Fa molt de temps que s’està discutint el tema de les balances fiscals. Per més que hi hagi acords del Congrés dels Diputats i compromisos formals del govern, el Govern sempre es nega a fer-les públiques. Hi ha dades prou evidents d’entitats bancàries, de fundacions i centres d’estudis independents, que demostren el tracte injust que rep Catalunya, i si l’Estat no vol fer-les públiques no és perquè hagin d’aportar res de nou, sinó perquè seria com reconèixer aquest tracte injust. I així mantenim el debat obert.
Les darreres dades aportades per l’estudi encarregat per la Fundació Irla (fundació d’ERC) indiquen un dèficit fiscal favorable a Espanya, de gaire bé el doble del que indicaven els estudis anteriors. I amb aquest argument ens carreguem de raó per reivindicar la fi de l’espoli, un sistema de finançament basat en el concert econòmic, o directament la independència. Però, està clar, el que ens aporta de més (d’evidenciar amb més contundència el dèficit fiscal) l’estudi de la Fundació Irla ens ho resta de credibilitat pel fet de provenir d’una Fundació de partit, i per tant presumiblement no imparcial. I no poso en dubte el rigor i la serietat d’aquest estudi del qual no en sé més que les dades que n’han aparegut a la premsa.
El govern espanyol argumenta, a l’hora d’incomplir els seus compromisos (el govern no té per què argumentar res per incomplir promeses, el pa de cada dia), que hi ha diferent maneres de calcular el dèficit fiscal. I deu ser cert. Però això, en qualsevol altra situació, es resoldria encarregant l’estudi definitiu a persones o institucions de màxima solvència, i al capdavall publicant els resultats derivats de les diferents metodologies possibles, encara que al final hom es decantés per acceptar-ne només una com a oficialment vàlida.
Quan ERC va començar a parlar del dèficit fiscal, a principis dels noranta crec, es basava, entre altres, en un estudi publicat pel banc de Santander. I aquell estudi del banc del Botín, gens sospitós de catalanisme, era més que suficient per a argumentar que Catalunya patia una sagnia permanent que li dificultava el desenvolupament econòmic. És el mateix que passa quan la Patronal catalana (normalment afí al PP) treu les seves dades, o fan altres entitats espanyoles. Podem argumentar que es queden curts, certament, perquè la seva imparcialitat no és menor que la de la Fundació Irla. Però les seves dades, sovint amb visió estrictament espanyola, evidencien igualment la discriminació que pateixen els ciutadans de Catalunya, amb l’avantatge que els espanyols no poden desqualificar-les per la seva procedència.
Nosaltres tenim les nostres raons, tant o més solvents que les seves, però és que les seves raons també ens donen la raó.
Les darreres dades aportades per l’estudi encarregat per la Fundació Irla (fundació d’ERC) indiquen un dèficit fiscal favorable a Espanya, de gaire bé el doble del que indicaven els estudis anteriors. I amb aquest argument ens carreguem de raó per reivindicar la fi de l’espoli, un sistema de finançament basat en el concert econòmic, o directament la independència. Però, està clar, el que ens aporta de més (d’evidenciar amb més contundència el dèficit fiscal) l’estudi de la Fundació Irla ens ho resta de credibilitat pel fet de provenir d’una Fundació de partit, i per tant presumiblement no imparcial. I no poso en dubte el rigor i la serietat d’aquest estudi del qual no en sé més que les dades que n’han aparegut a la premsa.
El govern espanyol argumenta, a l’hora d’incomplir els seus compromisos (el govern no té per què argumentar res per incomplir promeses, el pa de cada dia), que hi ha diferent maneres de calcular el dèficit fiscal. I deu ser cert. Però això, en qualsevol altra situació, es resoldria encarregant l’estudi definitiu a persones o institucions de màxima solvència, i al capdavall publicant els resultats derivats de les diferents metodologies possibles, encara que al final hom es decantés per acceptar-ne només una com a oficialment vàlida.
Quan ERC va començar a parlar del dèficit fiscal, a principis dels noranta crec, es basava, entre altres, en un estudi publicat pel banc de Santander. I aquell estudi del banc del Botín, gens sospitós de catalanisme, era més que suficient per a argumentar que Catalunya patia una sagnia permanent que li dificultava el desenvolupament econòmic. És el mateix que passa quan la Patronal catalana (normalment afí al PP) treu les seves dades, o fan altres entitats espanyoles. Podem argumentar que es queden curts, certament, perquè la seva imparcialitat no és menor que la de la Fundació Irla. Però les seves dades, sovint amb visió estrictament espanyola, evidencien igualment la discriminació que pateixen els ciutadans de Catalunya, amb l’avantatge que els espanyols no poden desqualificar-les per la seva procedència.
Nosaltres tenim les nostres raons, tant o més solvents que les seves, però és que les seves raons també ens donen la raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada