les japoneses. No era pas, almenys fins ara, la voluntat dels nacionalistes catalans tractar les universitats espanyoles com a estrangeres; han estat els mateixos espanyols els qui han forçat la situació perquè això sigui així. Ho reclamava no fa pas tant, per exemple, el diari ABC o el grup nacionalista espanyol Ciutadan’s. A partir d’ara, per tal de potenciar els estudis de català a les universitats de l’Estat espanyol el Govern català haurà de fer-hi la seva aportació econòmica, com també ho fa amb la Universitat del Camerun.

No seria del tot cert, però, afirmar que la consideració d’universitats estrangeres per part de l’Institut Ramon Llull sigui corresposta amb la mateixa intenció. Vull dir que per a convèncer una universitat, noruega, japonesa o índia, perquè ofereixi cursos de llengua i cultura catalana, només cal demostrar-li que pot tenir alumnes interessats, i oferir-li algun tipus de suport econòmic per a finançar-ho. No hi hauria més consideracions a fer. En el cas espanyol, a més d’aquestes consideracions s’ha de vèncer el posicionament polític a priori advers a la llengua catalana. No només són estrangeres, sinó que són hostils.

L’últim home que parlava català

Carles Casajuana ha estat el guanyador de la 29a edició del Premi Ramon Lull, convocat per Editorial Planeta. Evidentment, no parlaré del contingut de l’obra guanyadora de la qual no en tinc més referències que les aparegudes a la premsa, però sí de la hipòtesi que planteja. Hi pot haver un darrer parlant del català, o de qualsevol altra llengua? O dit d’una altra manera, el risc de la desaparició del català passa per la reducció dràstica dels seus parlants fins arribar a poder identificar el darrer parlant?. Sincerament crec que no.

Ara fa un any que vaig endegar el diccionari de les llengües del món LINGUAMUNDI. Aleshores registrava 5.972 llengües vives arreu del planeta. Una xifra sempre discutible, tant per la impossibilitat de tenir dades fiables i actualitzades de moltes llengües pràcticament desconegudes, com per la dificultat de definir en quin moment considerem com a morta una llengua, o la diversitat de criteris alhora de considerar uns parlars com a llengües diferents o com a dialectes d’un tronc comú. En qualsevol cas, un any després d’haver posat en marxa Linguamundi, seguint el mateix sistema de treball i, per tant, amb les mateixes limitacions i condicionants, el cens de llengües vives s’ha reduït a 5.881. I això que aquest any 2008 havia estat declarat l’Any Internacional de les llengües!.

En alguns casos, segons la informació disponible, el diccionari Linguamundi recull el darrer parlant de llengües extingides recentment. Però això només és possible quan es tracta de comunitats ètniques molt ben definides, que han viscut aïllades en un espai concret, i que els seus membres han anat perdent la llengua progressivament fins a quedar el darrer parlant. En la majoria dels casos, com li passaria al català, la mort de la llengua segueix altres processos que els de la simple reducció numèrica de parlants. Com a mínim podríem senyalar aquests passos o processos que segueixen les llengües en vies de desaparició: una pèrdua territorial (zones de Catalunya del Nord i del País Valencià); el trencament de la transmissió generacional com a primera llengua (també a la Catalunya del Nord i al País Valencià); esquarterament o dialectalització (és el cas evident de l’Occità, però també els intents del blavers valencians); la pèrdua d’àmbits d’ús (zones d’oci, àmbits universitaris o de negocis...); la degradació qualitativa o empobriment de la llengua (molts mitjans de comunicació); i un bilingüisme entès com a barreja més o menys inconscient de dues llengües sense més identificació que la funció instrumental (facilitat pel canvi automàtic i inconscient d’una a altra llengua).

Difícilment mai el català es trobarà en la situació de poder identificar l’últim parlant. Però sí que podria trobar-se, com li ha passat a l’occità, que d’un bon grapat de milions de parlants s’ha passat a un grapat de milions que el poden parlar, que en tenen coneixement, que en tenen unes nocions o que només els en resta un record.

PSC – PSOE, un amor no compartit

Ho deia amb tota solemnitat i contundència la Consellera de Treball, Maria del Mar Serna: “Estic convençuda que el Govern espanyol donarà els avals necessaris a l’empresa Nissan perquè pugui tirar endavant els projectes innovadors que han de fer viables les plantes de producció a Catalunya”. I hi afegia: “I si convé, el Govern de la Generalitat els acompanyarà en la seva gestió davant del Ministeri d’Indústria”. Des del Ministeri, han tardat ben poc a desmentir i a deixar en ridícul la Consellera: d’avals governamentals, res de res.

És possible que la Consellera no tingués ni la més mínima informació de les línies polítiques que segueix el Govern espanyol, o que fos tan il·lusa que, pensant que si el Govern català presidit per un socialista veia bé el tema, automàticament els seus col·legues de Madrid hi respondrien en el mateix sentit. El Govern espanyol ja ens hi té acostumats i la Consellera, un dels personatges més mediocres i inoperants de l’actual Govern, no pot al·legar tanta ingenuïtat com per ignorar-ho. No han tingut ni la deferència d’escoltar-los, ni la diplomàcia o les bones maneres de fer veure que s’estudiaven el tema. Li han tirat la porta pels morros sense més contemplacions.

És el mateix que li passarà al President Montilla que, des de Brussel·les, es manifestava convençut que l’any que ve, amb la presidència espanyola de la Unió Europea, serà possible l’ús del català al Parlament europeu. No s’hi val a continuar simulant innocència, per expressar després perplexitat pels incompliments o les girades d’esquena del Govern espanyol. El senyor Montilla sap perfectament que si no és possible l’ús del català al Parlament europeu és per una voluntat expressa i rotunda del Govern espanyol, l’únic que ho podria fer possible. I per tant sap que res no canviarà amb la presidència espanyola de la Unió europea.

Sonen a patètiques, doncs, aquestes bravades dels socialistes catalans presumint de tenir un “primo zumosol” a Madrid que ens resoldrà els problemes, quan una i altra vegada han demostrat que sentir el mateix menyspreu envers els socialistes catalans que envers la resta d’expressions representatives de la nostra identitat.

El marc nacional als mitjans de comunicació

L’elaboració del nou llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació torna a posar sobre la taula quelcom tan elemental com el marc simbòlic del que és nostre i del que ens és aliè. Si es tractés d’uns mitjans de comunicació d’àmbit local o comarcal, no hi hauria gaire problemes a l’hora de definit aquest marc, el del municipi o el de la comarca, com a propi i per tant com a prioritari, sense entrar en contradicció amb altres marcs com el nacional o l’europeu. Però resulta que els mitjans de comunicació de la CCMA són d’àmbit nacional, i per tant xoquen o es fan incompatibles amb altres àmbits nacionals; d’aquí els enfrontaments entre els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans.

Aquesta divergència, que es tradueix sovint en contradicció, en la concepció del marc que ens és propi, la veiem en tots els programes de la televisió i de la ràdio públiques: La manera de qualificar “El Govern” per a referir-se al nostre Govern o al Govern espanyol; l’etiquetatge dels esportistes com a “catalans” quan són del Principat, però incloent els valencians i mallorquins en el sac dels espanyols; la prioritat que es pot donar a una notícia local de Huelva o d’Astúries, com si ens fos més propera que una altra del Rosselló o de Toulouse; i sobretot, pel que té d’impacte visual, la informació televisiva del temps.

Sembla lògic, des de la perspectiva nacionalista espanyola, que molesti qualsevol forma de subratllar l’existència d’una identitat catalana perquè hom té clar, sobretot els espanyols, que es tracta de dues identitats incompatibles. Com també ho deu ser que cadascú, nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans, des de la seva perspectiva procuri donar relleu a tot allò que li és propi, que se sent com a seu. I podríem arribar a entendre que molts catalans, que no combreguen amb el nacionalisme, fessin apologia d’esborrar fronteres i no volguessin alinear-se amb cap dels nacionalismes. El que costa més de creure és que la fe en el nacionalisme espanyol encegui visceralment també a catalans que falsament s’autoqualifiquen com a no nacionalistes fins al punt d’obsessionar-se per eliminar qualsevol mostra de catalanitat i diluir-nos en el magma espanyol.

Una vaga de jutges? Amb quin dret!

Des de fa un cert temps hi ha enrenou a la magistratura. Enrenou i malestar per la manera com són tractats des de l’Administració. Sembla evident, almenys a la vista de les imatges que ens mostren els mitjans de comunicació, que els jutges tenen tota la raó del món de queixar-se per la manca de recursos amb què han de treballar. Costa de creure que encetat ja el segle XXI els expedients judicials corrin de taula en taula i de jutjat en jutjat en plecs i piles de papers, relligats amb gometes com a l’Edat mitjana. Aquí hi ha hagut una negligència manifesta per part de totes les administracions implicades, i per tant de tots els colors polítics, que no deuen haver considerat el tema gens rendible electoralment, i per tant gens prioritari.

Dit això, sembla sospitós que la protesta dels jutges s’hagi fet viva i pública justament ara coincidint, o com a detonant, amb les crítiques que des de l’administració s’han fet per la suavitat amb què el mateix poder judicial ha sancionat un jutge negligent. El tema no és pas nou: el poder judicial ha practicat sistemàticament el corporativisme per a defensar les males pràctiques, els abusos i les negligències manifestes dels seus membres. Ho hem vist en aquest darrer cas en què la negligència d’un jutge va deixar via lliure a un nou assassinat, però ho hem vist en altres ocasions en què s’ha defensat l’insult i el menyspreu d’alguns jutges envers la llei (quan aquesta era favorable a la llengua catalana, per exemple), s’ha privat a ciutadans l’exercici dels seus drets, o s’ha permès la reiterada mala instrucció d’expedients contra narcotraficants o suposats terroristes. El mateix corporativisme amb què aquest poder judicial té el desvergonyiment de negar-se a exigir el coneixement del Dret català als jutges que exerceixen a Catalunya.

I a això hi hem de sumar la negativa d’aquest mateix poder judicial a transformar les seves estructures, els sistemes de provisió de places i de promoció interna, que facilita que hi hagi molts jutjats que siguin només de pas, on no es resolguin els expedients per la reiterada rotació dels jutges titulars. Aquest poder judicial que sempre ha prioritzat els interessos professionals dels jutges en menysteniment de l’eficiència i del servei que se suposa que haurien de fer a la societat, ara es revolta perquè s’han sentit qüestionats per una negligència que ells volien encobrir.

Que l’estat en què es troben els jutjats, a nivell de recursos tècnics i humans, és de “jutjat de guàrdia” ja hi estem d’acord. Però també ho és l’actitud del Poder Judicial enquistat en una defensa a ultrança dels seus interessos corporativistes, que res tenen a veure amb la preocupació pels problemes i perjudicis que causa a la ciutadania el pèssim funcionament de la Justícia. I és que no tenim jutges de guàrdia ni per als uns ni per als altres.

Ni optimistes ni emprenyats: ambiciosos i valents

Joan Puigcercós, com a President d’Esquerra, ha endegat una campanya per explicar arreu del país l’acció del partit al Govern de la Generalitat. Realment, cal que ens expliquem millor del que ho hem fet fins ara, perquè la impressió general en sectors nacionalistes no és per tirar-hi coets. Hem d’explicar quin ha estat i quin és el nostre paper al si del Govern, si volem recuperar el temps i l’electorat perdut. És possible que molts ciutadans, com jo mateix, basant-nos en la informació que ens arriba a través dels mitjans de comunicació, inclosos els propis del partit, estiguem molt decebuts amb els nostres dirigents justament per manca d’informació; com també és molt possible que aquests mateixos dirigents, absorts en les seves batalletes de palau, no s’hagin adonat que la seva actuació, per més que tingui aspectes positius, globalment no és satisfactòria per a molts sectors nacionalistes.

Joan Puigcercós, en la tònica maniquea a la qual ja estem acostumats, dibuixava aquest cap de setmana un panorama a tres bandes: garrotada a tort i a dret, a dreta i a esquerra, a socialistes i a convergents, per posar-nos (posar-se) al pedestal. Entre altres coses, deia: “Hi ha gent que ens diu que són la Catalunya optimista, és el conte d’Alicia en el País de las maravillas (sic). Hi ha la Catalunya emprenyada, són la gent resignada, són la gent vençuda, amb gent que deserta com a ciutadans per lluitar per un nou hotitzó. Molta d’aquesta gent són els sobiranistes de saló, que parlen molt i treballen poc ... i hi ha també La Catalunya ambiciosa, la Catalunya valenta, la Catalunya que arrisca. Aquesta és la nostra Catalunya., de la gent valenta, de la gent amb empempta (sic) que no es resigna ni es cansa”.

Fantàstic! La Catalunya ambiciosa, la Catalunya valenta, la Catalunya que arrisca... on és aquesta Catalunya? Està clar que aquest és el discurs que molts esperen i molts voldríem sentir; i no dubto que la militància més implicada amb l’aparell del partit va aplaudir entusiasta, sense qüestionar en absolut la coherència d’aquestes paraules amb l’acció real de Govern, i del partit. Ja no tinc tan clar, però, que amplis sectors independentistes comparteixin aquesta visió tan simplista i cofoia del dirigent d’Esquerra. Per a molts, és una anàlisi tan optimista que s’assembla massa al conte de l’Alícia al País de les Meravelles, i això fa que hi hagi com a mínim dues Catalunyes emprenyades, que no vol dir ni resignades ni vençudes.

Si no existim, no tenim res a reclamar

El President del Parlament Europeu, l'alemany Hans-Gert Pöttering, ha reiterat una vegada més que no es pot utilitzar el català al Parlament europeu. Està clar que podem argumentar que el Partit Popular, a través de l’inefable Vidal-Quadras, ha fet mans i mànigues per propiciar aquesta negativa; però la veritat és que no els ha costat gaire convèncer els seus col·legues de la inconveniència de respectar una llengua que no existeix.

El que sí que és penós és l’argument que ha donat el President del Parlament, i que ja hem sentit tantes vegades, adduint als caos lingüístic que es generaria si s’admetés una llengua més a l’Eurocambra. És un argument que només pot sortir d’una ment mesquina, mancada d’aquells mínims d’honestedat i honorabilitat exigibles a tota persona, però un xic més a una persona que ostenta un càrrec públic. Ell sap que això és absolutament fals: la tecnologia actual és tan vàlida per a vint com per a vint-i-una llengües; cada nova incorporació representa, si és el cas, declarar oficial una nova llengua; a cap país se li ha posat cap objecció per entrar a la UE pel tema de la llengua, i així serà per a les noves integracions; el català és parlat per moltes més persones que moltes altres llengües acceptades com a oficials a la Unió Europea. L’únic argument real és que el català no existeix.

Com diria un anunci d’una cadena de supermercats “Ens ho poden dir més alt, però no més clar”. No tenim dret a exigir el mateix respecte i la mateixa consideració que tenen els altres ciutadans europeus simplement perquè no existim. Aleshores, tenim dues possibilitats: la dels qui creuen que si no existim no passa res, ens quedem com a ciutadans de segona reconeixent la nostra inferioritat i per tant, com a casta inferior, renunciem a la igualtat de drets; o la dels qui creuen que som persones, ciutadans, que mereixem els mateixos drets i les mateixes consideracions que la resta, i que no creuen que hi hagi races o comunitats lingüístiques superiors a les altres. En aquest darrer cas, si el requisit per a ser considerada la nostra existència és tenir un Estat propi, ens ho diuen molt clar: per exigir els mateixos drets, a Europa, hem de ser-hi com a país independent.

La previsible inoperància de la Justícia

La història ja ens la sabem de memòria. I als qui els falli la memòria poden recórrer a l’hemeroteca. Una i altra vegada, se’ns presenten espectaculars operacions policials que acaben en un no res, per manca de proves o per defectes en la instrucció del cas. Els islamistes que puguin portar a terme accions delictives i de suport al terrorisme, així com els traficants de drogues, ja hi estan acostumats i s’ho agafen amb filosofia. Per als uns serà filosofia oriental, per als altres filosofia barata, però pràctica.

El jutge dirigeix grans operacions policials que després no arriben enlloc, perquè no tenen proves suficients per a inculpar-los o perquè el cas està mal instruït. Unes operacions que serveixen, això sí, per crear un ambient d’hostilitat envers ciutadans d’origen paquistaní, o àrab en general, als quals ja només falta, com acusa el PP, que l’Ajuntament de Barcelona els permeti expressar la seva opinió en una consulta popular. La reiterada coincidència que en la majoria d’aquestes operacions fallides contra el terrorisme de signe islamista i contra el tràfic il·legal de drogues hi hagi al capdavant el mateix jutge Garzón, ha fet malpensar a més d’un. Per respecte a l’honorabilitat del jutge, hem de creure que només es tracta d’una qüestió d’ineficàcia i d’ineptitud professional, i que no hi ha res més al darrere.

Amb tot, tampoc es pot parlar d’una manca de rigor professional absoluta, perquè en alguns casos ha demostrat la seva alta eficiència. Cada vegada que s’acosten eleccions al País Basc, es treu de la màniga una operació policial per tal d’evitar que els sectors de l’esquerra abertzale puguin tenir els seu referent a les urnes. I aquí l’operació no és mai fallida perquè sol sortir-se amb la seva de desbaratar els plans d’un sector de la ciutadania basca per participar en la vida política, democràtica i pacífica, del País Basc.

Delegació catalana als Estats Units

Un dels elements més positius de la gestió d’ERC al sí del Govern de la Generalitat és la seva política internacional. L’obertura de la nova Delegació del Govern a Nova York és, com deia Josep-Lluís Carod Rovira, un gest d’absoluta normalitat. Es podran avaluar els resultats d’aquesta política a mig o llarg termini, però és evident que si volem pintar alguna cosa al món hi hem de ser. A partir d’aquí podrem avaluar l’eficàcia i l’encert de la gestió dels seus responsables i de les línies marcades des del Govern, però no discutir la necessitat de ser-hi.

Naturalment que els qui ens neguen el dret a l’existència, a Catalunya representats pel PP i Ciutadans, han llançat les seves crítiques contra aquestes delegacions del Govern de la Generalitat. Però són crítiques que només se sostenen com a oposició a la nostra realitat, com a voluntat d’anorrear-nos. A ningú se li acut criticar el fet que un govern tingui ambaixades o consolats; en tot cas s’analitza la gestió portada a terme pels seus responsables.

El debat permanent que tenim a Catalunya, sovint, no és tant sobre l’encert o el desencert de la gestió com l’essència mateixa de si cal que gestionem res, de si cal que existim. No discutim sobre com s’ha de recolzar la cultura catalana, per exemple, sinó sobre si cal fer-ho, si existeix com a tal. Els espanyols acostumen a desviar el debat polític cap a l’essencialisme, i a vegades des d’aquí caiem en el seu parany entrant en aquesta mena de debats absurds. El que cal és actuar amb normalitat de país, i després les forces polítiques catalanes ja discutiran com s’ha de gestionar aquesta realitat. Aquesta és una línia vermella que no hauríem de permetre que s’ultrapassés.

Terrorisme d’Estat: embolica que fa fort

Les declaracions de Felip Puig acusant Saura d’avalar tesis terroristes pel fet d’assistir a una manifestació contra els bombardejos de Gaza em semblen demencials. Es pot argumentar la conveniència o no que un Conseller de la Generalitat assisteixi a una manifestació d’aquestes, però no capgirar els termes. Des de cap punt de vista del dret internacional ni de cap país democràtic no es pot justificar el bombardeig d’una població amb l’excusa o per més que entremig d’aquesta població s’hi amaguin terroristes. El mateix Secretari General de les Nacions Unides va declarar que era del tot inadmissible el que s’havia fet a Gaza, i que caldria obrir una investigació.

Interessadament s’estan pervertint els termes, al·ludint al dret a la defensa de l’Estat d’Israel, que no nega ningú, com si aquest dret pogués incloure uns crims molt més greus que els que pretén combatre. A l’Estat espanyol ens vam escandalitzar, i amb raó, per les pràctiques de terrorisme d’Estat d’un Govern que se saltava la legislació per combatre ETA; eren crims perquè actuava il·legalment, però només atacava militants d’ETA, no bombardejava la població basca. Hi ha els crims de Hamas, quatre en concret durant aquestes setmanes; i els crims de l’exèrcit israelià, mil tres-cents pel cap baix. Hi ha, doncs, uns terroristes i uns altres que ho són tres-centes vegades més, i que mereixen una condemna tres-centes vegades superior. A partir d’aquí, hi ha qui, no és que no vulgui condemnar, sinó que defensa el terrorisme quan aquest aporta beneficis; i les bones relacions amb l’Estat d’Israel pot portar més beneficis per a alguns que el respecte al dret internacional i el respecte a la vida de la població de Gaza.

Una altra cosa són les disculpes de Joan Saura per argumentar la seva presència en manifestacions en les quals no només es fan proclames contra el terrorisme sinó que a vegades es dóna suport a altres formes de terrorisme (tres-centes vegades menor, això sí). Quan un Conseller acudeix a un acte polític, encara que no hi vagi amb cotxe oficial, no pot al·legar que hi va a títol personal; hi té tot el dret, i no em sembla malament que hi vagi, però assumint el que això representa. El problema és que ni el Govern de la Generalitat no vol assumir una posició clara sobre el tema. I la prova la tenim amb la no aprovació al Parlament de Catalunya d’una declaració institucional, al·legant que l’oposició no la signava. Que no tenen majoria els partits que donen suport al Govern?

Cursos de formació per a sortir de la crisi?

L’actual crisi econòmica s’ha desenvolupat com una bola de neu que a mesura que s’ha anat fent gran ha arrasat tot el que trobava al seu pas. Ja feia temps que es parlava de la “bombolla immobiliària” que era desmentida, a base de falsejar dades i informació, pels agents econòmics del país i per la mateixa administració. Però, tot d’una va esclatar la crisi financera als Estats Units que ens va sorprendre als no entesos en la qüestió, però que no podia haver passat per alt a les entitats de crèdit americanes o europees; també devien fer la política de l’estruç. La crisi financera va saltar ràpidament l’oceà i acabà afectant tot el teixit productiu, però a mesura que han anat passant els mesos les perspectives han esdevingut cada vegada més negres i pessimistes. Era a l’estiu passat, amb la crisi ja iniciada, que la patronal d’aquí encara reclamava la presència de mà d’obra estrangera perquè no hi havia prou treballadors autòctons per a cobrir segons quins llocs de treball.

Periòdicament, però de forma constant, els responsables econòmics han d’anar rectificant a la baixa les previsions de futur. Les expectatives d’una ràpida recuperació són cada vegada més llunyanes. És evident que cap administració ha estat capaç de preveure i per tant de preparar-se per a afrontar una crisi d’aquestes dimensions, com també ho és que a part de la inoperància o la ineptitud hi ha hagut també negligència interessada amagant informació per tal d’acabar d’aprofitar les darreres engrunes de l’època de bonança.

Les cues a les Oficines de l’INEM o de Treball de la Generalitat comencen a ser quilomètriques, per a gestionar les prestacions d’atur, per inscriure’s en borses de treball inexistents o per informar-se de cursos de formació. I el més greu encara està per venir, perquè ben aviat començaran a acabar-se els terminis de prestació d’atur per als primers afectats per la crisi. La solució? Fa temps que tothom predica el mateix: cal que els treballadors es formin i es reciclin per a trobar noves ocupacions més qualificades.

Tothom, menys el Departament de Treball. No sé les dades definitives del 2008, però recordem que al mes de novembre el Departament de Treball havia executat poc més del 50% del seu pressupost. Tot un escàndol. I els cursos que tant pregonen? Res de res. Les ofertes de cursos oficials per a persones a l’atur són absolutament irrisòries, inexistents. El percentatge de treballadors sense feina que podrien apuntar-s’hi pel nombre de places seria inapreciable. I això amb un Govern d’esquerres.

Governs mancats d’idees

Les paraules del ministre Pedro Solbes reconeixent que ja havia esgotat tots els recursos, que no es podia treure idees màgiques i en definitiva donant una sensació d’impotència, han estat aprofitades per l’oposició per demanar que plegui. No té massa sentit que una persona que se sent cansada i sense idees continuï al capdavant d’un empresa tan difícil com sortir de la crisi en què estem immersos. Imagino, però, que a tots els països afectats per la crisi, amb governs de dretes i d’esquerres, les respectives oposicions poden acusar els governs de manca de previsió, i sobretot de manca de respostes per a fer-hi front.

Descartada per tothom qualsevol possibilitat d’afrontar la crisi amb nous plantejaments, amb allò que algú havia insinuat de refundar el capitalisme, i menys encara amb derives revolucionàries, i acceptada unànimement pels governs de dretes i d’esquerres que l’única via és reforçar el sistema, apuntalant amb recursos públics els sectors que han fet fallida perquè tot torni a la normalitat d’abans, és evident que se’ns han acabat les idees. El ministre Solbes fa exactament el mateix que fan els altres ministres del ram. Potser l’única diferència és que aquest ha reconegut la seva impotència.

Però la demagògia és gratis. I al PP no li costa res carregar contra el ministre, encara que ells tampoc aportin ni tinguin cap idea ni cap solució per a la crisi. El que em sorprèn és que hagin sortit crítiques semblants, també dels socis dels socialistes al Govern de la Generalitat. Em sorprèn no pas perquè cregui que aquests poden estar exempts de demagògia, ni perquè manifestin discrepàncies públiques quan formen un govern de coalició, sinó perquè la mateixa crítica se’ls gira en contra seva. Solbes i el Govern espanyol no tenen idees per a fer front a la crisi; i el Govern de la Generalitat, si? Si les tenen, potser seria hora que les comencessin a aplicar, perquè ara per ara sembla que continuem caient pel mateix pendent que la resta.

ERC i els Candidats a les europees

Convergència i Unió s’ha tret un as de la màniga presentant l’economista Ramon Tremosa com a candidat a les properes eleccions europees. Repetir el resultat de les anteriors, i per tant assegurar-se una presència mínima al Parlament europeu no solament és al seu abast, sinó que es dóna per fet. Ara ha estat IC-V qui ha confirmat, encara que falta la ratificació oficial, que Raül Romeva repetirà com a cap de cartell, al marge de les possibilitats reals per a assegurar-se l'acta d'eurodiputat. Una filtració inoportuna ha posat en evidència la indecisió existent al sí d’ERC, amb la proposta fallida de l’activista Mònica Sabata.

Per a Esquerra sembla que el problema no sigui tant trobar el candidat com plantejar-se amb quina fórmula es presentarà en aquestes eleccions. És evident que, des de fa temps, hi ha una pèssima política de relacions amb les forces polítiques circumdants, amb les quals ara es voldria cercar un acord. I això ens ha portat a un aïllament, amb els socialistes com a únics aliats de conveniències, sense massa possibilitats de maniobra. Només la matemàtica, la lògica que imposa la dificultat d’assolir en solitari un eurodiputat, ens ha fet abanderar-nos d’un pacte sobiranista o catalanista que hem rebutjat en tots els altres àmbits.

ERC hauria de ser capaç de trobar i presentar el més aviat millor un candidat de nom i de perfil potent, que se sustenti per si mateix com una opció viable per a concórrer a les eleccions europees en solitari, deixant per després la possibilitat d’arribar a acords amb altres formacions polítiques. Les polítiques d’aliances s’han de treballar amb temps, i no ho hem fet o ho hem fet malament; no hem estat capaços ni de captivar els aliats naturals a les Illes o al País Valencià, com tampoc a Galícia. Però ara toca treure i presentar una proposta que d’una banda sigui suficientment atractiva com a cap de cartell en solitari, i de l’altra obri possibilitats de negociació, que ara mateix no tenim, de cara a una hipotètica coalició.

Brasil: el genocidi tutelat

Quan el 2003 Luiz Inacio Lula da Silva va arribar a la Presidència del Brasil, per a molts es van obrir moltes portes d’esperança. Era un home sorgit de la classe treballadora, sindicalista primer, líder del Partit del Treball, després; sense estudis superiors, va saber-se guanyar les simpaties populars, potser perquè els seus antecessors apostant descaradament per afavorir només les classes socials dominants li havien posat molt fàcil. El seu principal objectiu era, segons les seves pròpies paraules, l’eradicació de la pobresa.

No dubto que les intencions hi eren totes, però al cap de poc ja es va veure esquitxat per casos de corrupció de gent del seu entorn. I les mesures que pretenia emprendre, de seguida van ser bloquejades pel FMI. El capitalisme té unes normes de funcionament i les havia de seguir. De la il·lusió inicial es va passar al desencís, però tot i així va aconseguir donar un tomb a l’economia del país. Lluny quedaven les tesis socialitzants, però com a mínim aconseguia refer l’economia del país fins al punt que avui el Brasil és una de les potències emergents que té assegurat un lloc en el panorama mundial, fins i tot en grups de poder on Espanya hi ha de ser de rellogat. Per a portar a terme aquesta transformació, la comunitat internacional li va posar unes determinades condicions que garantissin els privilegis de les grans empreses que operen al seu país.

Aquesta mateixa comunitat internacional que hauria boicotejat, com ja va fer al principi, qualsevol reforma que no s’ajustés als seus cànons, no li ha posat cap impediment ni cap objecció quan es tracta de no respectar les comunitats indígenes. Evidentment, no són rendibles. Segons un informe del Consell Indigenista, durant l’any 2008 han continuat les pressions contra els pobles indígenes que tenen la desgràcia d’ocupar unes terres que són d’interès per a determinades empreses. És el cas dels Guaraní Kiowa, una comunitat d’una 40.000 individus foragitats de les seves terres i que encapçalen el rànquing de membres assassinats per grups paramilitars, per pistolers contractats per les empreses o directament per les policies locals. O és el cas del poble Xakriabà o del poble Trukà, que han vist com assassinaven algun dels seus líders que tenia la pretensió de presentar-se en comicis locals. I altres agressions han patit també els Tupinambá i els Guajajara, pel sol fet de representar una nosa per als interessos de les companyies agroalimentàries, multinacionals que tenen el suport governamental.

Aquelles mateixes institucions econòmiques internacionals que posaven el crit al cel davant de certes iniciatives socialitzadores del President Lula, no hi posen cap objecció quan es tracta de perpetrar un genocidi contra els pobles indígenes. Les primeres mesures trencaven l’harmonia econòmica internacional; les segones són un afer intern del qual se’n desentenen, però se’n beneficien. L'única condició és, potser, que no apareguin excessivament en els mitjans de comunicació.

Ho diuen les empreses: Sense independència, res

De tant en tant, apareixen als mitjans de comunicació casos puntuals d’empreses que han pres un posicionament públic en contra de l’ús de la llengua catalana. Va ser el cas d’Air Berlin o de Swis Air, per exemple. Probablement es tracta més d’un error o incompetència dels seus responsables d’imatge i comunicació, perquè al capdavall l’actitud d’aquestes companyies és molt similar a moltes altres, incloses algunes de ben catalanes. La notícia no sol ser l’existència d’una empresa que menysté l’ús del català, perquè això per habitual ja no és notícia, sinó el mal pas d’algun inepte directiu que n’ha dit alguna més gruixuda del compte.

Les empreses, en principi, són estructures de negoci que no entenen de política. S’adapten a les exigències de cada lloc, i en tot cas consideren únicament la rendibilitat de l’operació. S’inverteix o no en un determinat país, no pas perquè allà s’hi respectin més o menys els drets humans, o es tingui cura del medi ambient, sinó en funció de les perspectives de negoci. Per això, sovint resulta altament rendible donar suport a règims dictatorials, a governs corruptes, a règims que no respecten els drets de les persones o que no tenen cap interès en protegir el medi ambient; però no perquè vulguin intervenir en la política pròpiament dita, sinó perquè el compte de resultats resulta més positiu operant en un país on els posin el mínim de traves i de condicions.

Pel que fa a la llengua, tot i ser una trava o despesa suplementària insignificant, passa el mateix. Les empreses no intervenen en política reclamant la unitat dels Estats o donant suport a aspiracions sobiranistes, simplement s’adapten a les circumstàncies existents a cada lloc. No té res a veure que en un Estat hi hagi 250.000 habitants o n’hi hagi 10 milions; si un Estat els reclama l’ús d’una determinada llengua, com si els reclama un altre impost o qualsevol altra condició, s’accepta sense qüestionar res més que la rendibilitat de l’operació amb aquestes condicions.

Per això, als Països Catalans, aquestes companyies no fan ni espanyolisme ni catalanisme, simplement ens deixen ben clar que fins que no tinguem estructura d’Estat no ens tindran en compte. Sense Estat, les condicions les posen les empreses; amb Estat, les posaríem nosaltres.