Pàgines

dijous, 22 de novembre de 2007

Crítiques al discurs d’Artur Mas

Com era d’esperar, i tal com ja deia ahir, la reacció dels diferents partits polítics al discurs d’Artur Mas va ser simplement visceral, prescindint del que va dir o va deixar de dir. Una altra cosa han estat les valoracions i les crítiques que hi ha hagut a diversos mitjans de comunicació per part de periodistes i analistes. En un programa televisiu, en directe, uns analistes espanyols carregaven fort contra Mas, acusant-lo d’una radicalització forassenyada o fins i tot de ser poc democràtic perquè pretenia quelcom que no volia la majoria dels ciutadans (com si això tingués res a veure amb ser poc o molt democràtic), fins que el mateix Mas els va haver de demanar si havien sentit o llegit el seu discurs: tots van admetre que no. Però era igual, ells continuaven opinant, sentenciant i, per suposat, desqualificant. I més o menys això crec que ha passat amb bastants dels comentaris que s’han sentit també a Catalunya.

Ningú devia esperar sentir de la boca d’Artur Mas ni un discurs d’esquerres ni un abrandament independentista. No hi va haver moltes concrecions, és cert, però mai fins ara CiU havia marcat una línia tan precisa de fins on estava disposada a arribar. I no és que els altres partits formulin gaire més concrecions; només cal recordar el mar d’ambigüïtats en què es va moure la Conferència Nacional d’Esquerra, més enllà de posar una data simbòlica, sense dir com s’hi arribava, i que es va afegir a darrera hora. Que la dreta catalana es pronunciï a favor del dret a decidir dels catalans és un pas endavant important, que hauria de permetre a ERC analitzar d’una altra manera la seva proposta d’anar cap a un Referèndum el 2014. Perquè una de les argumentacions que es feien a ERC era que no hi havia cap altra força disposada a exercir el dret a decidir. Doncs bé, ja n’hi ha una altra que també hi aposta.

Crec que la principal crítica que es pot fer, i que alguns ja han fet, al discurs de l’Artur Mas és que no es tracta tant de posar les bases per a “refundar el catalanisme”, una pretensió excessiva, com de reorientar l’estratègia de CiU. És evident que a partir d’ara no s’endega cap procés nou i, per tant, el catalanisme continua essent plural (com no podia ser d’altra manera), amb l’única variant que una de les peces del mapa polític català ha mogut fitxa. La resta de forces polítiques poden tenir, de cara a la galeria, les reaccions que vulguin, però és evident que no podran continuar com si res no hagués passat. Poden dir que és un moviment intern de CiU, i és cert, però també és un moviment que pot afectar la correlació de forces i l’espai de suports electorals de una part almenys de l’arc parlamentari.

Ara bé, es pot fer com els principiants en el joc d’escacs, i fer veure que les jugades dels altres no són de la nostra incumbència. Podem continuar amb la nostra estratègia, que tampoc està gens clara, i moure les nostres fitxes com si la partida la juguéssim sols.