Pàgines

divendres, 28 de setembre de 2007

Qüestió de noms, i de perspectiva d’Estat


Avui es clou el debat sobre política general. Els mitjans de comunicació, i fins i tot els webs del Parlament i de la Generalitat de Catalunya, es refereixen a aquest debat com el de "Política general", quan el seu nom oficial és "Debat sobre l'orientació política general del Govern". Un nom excessivament llarg a nivell periodístic, però que reflexa l'escassa ambició amb què s'afronta el mateix debat, així com la concepció de la tasca parlamentària en relació al país. Els màxims representants de la ciutadania es reuneixen per parlar de l'orientació política que pren o ha de prendre el Govern, en relació al país, i no pas per parlar de quina és la situació del país per a treure les conclusions pertinents pel que fa al Govern.

Una qüestió de matís, potser. Però que per mi no deixa de ser significativa. Ja se sap que, en aquesta mena de debats, des del Govern es fa un panegíric de la seva acció, mentre que des de l'oposició es blasmarà fins al deliri. El problema és que en el nostre cas ja renunciem a posar el país com a objecte de debat, que hauria de ser l'objecte de l'acció política. I optem per parlar del Govern. Una cosa és que el Parlament faci una reflexió sobre els problemes reals del país, i que com a conclusió en tregui unes orientacions polítiques que hauria de seguir el Govern, i una altra és que es parli d'aquest Govern, entenent que les resolucions que se'n derivin probablement ja s'orientaran a la resolució dels problemes del país.
En un país com el nostre, en què el Govern no té totes les competències que hauria de tenir, limitar el debat a l'acció d'aquest Govern suposarà sempre una visió parcial i limitada de la nostra realitat. Es tracta de debatre sobre el nivell d'eficàcia en la gestió de les competències que té atribuïdes el govern, o de debatre sobre les perspectives generals del país que ja inclourien els aspecte purament de gestió?. Gestió de Govern o Estat de la Nació?. El nom no fa la cosa, diu la dita. Però els espanyols, que sempre han tingut ambició, perspectiva i visió d'Estat, prefereixen la seva expressió "el hábito hace al monje".