Pàgines

dilluns, 28 d’abril del 2008

20.000 adhesions per un Estat propi

Ara ha fet un any que va sorgir la iniciativa Sumem-nos al mapa per un Estat propi, i per això presenten aquests dies un primer balanç de 18.400 signatures. Una curiositat interessant de la campanya és la seva visualització en el mapa dels Països Catalans, un 64% de municipis dels quals ja tenen adherits a la campanya. És una d’aquestes iniciatives que, d‘entrada, desperten totes les simpaties, i hi dono el meu suport, però tot seguit em vénen els dubtes sobre la seva eficàcia. Ni tan sols no estic segur que, malgrat la bona fe dels seus impulsors i l’esforç que hi han posat, sigui realment útil o que no sigui fins i tot negatiu per al país.

Temps enrere hi havia una campanya anomenada Cens Nacional del Poble català que tenia un objectiu semblant; es tractava de “censar-se” per a poder decidir el futur del país. En aquest cas es presentava (no sé si encara es manté activa) com si fos un cens seriós, demanant totes les dades i una aportació econòmica del 0’6% de les rendes de cada ciutadà. La veritat és que, precisament per aquesta pretensió de serietat, com si es tractés d’un cens oficial, no dels ciutadans que viuen al país sinó dels qui se senten identificats amb el país, els dubtes encara eren més grans. No he pogut veure en el seu web el nombre d’adherits (censats) a què van arribat, però podem imaginar que no devien ser excessius.

I darrerament hi ha hagut, i encara es manté viva, la campanya Decideixo decidir endegada per la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, en aquest cas per reclamar la competència per a celebrar referèndums. Entenent que l’objectiu és la celebració d’un referèndum per a decidir lliurement el nostre futur. Tampoc sé el nombre de signatures recollides fins ara, tot i que el 9 de març sembla que es van superar les 10.000.

El tema, en qualsevol cas, és el mateix: em sembla d’una certa imprudència emprendre accions d’aquesta mena, si no es disposa d’un mínim de capacitat logística i de recursos com per a garantir-ne l’èxit. És més, entenc que una acció així només tindria sentit si s’emprengués amb un ampli consens nacional, i no com una iniciativa privada d’un grup concret, per ben intencionat que sigui. 20.000 adherits, xifra que encara no s’ha assolit no arriba a representar ni un 0’3% de la població. Amb aquests números a la mà, més aviat semblaria que es vol demostrar tot el contrari del que es diu en els titulars d’aquestes campanyes.