A part d’algun comentari directament al bloc, sovint rebo també comentaris al meu correu personal opinant sobre algun dels meus articles (cosa que sempre és d’agrair). Un tipus de comentari sol ser el de dir que sóc excessivament crític amb ERC, fet que algú qualifica de “tirar-nos pedra sobre la teulada”. En primer lloc dir que sóc crític amb el meu partit, més que no pas amb els altres, perquè és amb aquest amb qui molts independentistes hem posat la nostra confiança, perquè avui per avui continua essent l’opció nacionalista més seriosa, i perquè voldria que hi hagués una reacció positiva per a corregir els errors comesos. Pel que fa a tirar-nos pedres a la teulada... en aquests moments els únics que s’estan tirant (o ens estan tirant) pedres a la teulada, són els nostres dirigents donant un tristíssim espectacle de lluites internes motivades per ambicions personals.
Concretament, un dels comentaris s’exclamava que jo digués que no era el moment oportú de fer una gran plantejament de país, com el que va fer Josep Lluís Carod Rovira dies enrere, mentre que ahir mateix saludava positivament la inauguració de la Delegació de la Generalitat a Berlín. Quan estem immersos en una lluita fratricida, pocs mesos després d’haver votat un ridícul i incongruent full de ruta (en la Conferència Nacional de la tardor), sincerament crec que “no tocava” fer una plantejament d’estadista com el que va fer el President del partit. En primer lloc, perquè aquest discurs l’havia d’haver fet abans, en lloc de prestar-se a aprovar quelcom contradictori amb el que diu ara, molt més assenyadament. I en segon lloc perquè una proposta d’aquestes característiques cal fer-la amb tota la solemnitat i autoritat de President del partit, o de Vicepresident del Govern, adreçant-se al conjunt de la societat catalana, en lloc de fer-ho com a moviment tàctic per a reivindicar-se personalment al si del partit.
Naturalment que ara toca fer accions de Govern com l’obertura de Delegacions de la Generalitat a l’exterior, però també toca posar una mica més de seny (tots plegats) i no continuar amb el camí emprès de lluites mesquines pel poder que no fan sinó debilitar-nos com a partit i invalidar les grans propostes de país que puguem fer, quan toqui fer-les.
Concretament, un dels comentaris s’exclamava que jo digués que no era el moment oportú de fer una gran plantejament de país, com el que va fer Josep Lluís Carod Rovira dies enrere, mentre que ahir mateix saludava positivament la inauguració de la Delegació de la Generalitat a Berlín. Quan estem immersos en una lluita fratricida, pocs mesos després d’haver votat un ridícul i incongruent full de ruta (en la Conferència Nacional de la tardor), sincerament crec que “no tocava” fer una plantejament d’estadista com el que va fer el President del partit. En primer lloc, perquè aquest discurs l’havia d’haver fet abans, en lloc de prestar-se a aprovar quelcom contradictori amb el que diu ara, molt més assenyadament. I en segon lloc perquè una proposta d’aquestes característiques cal fer-la amb tota la solemnitat i autoritat de President del partit, o de Vicepresident del Govern, adreçant-se al conjunt de la societat catalana, en lloc de fer-ho com a moviment tàctic per a reivindicar-se personalment al si del partit.
Naturalment que ara toca fer accions de Govern com l’obertura de Delegacions de la Generalitat a l’exterior, però també toca posar una mica més de seny (tots plegats) i no continuar amb el camí emprès de lluites mesquines pel poder que no fan sinó debilitar-nos com a partit i invalidar les grans propostes de país que puguem fer, quan toqui fer-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada