Si quinze anys enrere la independència era vista com una utopia inabastable, defensada només per elements radicals i, perquè no dir-ho, marginals, darrerament sembla que s’ha generat un cert ambient gaire bé d’eufòria davant un innegable creixement del sentiment sobiranista i una relativa acceptació com a opció viable. Un dels elements que reforçaria aquesta viabilitat és el fet que el cas de Catalunya (avui per avui, continua essent una utopia inabastable pensar en Països Catalans) no és aïllat en el món occidental. I sovint ens emmirallem i posem com a exemples processos similars que sembla que estan avançant en el mateix sentit. Em refereixo, a part del País Basc, al Quebec, a Flandes o a Escòcia.
No hi ha dubte que sense un engrescament col·lectiu és molt difícil afrontar una comesa com aquesta, però també és cert que un excés d’eufòria pot portar-nos al desencís. Podem, doncs, mirar-nos amb un cert optimisme el que està passant en altres indrets del nostre entorn, en la mesura que aquests processos paral·lels, per més que cadascun tingui la seva especificitat, donen un aire de normalitat al nostre cas. Però tampoc siguem tan il·lusos com per pensar que el País Basc, el Quebec, Flandes o Escòcia poden trobar el camí tan fàcil i esdevenir un precedent i uns aliats naturals amb els quals puguem fer el camí plegats.
El cas del País Basc, a part que ja hem vist que quan els convé negociar amb Madrid no tenen massa manies a l’hora de deixar-nos a l’estacada, tampoc està tan clar. Ibarretxe parla d’una consulta popular per a l’any vinent, en la qual es demanaria que els ciutadans bascos es pronunciessin sobre la conveniència de celebrar un referèndum, cap al 2010, per a decidir el seu futur. Però el mateix Ibarretxe ja adverteix que ell vol pactar amb Madrid aquesta primera consulta. En el cas del Quebec, periòdicament es celebra un referèndum on els quebequesos poden exercir el dret a decidir, però cal tenir en compte que del referèndum no se’n deduiria automàticament la secessió en el supòsit que guanyés l’opció independentista, sinó que donat el cas s’hauria d’obrir un procés de negociació que no està clar com podria culminar. A Flandes, el tema està més enverinat perquè l’extrema dreta flamenca, partidària de la independència, pot esdevenir justament l’escull per a assolir-la; la viabilitat de Bèlgica sense Flandes és més que dubtosa, i no és previsible que els països veïns acceptin fàcilment la desaparició de l’Estat belga, ni tan sols els mateixos neerlandesos ho veuen massa clar. Escòcia, per la seva banda, sembla la nació emergent amb un govern més plenament decidit a assolir el seu objectiu. Però si bé en arribar al poder el SNP va prometre que podria celebrar-se un referèndum per la independència durant aquesta mateixa legislatura, probablement el 2010, ara ja parlen com a mínim del 2017. En qualsevol cas, i també pensant en nosaltres, al final sempre queda pendent una qüestió que sembla que ningú vulgui afrontar obertament: en quin moment, catalans, bascos, quebequesos, flamencs o escocesos s’acolliran al principi de legitimitat per a saltar-se la legalitat vigent.
Per un simplisme pueril podríem pensar que si aquestes cinc nacions afrontessin plegades el seu procés cap a la plena sobirania, tindrien moltes més possibilitats d’èxit (fins i tot algú podria recordar el desmembrament de l’URSS en què les Repúbliques soviètiques s’emanciparen de cop). Només cal recordar que quan Ibarretxe va fer el seu plantejament a Madrid, on va ser rebutjar d’una manera furibunda, els catalans (i em refereixo als partits nacionalistes catalans) es van limitar a una tímida desaprovació, però sense sortir a la palestra defensant amb fermesa el dret a decidir dels bascos.
No hi ha dubte que sense un engrescament col·lectiu és molt difícil afrontar una comesa com aquesta, però també és cert que un excés d’eufòria pot portar-nos al desencís. Podem, doncs, mirar-nos amb un cert optimisme el que està passant en altres indrets del nostre entorn, en la mesura que aquests processos paral·lels, per més que cadascun tingui la seva especificitat, donen un aire de normalitat al nostre cas. Però tampoc siguem tan il·lusos com per pensar que el País Basc, el Quebec, Flandes o Escòcia poden trobar el camí tan fàcil i esdevenir un precedent i uns aliats naturals amb els quals puguem fer el camí plegats.
El cas del País Basc, a part que ja hem vist que quan els convé negociar amb Madrid no tenen massa manies a l’hora de deixar-nos a l’estacada, tampoc està tan clar. Ibarretxe parla d’una consulta popular per a l’any vinent, en la qual es demanaria que els ciutadans bascos es pronunciessin sobre la conveniència de celebrar un referèndum, cap al 2010, per a decidir el seu futur. Però el mateix Ibarretxe ja adverteix que ell vol pactar amb Madrid aquesta primera consulta. En el cas del Quebec, periòdicament es celebra un referèndum on els quebequesos poden exercir el dret a decidir, però cal tenir en compte que del referèndum no se’n deduiria automàticament la secessió en el supòsit que guanyés l’opció independentista, sinó que donat el cas s’hauria d’obrir un procés de negociació que no està clar com podria culminar. A Flandes, el tema està més enverinat perquè l’extrema dreta flamenca, partidària de la independència, pot esdevenir justament l’escull per a assolir-la; la viabilitat de Bèlgica sense Flandes és més que dubtosa, i no és previsible que els països veïns acceptin fàcilment la desaparició de l’Estat belga, ni tan sols els mateixos neerlandesos ho veuen massa clar. Escòcia, per la seva banda, sembla la nació emergent amb un govern més plenament decidit a assolir el seu objectiu. Però si bé en arribar al poder el SNP va prometre que podria celebrar-se un referèndum per la independència durant aquesta mateixa legislatura, probablement el 2010, ara ja parlen com a mínim del 2017. En qualsevol cas, i també pensant en nosaltres, al final sempre queda pendent una qüestió que sembla que ningú vulgui afrontar obertament: en quin moment, catalans, bascos, quebequesos, flamencs o escocesos s’acolliran al principi de legitimitat per a saltar-se la legalitat vigent.
Per un simplisme pueril podríem pensar que si aquestes cinc nacions afrontessin plegades el seu procés cap a la plena sobirania, tindrien moltes més possibilitats d’èxit (fins i tot algú podria recordar el desmembrament de l’URSS en què les Repúbliques soviètiques s’emanciparen de cop). Només cal recordar que quan Ibarretxe va fer el seu plantejament a Madrid, on va ser rebutjar d’una manera furibunda, els catalans (i em refereixo als partits nacionalistes catalans) es van limitar a una tímida desaprovació, però sense sortir a la palestra defensant amb fermesa el dret a decidir dels bascos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada