Pàgines

dimecres, 31 d’octubre de 2007

Política exterior i Casals Catalans


Aquest passat cap de setmana el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach era a Xile en motiu de la X Trobada de Comunitats Catalanes a l'Exterior del Con Sud d'Amèrica. Els Casals catalans són un vestigi de l'emigració catalana arreu del món, el que algunes comunitats nacionals en dirien la diàspora, però que en el nostre cas té procedències molt diverses: des de les primeres emigracions de finals del segle XIX i principis del XX, els exiliats en motiu de la Guerra i la dictadura franquista, fins als qui més modernament s'hi han desplaçat per motius diversos de caràcter més particular.

Això fa que trobem a Europa, i sobretot a Amèrica, Casals o entitats de catalans amb orígens, motivacions i interessos molt diversos. Alguns d'aquests casals porten a terme una activitat encomiable no només de difusió i promoció de la cultura catalana a l'exterior, sinó també donant a conèixer i defensant els drets nacionals dels Països Catalans; altres es limiten a ser un punt de trobada nostàlgic per als qui no es resignen a perdre les seves arrels. De fet, la política exterior del Govern català es va limitar, sovint. a mantenir una certa relació amb aquests Casals, a part dels viatges institucionals de President, està clar.

No sé si és, o era, possible tenir-hi des de Catalunya una complicitat molt més directa en el sentit de convertir aquests Casals en ambaixades culturals catalanes. Però el cert és que fins avui no s'ha avançat gens en aquest sentit. I particularment penso que no en general no és la via adequada, encara que ho pogués ser en algun cas concret. Per tant, entenc que la visita del President del Parlament s'ha de veure des d'aquesta perspectiva més simbòlica, i més ara que es parla tant de la memòria històrica, que real en el sentit d'una línia estratègica de la projecció exterior de Catalunya. Per això em va sorprendre que en la darrera Conferència Nacional d'Esquerra, que dedicava un apartat a la creació d'espais de projecció i solidaritat internacional, es limitava a dir "hem d'aprofitar totes les escletxes i oportunitats que tinguem per projectar-nos a l'exterior i desenvolupar una política internacional pròpia com per exemple potenciant els casals catalans i el reconeixement oficial de les seleccions esportives nacionals". Una visió molt pobra, esquifida, folklòrica i marginal del que hauria de ser una veritable projecció internacional. No parlava ni de les relacions amb estats o altres nacions afins (Canadà o Escòcia), ni de crear lobbis en les institucions comunitàries i internacionals, ni tan sols mencionava l'obertura de delegacions del Govern en diferents parts del món, una de les tasques més positives portades a terme per Carod Rovira, i amb més coherència i ambició nacional d'aquest Govern.