En un macabre i impúdic exhibicionisme l’exèrcit colombià se’ns mostrava el cos de Raúl Reyes, un dels líders de les FARC abatut en una operació militar. No entraré en el fons del conflicte que no conec suficientment, però sí en les formes, en l’oportunitat i en l’objectiu del Govern de Colòmbia. Tot sembla indicar que l’objectiu d’aquesta incursió militar, fins i tot il·legalment en terres equatorianes, no era altre que evitar que les FARC continuessin amb la seva política d’alliberament de segrestats, cosa que podia donar una imatge més humana i conciliadora al grup guerriller.
Salvant totes les diferències que vulgueu, el paral·lelisme amb altres moviments armats més propers és inevitable.
Les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia – Ejército del Pueblo) són un grup guerriller creat el 1964 que s’autoproclama marxista-leninista. Tenen ja al darrera un llarguíssim historial que combina la lluita ideològica, justificada en un país on la desigualtat i la injustícia social estan perfectament institucionalitzats, amb el narcotràfic, els segrestos i les extorsions. Sovint, les accions encaminades, almenys originàriament, al finançament del grup revolucionari esdevenen la finalitat darrera del grup.
El cert és, però, que es tracta d’un grup amb un contingent d’homes prou elevat, es parla de 15.000, extès per bona part del territori sobretot al sud i a la zona oriental, a la frontera entre Colòmbia, Perú i Equador. Disposa de campaments estables ben equipats, amb material militar lleuger i no tan lleuger, així com avionetes amb els seus camps d’aterratge, en zones relativament inaccessibles de la selva (avui d’inaccessible ja no hi ha res). Com en els acudits sobre milions de xinesos amagats dalt d'un arbre, no hi ha possibilitat de mantenir amagada una organització d'aquestes característiques.
Hi ha hagut intents de negociació per a posar fi al conflicte, però és evident que no ha interessat arribar fins al final de cap procés de pau, perquè això implicaria reconèixer que el conflicte, per més que després hagi anat a la deriva, té els seus orígens en problemes que continuen vigents en la societat colombiana. En aquests moments, s’havia encetat un procés d’un cert acostament amb alliberaments d’hostatges unilaterals per part de la guerrilla, i tot sembla indicar que Raúl Reyes era l’home clau en aquesta nova etapa de les FARC. Les negociacions per a l’alliberament d’Ingrid Betancourt podien posar en perill la imatge del Govern colombià que es trobaria descol·locat enfront d’un moviment guerriller que hauria trobat certes complicitats, o com a mínim comprensió, a nivell internacional.
Igual com aquí ara es detenen molts més etarres i l’aparell judicial es posa en funcionament contra l’entorn abertzale, com a element d’estricta campanya electoral, també a Colòmbia s’emprèn una operació que es podia haver emprès molt abans, amb uns objectius que no tenen res a veure amb la lluita contra el moviment armat. Es tracta de mantenir estabilitzat el conflicte, sense deixar que prengui un protagonisme excessiu però també sense permetre que s’obri cap porta cap a la resolució pacífica o negociada.
Salvant totes les diferències que vulgueu, el paral·lelisme amb altres moviments armats més propers és inevitable.
Les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia – Ejército del Pueblo) són un grup guerriller creat el 1964 que s’autoproclama marxista-leninista. Tenen ja al darrera un llarguíssim historial que combina la lluita ideològica, justificada en un país on la desigualtat i la injustícia social estan perfectament institucionalitzats, amb el narcotràfic, els segrestos i les extorsions. Sovint, les accions encaminades, almenys originàriament, al finançament del grup revolucionari esdevenen la finalitat darrera del grup.
El cert és, però, que es tracta d’un grup amb un contingent d’homes prou elevat, es parla de 15.000, extès per bona part del territori sobretot al sud i a la zona oriental, a la frontera entre Colòmbia, Perú i Equador. Disposa de campaments estables ben equipats, amb material militar lleuger i no tan lleuger, així com avionetes amb els seus camps d’aterratge, en zones relativament inaccessibles de la selva (avui d’inaccessible ja no hi ha res). Com en els acudits sobre milions de xinesos amagats dalt d'un arbre, no hi ha possibilitat de mantenir amagada una organització d'aquestes característiques.
Hi ha hagut intents de negociació per a posar fi al conflicte, però és evident que no ha interessat arribar fins al final de cap procés de pau, perquè això implicaria reconèixer que el conflicte, per més que després hagi anat a la deriva, té els seus orígens en problemes que continuen vigents en la societat colombiana. En aquests moments, s’havia encetat un procés d’un cert acostament amb alliberaments d’hostatges unilaterals per part de la guerrilla, i tot sembla indicar que Raúl Reyes era l’home clau en aquesta nova etapa de les FARC. Les negociacions per a l’alliberament d’Ingrid Betancourt podien posar en perill la imatge del Govern colombià que es trobaria descol·locat enfront d’un moviment guerriller que hauria trobat certes complicitats, o com a mínim comprensió, a nivell internacional.
Igual com aquí ara es detenen molts més etarres i l’aparell judicial es posa en funcionament contra l’entorn abertzale, com a element d’estricta campanya electoral, també a Colòmbia s’emprèn una operació que es podia haver emprès molt abans, amb uns objectius que no tenen res a veure amb la lluita contra el moviment armat. Es tracta de mantenir estabilitzat el conflicte, sense deixar que prengui un protagonisme excessiu però també sense permetre que s’obri cap porta cap a la resolució pacífica o negociada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada