Tal com estava previst el Parlament kosovar ha declarat la seva independència. Així de senzill. Ara vindran algunes rabietes, dels serbis, dels Putin, dels espanyols... però el procés ja és irreversible. Europa pot tenir un Estat més, com en podria tenir mitja dotzena més. Bàsicament depèn de la voluntat del poble que aspira a ser lliure, i de l’acceptació internacional que és capaç de generar. Des de Catalunya, de ben segur que el procés serà ben rebut en la mesura que hom voldria establir-hi paral·lelismes, malgrat les diferències evidents d’una i altra situació.
Espanya, sobretot, però també la Unió Europea, s’afanyarà a remarcar que aquest és un procés únic, irrepetible, que en cap cas es pot comparar amb situacions com la nostra ni pot servir de precedent per a nous processos d’emancipació. Un disc ratllat que ja hem sentit altres vegades, en el cas de Montenegro, de Macedònia, de Bòsnia, de les Repúbliques Bàltiques, etc. Qui no recorda aquelles famoses declaracions de Felipe Gonzàlez (crec que era en una reunió d’alt nivell a Hèlsinki) afirmant que les fronteres d’Europa eren inamovibles? Estava a punt d’esclatar en mil trosset la caduca Unió Soviètica, es preparava la secessió de la vella Txecoslovàquia, i els Balcans eren un polvorí a punt de ser esmicolat.
Però és ben cert que Catalunya no és Kosovo. La seva experiència amb els serbis ha estat molt més traumàtica que la nostra, encara que cadascú se sent dels seus mals està clar. Allà hi ha una posició molt més unànime des del punt de vista nacional, la votació al Parlament de Pristina ha estat per unanimitat, amb l’absència dels representants de la minoria sèrbia. També és cert que als Estats Units, així com a Europa, els ha interessat en aquest cas afeblir els seus competidors, com si encara fos vigent la guerra freda. I els kosovars han comptat amb una classe dirigent que ha anat directe al gra, sense embuts.
Podrien haver endegat un procés de negociació per veure si l’Estat serbi acceptava convertir-se en un Estat federal on els kosovars s’hi poguessin sentir més còmodes; haurien estat unes negociacions inacabables per anar a espetegar amb un mal acord d’una certa autonomia que, lògicament, després Belgrad no hagués respectat. Podrien haver fet una campanya per demanar al Parlament de Kosovo que demanés al Govern serbi el traspàs de la competència per a convocar referèndums, que els permetés legalment preguntar al poble kosovar si volien romandre dins de l’Estat serbi o si volien decidir ells mateixos el seu futur; tant marejar la perdiu els hauria marejat a ells, i avui encara es debatrien sobre qui, com i què caldria negociar amb l’Estat que els menyspreava.
Han tirat pel dret. I se n’han sortit. Enhorabona.
Espanya, sobretot, però també la Unió Europea, s’afanyarà a remarcar que aquest és un procés únic, irrepetible, que en cap cas es pot comparar amb situacions com la nostra ni pot servir de precedent per a nous processos d’emancipació. Un disc ratllat que ja hem sentit altres vegades, en el cas de Montenegro, de Macedònia, de Bòsnia, de les Repúbliques Bàltiques, etc. Qui no recorda aquelles famoses declaracions de Felipe Gonzàlez (crec que era en una reunió d’alt nivell a Hèlsinki) afirmant que les fronteres d’Europa eren inamovibles? Estava a punt d’esclatar en mil trosset la caduca Unió Soviètica, es preparava la secessió de la vella Txecoslovàquia, i els Balcans eren un polvorí a punt de ser esmicolat.
Però és ben cert que Catalunya no és Kosovo. La seva experiència amb els serbis ha estat molt més traumàtica que la nostra, encara que cadascú se sent dels seus mals està clar. Allà hi ha una posició molt més unànime des del punt de vista nacional, la votació al Parlament de Pristina ha estat per unanimitat, amb l’absència dels representants de la minoria sèrbia. També és cert que als Estats Units, així com a Europa, els ha interessat en aquest cas afeblir els seus competidors, com si encara fos vigent la guerra freda. I els kosovars han comptat amb una classe dirigent que ha anat directe al gra, sense embuts.
Podrien haver endegat un procés de negociació per veure si l’Estat serbi acceptava convertir-se en un Estat federal on els kosovars s’hi poguessin sentir més còmodes; haurien estat unes negociacions inacabables per anar a espetegar amb un mal acord d’una certa autonomia que, lògicament, després Belgrad no hagués respectat. Podrien haver fet una campanya per demanar al Parlament de Kosovo que demanés al Govern serbi el traspàs de la competència per a convocar referèndums, que els permetés legalment preguntar al poble kosovar si volien romandre dins de l’Estat serbi o si volien decidir ells mateixos el seu futur; tant marejar la perdiu els hauria marejat a ells, i avui encara es debatrien sobre qui, com i què caldria negociar amb l’Estat que els menyspreava.
Han tirat pel dret. I se n’han sortit. Enhorabona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada