Pàgines

dijous, 20 de desembre de 2007

Les estranyes entranyes d’ETA

Des de fa temps el desprestigi de la justícia supera de llarg el dels polítics; i el seu nivell de corrupció faria avergonyir el Luís Roldan (qui se’n recorda, ja?) o el de La Rosa. Ho hem vist amb el Tribunal Constitucional, que tots els mitjans de comunicació donen per fet que el nivell de retallada de l’Estatut dependrà de l’adscripció política dels seus magistrats; o veiem el cas del País Valencià on es tolera i protegeix la violència quan aquesta va dirigida a sectors nacionalistes; i ho hem vist en tantes altres sentències en què es feia evident que havia primat la ideologia del jutge més que l’argumentació jurídica. Ara, el que no han perdut els jutges és l’esperit de superació. La jutgessa Ángela Murillo en el macrojudici contra l’entorn abertzale s’acaba d’inventar un concepte tan estrafolari i impresentable com el de ser “las entrañas de”, o aquest altre de “disfrazarse de legalidad”.

Per demostrar que algú forma part d’una organització o d’una empresa, posem per cas, fins ara calia que hi hagués un document o altre que ho certifiqués, o si més no algun testimoni que pogués certificar que la persona en qüestió actuava en nom o representació seva. La gent es faria un tip de riure si un jutge, per exemple, inculpés una persona acusant-la de tenir responsabilitats en una empresa, i en no tenir cap prova documental per a basar la seva acusació digués que és igual, perquè ja se sap que forma part de “les entranyes de l’empresa”. D’una empresa se’n pot ser un directiu, un accionaista, un treballador, un client, un proveïdor, de la mateixa manera que d’una organització se’n pot ser un dirigent, un assalariat, un soci etc. però és absurd que, no trobant-se cap d’aquestes vinculacions, es conclogui que forma part de “les entranyes” de l’empresa o de l’associació.

Igualment, si en una empresa o organització algú ha comès un delicte, s’ha d’establir concretament la responsabilitat que hi té cadascú, i mai es condemna col·legiadament els qui en formen part pel sol fet de formar-ne part. Però bé, en aquest cas no es tractava de cap judici en el sentit de sospesar els càrrecs, i les proves reals d’inculpació, i per tant la jutgessa tampoc s’havia d’atendre a principis jurídics ni a raonaments propis d’una administració de Justícia. Per això pot permetre’s de condemnar-los acusant-los fins i tot de “disfressar-se de legalitat”. Els papers potser eren legals, però ella ja sabia que tot plegat era una disfressa per formar part de les entranyes d’ETA.