Ahir, en una primera impressió em limitava a posar en dubte la capacitat de certs dirigents d’ERC per fer anàlisis rigoroses sobre els resultats electorals i sobre la realitat que ens hi ha abocat. No qüestionava, encara, l’actual direcció responsabilitzant-la del fracàs electoral, perquè és evident que les causes poden ser moltes i les responsabilitats, diverses. Coincidint amb Carod Rovira, deia que no era partidari de reaccions a cop calent, sabent de la curtesa de mires d’alguns dirigents obsessionats per la seva particular cursa cap al poder. La primera resposta ja la tenim sobre la taula: una maniobra precipitada que té tots els aires de no ser res més que una punyalada per l’esquena de qui, essent-ne un dels principals responsables, voldrà carregar el mort sobre els altres erigint-se en salvador de la pàtria (la petita pàtria del partit).
Deia que no em preocupava tant el resultat electoral en sí com la ineptitud d’alguns per a valorar correctament la situació. Només fa sis mesos que el partit aprovava un simulacre de full de ruta en què s’hi deien coses tan estrambòtiques i estrafolàries com que el dret a decidir només es podia exercir des de l’esquerra, que dins de l’esquerra catalana ERC n’havia de ser la força hegemònica, i que ens fixàvem la data del 2014 per a celebrar el Referèndum... I ho aprovava una majoria dels militants assistents, sense que se’ls escapés el riure (o sense plorar de pena), obeint unes consignes amb l’objectiu de barrar el pas als sectors crítics. La reiterada miopia analítica dels dirigents havia anastesiat la massa militant. I ara farem un congrés precipitat en què l’únic que posarem en joc serà la cadira del President del partit, en què podem caure fàcilment en radicalismes estèrils, i en què els canvis de rumb es plantejaran més com a arguments per a l’assalt al poder que com a reflexions serioses de com orientar el partit perquè sigui realment útil per a fer avançar el país cap a la seva independència.
Oberta la porta del congrés del partit, fàcilment podem deixar enrere l’anàlisi dels resultats, del paper d’Esquerra en la societat catalana i en el context de la resta de forces polítiques, i de la situació global del país. Personalment, demà mateix continuaré (o intentaré iniciar) l’anàlisi dels resultats electorals d’aquest diumenge.
Deia que no em preocupava tant el resultat electoral en sí com la ineptitud d’alguns per a valorar correctament la situació. Només fa sis mesos que el partit aprovava un simulacre de full de ruta en què s’hi deien coses tan estrambòtiques i estrafolàries com que el dret a decidir només es podia exercir des de l’esquerra, que dins de l’esquerra catalana ERC n’havia de ser la força hegemònica, i que ens fixàvem la data del 2014 per a celebrar el Referèndum... I ho aprovava una majoria dels militants assistents, sense que se’ls escapés el riure (o sense plorar de pena), obeint unes consignes amb l’objectiu de barrar el pas als sectors crítics. La reiterada miopia analítica dels dirigents havia anastesiat la massa militant. I ara farem un congrés precipitat en què l’únic que posarem en joc serà la cadira del President del partit, en què podem caure fàcilment en radicalismes estèrils, i en què els canvis de rumb es plantejaran més com a arguments per a l’assalt al poder que com a reflexions serioses de com orientar el partit perquè sigui realment útil per a fer avançar el país cap a la seva independència.
Oberta la porta del congrés del partit, fàcilment podem deixar enrere l’anàlisi dels resultats, del paper d’Esquerra en la societat catalana i en el context de la resta de forces polítiques, i de la situació global del país. Personalment, demà mateix continuaré (o intentaré iniciar) l’anàlisi dels resultats electorals d’aquest diumenge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada