Arribem al final de la campanya amb l’habitual empatx de propaganda electoral. Don Mariano i Don José Luís (el Josep Lluís ha estat més discret) se’ns han ficat fins a la sopa. N’hem sentit de tots colors i per a tots els gustos, des de mentides com una catedral fins a promeses impossibles, passant per tota mena de grolleries i acudits més o menys suats. Però del que no hem sentit a parlar és del Senat. Teòricament, diumenge hi ha eleccions a les dues cambres; però a la vista del tractament que hi han donat en campanya, el ciutadà té la impressió que només hi ha una cambra de primera, i l’altra deu ser de segona regional. I això de “regional” tant podria servir per la pretensió que el Senat sigui una cambra de representació territorial (cosa que no creu ningú), com el nivell a què l’han relegat entre tots plegats.
Dubto que, hores d’ara, hi hagi gaire ciutadans que sàpiguen quins són els candidats a senadors, ni tan sols entre militants o electors que tenen una opció política perfectament definida. Amb alguna excepció, els candidats són sovint persones desconegudes per al gran públic; ara ja ni tan sols ho aprofiten els partits per a recol·locar-hi polítics en fase de jubilació. No els hem vist en la campanya electoral, perquè ningú els ha donat cap protagonisme rellevant, però també perquè els mitjans de comunicació n’han passat olímpicament. Els periodistes de les cadenes públiques catalanes ens han reiterat mil vegades que no signen les seves cròniques en protesta pels còmputs de temps que els obliguen a dedicar a cada formació política; però ningú els obligava a fer un seguiment de la campanya en funció dels interessos dels partits més que en funció d’oferir una informació completa, que inclogués també les eleccions al Senat.
Hores d’ara (no hi he tingut mai cap dubte) tinc molt clar qui votaré al Congrés, però al Senat probablement doni un vot testimonial al Partit Republicà i potser un altre d’igualment testimonial als Verds. De fet, les del Senat no deixen de ser unes eleccions “extraparlamentàries”.
Dubto que, hores d’ara, hi hagi gaire ciutadans que sàpiguen quins són els candidats a senadors, ni tan sols entre militants o electors que tenen una opció política perfectament definida. Amb alguna excepció, els candidats són sovint persones desconegudes per al gran públic; ara ja ni tan sols ho aprofiten els partits per a recol·locar-hi polítics en fase de jubilació. No els hem vist en la campanya electoral, perquè ningú els ha donat cap protagonisme rellevant, però també perquè els mitjans de comunicació n’han passat olímpicament. Els periodistes de les cadenes públiques catalanes ens han reiterat mil vegades que no signen les seves cròniques en protesta pels còmputs de temps que els obliguen a dedicar a cada formació política; però ningú els obligava a fer un seguiment de la campanya en funció dels interessos dels partits més que en funció d’oferir una informació completa, que inclogués també les eleccions al Senat.
Hores d’ara (no hi he tingut mai cap dubte) tinc molt clar qui votaré al Congrés, però al Senat probablement doni un vot testimonial al Partit Republicà i potser un altre d’igualment testimonial als Verds. De fet, les del Senat no deixen de ser unes eleccions “extraparlamentàries”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada