Pàgines

dimarts, 4 de setembre de 2007

L’hora dels meus


En les relacions humanes més personals, sovint parlem dels "nostres", dels "meus", per referir-nos a aquelles persones que ens són més properes, familiars o amics. En política, però, pren un sentit sovint més sectari i irracional. A nivell ideològic podem identificar-nos més o menys amb una determinada opció política, però això no hauria de suposar la creació de cap frontera entre els "meus" i els "altres" senzillament perquè és una frontera fictícia. Per això em revolta quan algú, normalment amb sorna, em diu "ara que governen els teus, mira com anem".

Certament, movent-nos en cercles nacionalistes trobem dia sí dia també constants crits d'alerta d'un procés de desnacionalització que pateix el país, des de les pròpies institucions. I això ara que governen els "meus", amb la complicitat dels "meus". Davant l'allau de crítiques que plouen en aquest sentit, hom pot tenir dues temptacions: atrinxerar-se rere la bandera dels que considera els "seus", en una defensa numantina, negant fins i tot les evidències; o posar en quarantena aquesta identificació amb els "meus".

M'identifico amb unes idees i uns objectius polítics que avui per avui, globalment, encarna una formació política, a la qual no només dono el meu vot electoral sinó també la meva aportació en forma de quota. Per això dol més quan llegeixo crítiques, sovint irrefutables, en contra de determinades actituds dels qui haurien de defensar aquests ideals. Aleshores, els "meus" no són només els qui administren la meva quota de militant sinó també, i sobretot, aquells que es mouen per uns mateixos principis i persegueixen unes mateixes fites.