El que ha passat a Bali, en la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi climàtic, és exemplificador de la perversió política, i de com aquesta perversió ens la venen com a positiva o acceptable. El titular de premsa hauria de ser: “fracàs rotund de la cimera de Bali”, i no el que veiem a molts mitjans en què es dóna a entendre que a darrera hora es va aconseguir un acord de mínims. El que van acordar no va ser altra cosa que la forma d’evitar que es donés la imatge que no s’havia aconseguit res. O pitjor encara, es va acordar salvar la imatge dels qui es van oposar a què s’acordés res.
Han consensuat tornar-se a reunir, i continuar negociant. I això encara amb les reticències dels Estats Units. La majoria dels països que eren representats a Bali, entre els quals Espanya, no portaven els deures fets pel que fa al compliment dels acords de Kyoto. Potser per això no els venia massa d’aquí a prendre un nou compromís que després es podria passar igualment pel forro. Els americans, a l’estil del seu Homer Simpson, van dir sense embuts que ells no es comprometrien en res; la Cimera havia de ser només una operació escènica per a simular que els governants estaven preocupats pel canvi climàtic. La resta de països, amb no massa més interès pel tema, no van voler prendre cap decisió per lluitar contra el canvi climàtic encara que no fos per unanimitat, acceptant així les tesis nordamericanes, i negociant només a darrera hora com explicarien al món que havien anat de vacances a Bali.
Probablement, la lectura que se n’hauria de fer és que el canvi climàtic afectarà tot el planeta, però en primer lloc, i d’una manera més greu, als països subdesenvolupats, com els del continent africà. Per tant, tampoc n’hi ha per tant, con diuen els Populars. Reforçant una mica millor les fronteres tindrem el problema resolt. Això explica que el vague compromís de Bali de reduir les emissions de gasos contaminants hagi quedat reduït a una nota, no vinculant, a peu de pàgina.
Han consensuat tornar-se a reunir, i continuar negociant. I això encara amb les reticències dels Estats Units. La majoria dels països que eren representats a Bali, entre els quals Espanya, no portaven els deures fets pel que fa al compliment dels acords de Kyoto. Potser per això no els venia massa d’aquí a prendre un nou compromís que després es podria passar igualment pel forro. Els americans, a l’estil del seu Homer Simpson, van dir sense embuts que ells no es comprometrien en res; la Cimera havia de ser només una operació escènica per a simular que els governants estaven preocupats pel canvi climàtic. La resta de països, amb no massa més interès pel tema, no van voler prendre cap decisió per lluitar contra el canvi climàtic encara que no fos per unanimitat, acceptant així les tesis nordamericanes, i negociant només a darrera hora com explicarien al món que havien anat de vacances a Bali.
Probablement, la lectura que se n’hauria de fer és que el canvi climàtic afectarà tot el planeta, però en primer lloc, i d’una manera més greu, als països subdesenvolupats, com els del continent africà. Per tant, tampoc n’hi ha per tant, con diuen els Populars. Reforçant una mica millor les fronteres tindrem el problema resolt. Això explica que el vague compromís de Bali de reduir les emissions de gasos contaminants hagi quedat reduït a una nota, no vinculant, a peu de pàgina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada