És curiós que, encara ara, sento o llegeixo veus en to planyívol i d’incomprensió en el sentit de no trobar cap lògica als resultat electorals del 9 de març. Fins i tot l’ex President Pujol es lamentava que els responsables de l’engany haguessin obtingut una victòria tan clara a Catalunya. La pregunta de perplexitat que es fan alguns, des de l’òptica nacionalista, és “com és possible que després de la presa de pèl amb l’Estatut, després del desastre en la gestió de les infratructures, després de comprovar l’incompliment reiterat de les seves promeses, la gent encara els doni suport?”. I, com a complement simplista de veus més radicals la pregunta seria “com és possible que la gent prefereixi ser espoliats a poder disposar dels nostres recursos, o que prefereixi dependre d’uns altres a no haver de dependre de ningú?”
Aquestes preguntes tindrien sentit, i podrien ser altament positives com a reflexió interna, si no partissin de l’apriorisme que l’error prové dels votants, que no han sabut veure el que més els convenia. Contràriament, veig que és més habitual sentir aquests qüestionaments com a argument per a enrocar-se en les pròpies posicions, sense caure en el fet que precisament l’opció de l’electorat hauria de fer-nos tremolar. Alguns analistes de pa sucat amb oli divideixen l’arc parlamentari entre: els qui menteixen, traeixen i s’agenollen submisament davant de l’Estat espanyol; els qui els fan la gara-gara i són capaços de vendre’s a baix preu frustrant les expectiatives posades en el nou Estatut; i els patriotes que de veritat defensen el país apuntant a la solució final de tots els nostres problemes, que no és altra que la independència. I entre aquests darrers, encara hi trobaríem els més puristes, o patriotes de pedra picada, que ni tan sols es deixen enlluernar per la temptació del poder, que per si mateix ja representa una mena de claudicació en la mesura que la gestió de Govern fa perdre de vista l’objectiu final.
I bé, els resultats electorals ens donen que la ciutadania opta clarament pels primers, manté més o menys el mateix suport als segons, i castiga els tercers. A no ser que algú arribi a la conclusió (que jo negaria de totes totes) que l’electorat és imbècil, el tema se’ns gira en contra nostra, sense pal·liatius. Si les raons i els arguments dels nacionalistes són correctes (i lògicament jo crec que sí), ho hem de fer molt malament perquè, malgrat tot, la gent opti pel que aparentment ens perjudica. Hom podria entendre que davant d’un problema amb més d’una solució possible, la gent acabés decantant-se per una o per l’altra. Però que la gent prefereixi continuar patint l’espoli i depenent dels qui ens han enganyat, ens han mentit i han gestionat tan malament les nostres infraestructures, ens hauria de portar a una altra conclusió: o bé tot això no és cert, i la gent no s’empassa que estiguem tan mal tractats, o bé l’alternativa la veuen molt pitjor que l’espoli, l’engany, la mentida, la mala gestió...
Per fer-s’ho mirar, no?
Aquestes preguntes tindrien sentit, i podrien ser altament positives com a reflexió interna, si no partissin de l’apriorisme que l’error prové dels votants, que no han sabut veure el que més els convenia. Contràriament, veig que és més habitual sentir aquests qüestionaments com a argument per a enrocar-se en les pròpies posicions, sense caure en el fet que precisament l’opció de l’electorat hauria de fer-nos tremolar. Alguns analistes de pa sucat amb oli divideixen l’arc parlamentari entre: els qui menteixen, traeixen i s’agenollen submisament davant de l’Estat espanyol; els qui els fan la gara-gara i són capaços de vendre’s a baix preu frustrant les expectiatives posades en el nou Estatut; i els patriotes que de veritat defensen el país apuntant a la solució final de tots els nostres problemes, que no és altra que la independència. I entre aquests darrers, encara hi trobaríem els més puristes, o patriotes de pedra picada, que ni tan sols es deixen enlluernar per la temptació del poder, que per si mateix ja representa una mena de claudicació en la mesura que la gestió de Govern fa perdre de vista l’objectiu final.
I bé, els resultats electorals ens donen que la ciutadania opta clarament pels primers, manté més o menys el mateix suport als segons, i castiga els tercers. A no ser que algú arribi a la conclusió (que jo negaria de totes totes) que l’electorat és imbècil, el tema se’ns gira en contra nostra, sense pal·liatius. Si les raons i els arguments dels nacionalistes són correctes (i lògicament jo crec que sí), ho hem de fer molt malament perquè, malgrat tot, la gent opti pel que aparentment ens perjudica. Hom podria entendre que davant d’un problema amb més d’una solució possible, la gent acabés decantant-se per una o per l’altra. Però que la gent prefereixi continuar patint l’espoli i depenent dels qui ens han enganyat, ens han mentit i han gestionat tan malament les nostres infraestructures, ens hauria de portar a una altra conclusió: o bé tot això no és cert, i la gent no s’empassa que estiguem tan mal tractats, o bé l’alternativa la veuen molt pitjor que l’espoli, l’engany, la mentida, la mala gestió...
Per fer-s’ho mirar, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada