Pàgines

diumenge, 23 de setembre de 2007

Vot corporatiu, vot irreflexiu


Com que la imatge ja l'hem vista moltes vegades, ens sembla d'allò més normal que els diputats al Parlament, o els regidors al Ple d'un Consistori, votin seguint les indicacions del cap de files, sense necessitat de pensar en la bondat o l'encert del tema que es posa a votació. Sovint, ni tan sols s'han escoltat els arguments que s'exposen des de la tribuna a favor o en contra; es pot anar a prendre un cafè al bar i entrar a l'hemicicle en el moment just de votar (els grups parlamentaris tenen fins i tot un timbre per avisar-los). És la dinàmica parlamentària habitual arreu del món, diuen, i per tant no cal fer-se'n cap problema. Potser sí. Però si les coses van d'aquesta manera, es podrien reunir els portaveus, i sabent la representació que té cadascú, fer les votacions en una petita sala de reunions sense necessitat de la parafernàlia del Ple amb tota la plèiade de diputats autòmates.

Més greu, encara, és que aquest mecanisme corporativista es traslladi al si de les organitzacions polítiques. Sovint no es vota el candidat idoni, ni la proposta més escaient, sinó el que correspon al sector al qual se suposa que un està adscrit, sigui del corrent oficialista o sigui d'un corrent crític o alternatiu. Aleshores, la militància i la participació en els debats interns del partit, igual com el seguiment que poden fer els ciutadans de l'activitat política al Parlament o als Ajuntaments, perd tot l'interès. Els resultats de les votacions no reflexen les conclusions d'un debat o d'una contraposició d'idees i projectes sinó una simple i mecànica correlació de forces, que ja es pot saber a priori.

A qui pot interessar, doncs, aquesta mena de funcionament? Als professionals il·lustrats de la política que ja els va bé l'allunyament de la ciutadania, i de la militància; als qui entenen la política com una escala per accedir, a nivell personal, a cotes de poder (i a viure del "cuento" que diu la gent); als qui no tenen estratègies de país o d'ideals polítics, sinó estratègies personals per a les quals necessiten el suport corporatiu d'altres que tinguin els objectius personals compatibles. Però, és evident que no pot interessar a una majoria dels ciutadans que esperen solucions als seus problemes, que confien en la fermesa i la coherència dels seus dirigents.

El desencant per la política i el cansament dels polítics que palesa bona part de la ciutadania no és fruit de l'atzar ni de cap inèrcia inevitable, sinó el resultat d'un forma d'actuar interessada i promoguda des de les esferes dels partits polítics.