Pàgines

dissabte, 20 d’octubre de 2007

La Conferència Nacional d’Esquerra


Sembla que ha aixecat força expectació la Conferència Nacional d'Esquerra que es celebra avui mateix. Per molts mitjans de comunicació el principal interès és la morbositat de veure com es resoldrà la pugna entre els sectors oficialistes i els crítics. I, probablement, tindrà molt menys ressò mediàtic el contingut real del text que s'aprovarà, i que inicialment havia de ser un Full de Ruta per portar el país a l'exercici del dret a decidir. Com que les propostes en aquest sentit s'han acabat de desdibuixar del tot, ningú s'agafarà el resultat de la Conferència com un Pla Ibarretxe a la catalana, sinó com un afer domèstic, de pugna pel poder al si d'Esquerra Republicana.

A la Ponència oficial s'hi havia presentat 460 esmenes, dues de les quals a la totalitat. Durant el període de negociacions per a transaccionar esmenes, la majoria de les esmenes parcials s'han pogut incorporar al text oficial, de manera que avui ja només n'arribaran al Ple 28. Això vol dir que la direcció del partit ha fet un esforç per buscar consensos, sens dubte obligat per la tensió que es podia haver viscut si s'haguessin hagut de discutir tantes esmenes, tenint en compte que per als sectors crítics és prioritari demostrar la seva força i, si és possible, tombar la direcció. Vull dir que és molt possible que s'hagin acceptat esmenes, que no s'haurien acceptat en altres circumstàncies, considerant que al capdavall s'aprovarà un paper que després es podrà obviar.
El cert és que arribarem al Ple amb un text molt diferent del proposat inicialment, i al qual ja no podrem fer esmenes. Un text que ha estat millorat en alguns aspectes, però empitjorat en d'altres, des del meu punt de vista. Si inicialment hi havia una confusió entre el que podia ser un Full de Ruta per al país i un Full de Ruta per al partit, ara ja s'ha deixat de banda la idea del Full de Ruta per al país. S'ha ampliat molt l'apartat de propostes programàtiques, com si es tractés d'un programa electoral, però no es diu res de com ho farem per avançar cap a l'objectiu de portar el país a una consulta popular: no es diu què farem quan el Tribunal Constitucional tombi parts importants del ja migrat estatut; ni de com construirem la majoria social necessària per convocar el Referèndum (no s'hi fa ni una sola referència a l'altra força nacionalista que per lògica hauria de ser un aliat indispensable); no es concreta res de com s'aconseguirà el suport de la majoria de la població, més enllà d'insinuar que capitalitzarem (i per tant desvirtuarem) les plataformes sobiranistes existents; no es parla de com avançament, mentrestant, per anar construint espais de sobirania o anar creant estructures d'Estat; tampoc s'hi diu res de les complicitats internacionals que haurien de ser imprescindibles que guanyar-nos la legitimitat (quan es parla de projecció internacional es parla dels Casals Catalans!); i en definitiva, tot es basa en dir que l'important és que com a partir anem creixent fins a assolir ser hegemònics.