Pàgines

dissabte, 24 de novembre de 2007

A propòsit de la segona Crida Nacional a ERC

Si ara ha aparegut una segona Crina Nacional a ERC és perquè ara fa vint anys hi va haver una primera. Va ser el moment en què, essent Joan Hortalà el màxim dirigent d’ERC, van entrar al partit un bon nombre de persones provinents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra. Aquella Crida i el consegüent engruiximent del partit va propiciar pocs anys després un relleu a la direcció i un viratge més cap a l’esquerra i cap a l’independentisme.

Haig de dir que jo vaig ser un dels signants d’aquella primera Crida Nacional. No diré el nom, però recordo que em va trucar un dels actuals dirigents d’ERC, amb qui havia coincidit a Nacionalistes d’Esquerra, i em va demanar si volia signar el manifest amb l’objectiu de fer després una entrada en bloc al partit. Vaig dir que sí, evidentment. Però de la Crida, un cop publicada a la premsa amb unes cares visibles i un munt de signatures que l’avalaven, no en vaig saber res més. Fins que, un dia, llegeixo al diari que els qui encapçalaven la Crida, entre els quals hi havia qui m’havia invitat a sumar-m’hi, ja havien formalitzat la seva entrada al partit i havien pactat la seva incorporació en els òrgans de direcció. La força que els donava el fet de tenir al darrer un munt de signatures els havia servit per a “col·locar-se”. A la resta, no van tenir ni la delicadesa d’informar-nos. Qui va voler, pel seu compte, va omplir la butlleta d’afiliació, discretament.