Pàgines

dijous, 23 d’agost de 2007

Companys o competidors


Alguna cosa no acaba de funcionar en aquest món de l'anomenada esquerra nacional. Sembla que tothom té molt clar que per avançar cap a la plena sobirania ens cal trobar un ampli consens en la societat catalana, tant en el món econòmic i social, com en el món cultural i polític. Els més optimistes són capaços de veure-hi bons símptomes, en aquesta direcció, en reivindicacions puntuals com les que s'han fet des del món empresarial en el cas de l'aeroport. Però, en canvi, quan mirem al nostre entorn més immediat, dins del propi reducte, aleshores som capaços de veure-hi distàncies insalvables.

És evident que hi ha persones, sectors, grups o partits que tenen uns objectius semblants. Hi ha diferents maneres de treballar per al país, que sovint, no és que siguin compatibles les unes amb les altres, sinó que són complementàries i per tant imprescindibles totes elles. Per tant, la lògica hauria de fer pensar que caldria buscar-hi el màxim d'entesa per tal de treballar plegats, o com a mínim coordinadament, per aquests mateixos objectius. El problema ve quan, algun polític substitueix la motivació política per la seva ambició personal, i aleshores ja no veu els qui treballen en paral·lel al seu costat com a compatriotes sinó com a competidors. Ja no interessa tant l'objectiu polític (el país) com liderar la cursa cap a aquest objectiu (encara que sigui renunciant, diluint o alentint el mateix objectiu).
Per això s'entén que hi hagi qui des de l'independentisme d'esquerres vegi amb tant d'entusiasme una trobada empresarial per defensar els seus interessos (que ocasionalment poden coincidir en la crítica al govern central), i en canvi sigui incapaç de trobar punts d'acord amb companys de partit discrepants, o amb partits i grups que estarien força més en la mateixa onda. Ens ho hauríem de fer mirar.