Nació sense estat?

Sovint ens autoqualifiquem com a nació sense estat. En alguns casos per deixar clar que tenim una identitat nacional i a la vegada que aspirem a disposar d’un Estat propi; però en d’altres casos, també per a significar una situació d’una certa desprotecció, o que ens hem de refiar d’un altre estat, que no és ben bé el nostre. Així, moltes vegades veiem iniciatives de col·laboració i de solidaritat amb altres realitat nacionals, i/o simplement culturals, sota aquesta denominació de nacions sense estat. I aleshores podem compartir taula amb moviments i institucions que representen nacions sense estat, però que tampoc tenen cap intenció seriosa d’esdevenir nous estats. Amb tot, no hauríem d’oblidar que no és cert que siguem una Nació sense Estat. Nosaltres sí que en tenim d’Estat, el que passa és que el tenim en contra.

Ara mateix Televisió de Catalunya ha signat un acord amb la Televisió local de l’Alguer per a poder veure la televisió pública catalana a aquella ciutat italiana. Els problemes, en principi, sembla que només siguin tècnics (i ja s’haurien superat). Si l’Estat italià no intervé, ni a favor ni en contra, i tot depèn de les relacions bilaterals que puguin mantenir les dues televisions, es podrà dir que ha estat un acord realitzat per entitats d’unes nacions sense estat: la catalana i la sarda.

Però aquest no és el cas de Catalunya i la seva televisió en relació al País Valencià, per exemple. TV3 no és la televisió d’una nació sense estat, sinó una televisió que ha de lluitar contra un Estat que li és hostil, una Estat que esmerça esforços i diners per dificultar la seva tasca, i un Estat que transgredeix les seves pròpies lleis, Constitució inclosa, per a combatre-la.

Tant de bo, algun dia poguéssim ser una Nació sense Estat. Seria el primer pas, probablement un pas previ imprescindible, per a poder tornar a ser una Nació amb Estat. Només perquè aquesta vegada, que sigui amb Estat propi.