Valorem els resultats. i VI

Resulta difícil fer una valoració serena i responsable sobre el resultat de les eleccions generals, com deia el President del partit, havent-se obert la caixa dels trons i encetat la corredissa per aferrar-se a la cadira. El lògic seria fer una anàlisi objectiva del que ha passat sense l’apriorisme de voler carregar el mort a ningú, i molt menys amb la mirada posada en l’assalt a la poltrona. He deixat aquí, en els apunts d’aquests dies, diverses reflexions sobre el fracàs electoral d’ERC, conscient que caldria aprofundir-hi molt més perquè el resultat no s’explica per una sola causa sinó que les raons poden ser moltes i ben diverses.

Resumint, jo diria que en el resultat hi han incidit factors aliens, i incontrolables des d’Esquerra, fruit del context general de la política estatal; hi han incidit aspectes concrets de la campanya electoral, que és molt fàcil de criticar a posterior-hi; hi ha incidit el posicionament d’altres forces polítiques (s’ha parlat poc del fet que la victòria socialista s’ha obtingut amb la cara més catalanista d’aquest partit); però per suposat que el factor determinant ha estat la manca de credibilitat de la proposta d’Esquerra.

Una manca de credibilitat que pot ser deguda també a factors diversos: La pugna pel lideratge que fa temps que s’arrossega i que és el que més ha perjudicat la imatge del partit (i no em refereixo als sectors crítics, per suposat); el boicot que des de la direcció s’ha fet a les llistes, impedint la inclusió de persones de vàlua reconeguda (una vegada més s’ha optar pel sectarisme, prioritzant l’interès personal de col·locar persones afins); la participació en un govern on tot el protagonisme se l’han endut els socialistes i on, en el millor dels casos, la gent d’Esquerra ha passat discretament (per no dir mediocrement); la incapacitat per a marcar una línia clara a seguir, donant una sensació de total inseguretat i manca d’idees; anàlisis constants que no s’aguanten per enlloc i que en realitat no són sinó autojustificacions...

I aquí sí que hi hauria d’haver responsabilitats polítiques a depurar, no pas per cap mania persecutòria contra ningú, i molt menys com una forma d’obrir-se camí cap al cim, sinó per evitar caure en els mateixos errors de cara al futur. El problema és que ara, amb la guerra oberta, tot es pot enfocar com una simple lluita pel poder, com si les alternatives, i molt especialment la que ha fet el muntatge escènic més personalista, no siguessin en major o menor mesura responsables d’haver arribat a la situació on som.