Pàgines

dimarts, 21 d’agost de 2007

Chavistes i antiamericans empedernits


Algú va escriure que l'acceptació d'un procés revolucionari és inversament proporcional a la distància geogràfic. A Espanya, el PP i el PSOE, posem per cas, poden escridassar-se i semblar enemics irreconciliables en determinats temes, però en política econòmica el que fan és acusar-se de plagi i de copiar-se els programes. L'especulació que ha viscut Barcelona en els darrers anys, amb govern tripartit d'esquerres, és només equiparable a l'època Porcioles, i el mateix Zaplana queda sorprès de tanta gosadia. Les diferències entre els governs pujolistes i els tripartits sovint són més simbòliques i de gestos que reals. Aquí, doncs, la revolució no té cap expressió política mínimament remarcable i el liberalisme sembla l'únic model possible. Però la mirada cap a les amèriques és completament diferent.

Aquesta mateixa esquerra que practica una política econòmica netament conservadora a casa nostra, queda embabiacada davant processos revolucionaris del tercer món, amb els quals és molt fàcil solidaritzar-se sobretot si en desconeixem el contingut real i, al capdavall, no ens representa cap més compromís que el de penjar-nos la medalla de ser més antiamericanistes que ningú. És el cas de l'admiració que ha despertat sempre a casa nostra la causa palestina, la dels sandinistes nicaragüencs, la Cuba castrista o els moviments indigenistes de Chiapas. I darrerament els presidents populistes Evo Morales de Bolívia o Hugo Chávez a Veneçuela.

Naturalment, en la majoria d'aquests casos els moviments revolucionaris tenen una bona justificació pel fet de partir d'una situació d'injustícia flagrant. I jo sóc el primer de posar-me, a nivell de simpaties, al costat d'un Evo Morales que té la valentia d'enfrontar-se a les multinacionals depredadores de les riqueses del seu país. El que passa és que aquesta mateixa esquerra de casa nostra que quan és al govern està sempre al costat de les multinacionals i dels Estats poderosos, a nivell retòric en manifestacions o campanyes testimonials no dubta a fer-se seva la bandera de qualsevol revolució. Més que una convicció sobre la bondat del sistema revolucionari en qüestió hi ha l'esnobisme de mostrar un antiamericanisme irreflexiu.

Gestos com els darrers de l'Hugo Chávez, limitant la llibertat d'expressió o intentant perpetuar-se al poder, desmunten qualsevol argumentació en favor de la seva política, per antiamericana que sigui.