Pàgines

dijous, 13 de setembre de 2007

Ensenyament i credibilitat política


En iniciar-se el nou curs escolar apareixen els tòpics de sempre. Des de l'administració se'ns diu que el curs ha començat amb tota normalitat, llevat d'escasses excepcions, però des dels sindicats es remarquen algunes deficiències: es mantenen barracots arreu del país; no hi ha igualtat en la matriculació des del moment que el centres concertats acullen tan sols el 15% de la immigració; hi ha retards en els nomenaments de les plantilles, ja que alguns mestres es nomenen amb el curs ja iniciat; falten molts recursos a la secundària, etc. Tot això és cert, però tan cert com ho era fa deu o quinze anys.
El Departament d'Educació té una enorme complexitat de gestió, i aquestes deficiències (que hi són) no s'haurien de magnificar ni fer-nos pensar que ens trobem davant d'una situació caòtica. És relativament fàcil, i seria injust, fer demagògia i presentar aquests fets com a proves de mala gestió. El Govern sempre pot dir, i amb força raó, que s'ha fet un gran esforç inversor, que es treballa per anar aconseguint una major igualtat entre els centre sostinguts amb fons públics, que s'han incrementat les plantilles, etc.

El ciutadà que s'ho mira amb una certa distància pot recordar fàcilment que les raons que dóna ara el Govern de la Generalitat són les mateixes que donava el Govern de Jordi Pujol, ara fa deu anys; i els retrets que se li feien llavors són idèntics als que es poden fer ara. Hi pot haver canvis, però no pas substancials. Així, el ciutadà no solament s'acostuma a no creure's les paraules, el polítiqueig cridaner, d'uns i altres, sinó que pot acabar amb la sensació que ni uns ni altres no fan res de bo.
Algú dirà que la política és així, que l'obligació de l'oposició és sempre criticar i carregar-se el govern. Potser sí. Però si la política és així, també és normal que la gent passi de la política. I dels polítics.