Tal com deia fa uns dies, la ponència oficial d’aquest Congrés d’ERC està farcida de tòpics, de frases buides, altisonants, que fins i tot poden quedar bé però que no es corresponen amb la realitat. La idea sempre és presentar Esquerra com un partit únic, diferent, amb concepcions “alternatives a la resta de partits catalans”. Així, tot i que en el text de la ponència els temes de llengua i cultura hi són tocats molt de passada, hi ha una frase que diu: “L’ús del català com ascensor social i llengua comuna i inclusiva, davant del català excloent del catalanisme de dreta o del català marginalitzat del sucursalisme d’esquerra” (2d.3g). Clatellada a tort i a dret, a dreta i a esquerra, i nosaltres emergents com l’única força salvadora. No es tracta només d’una pretensió excessiva, ridiculitzant el posicionament dels altres per remarcar les nostres virtuts, sinó d’una manca de realisme propera al ridícul si tenim en compte que a la pràctica no hem fet més que un continuisme de les polítiques portades a terme pels governs convergents, però pactant amb els “del català marginalitzat”.
Des del món acadèmic, des de la societat civil i des de sectors ben diversos del catalanisme s’han fet crits d’alerta per la manca d’una política clara i decidida en defensa del català. La Secretaria de Política Lingüística ha anat fent campanyes publicitàries i accions puntuals, algunes de ben encaminades i interessants, però més o menys en la línia dels governs anteriors, sense canvis substancials ni innovadors, i sobretot sense capgirar cap de les tendències negatives que amenacen el futur de la nostra llengua. Les lleis i normatives relacionades amb l’ús del català continuen sense complir-se, sense que això generi cap resposta contundent ni de la pròpia administració que en principi ha establert les normatives legals ni, per suposat, de la justícia que pot continuar emparant impunement l’incompliment de la llei. Un recent informe de la Plataforma per la Llengua diu que no arriben al 50% els grans establiments comercials que compleixen la Llei de Política lingüística, i el percentatge als centres públics de Secundària no és gaire superior; i una llei que té un grau d’incompliment tan elevat no sé si mereix el nom de llei, potser valdria més dir-n’hi recomanació. O és que algú s’imagina que només la meitat de la població seguís les normatives de trànsit o les obligacions fiscals o les que fan referència a la seguretat laboral?
Ja podem imaginar que no deu ser fàcil portar a terme una política lingüística coherent, quan el debat el monopolitzen els sectors contraris a l’existència del català, amb un poder judicial que sovint pren partit a favor seu, però com a mínim no diguem bajanades. Parlar del “català excloent del catalanisme de dretes”, quan nosaltres no hem fet més que una política netament continuista és com a mínim una temeritat. I parlar del “català marginalitzat del sucursalisme d’esquerra”, quan l’actual directora de Planificació i Foment de la Secretaria de Política Lingüística, Paquita Sanvicen, és precisament del Partit dels Socialistes, em sembla una niciesa.
Des del món acadèmic, des de la societat civil i des de sectors ben diversos del catalanisme s’han fet crits d’alerta per la manca d’una política clara i decidida en defensa del català. La Secretaria de Política Lingüística ha anat fent campanyes publicitàries i accions puntuals, algunes de ben encaminades i interessants, però més o menys en la línia dels governs anteriors, sense canvis substancials ni innovadors, i sobretot sense capgirar cap de les tendències negatives que amenacen el futur de la nostra llengua. Les lleis i normatives relacionades amb l’ús del català continuen sense complir-se, sense que això generi cap resposta contundent ni de la pròpia administració que en principi ha establert les normatives legals ni, per suposat, de la justícia que pot continuar emparant impunement l’incompliment de la llei. Un recent informe de la Plataforma per la Llengua diu que no arriben al 50% els grans establiments comercials que compleixen la Llei de Política lingüística, i el percentatge als centres públics de Secundària no és gaire superior; i una llei que té un grau d’incompliment tan elevat no sé si mereix el nom de llei, potser valdria més dir-n’hi recomanació. O és que algú s’imagina que només la meitat de la població seguís les normatives de trànsit o les obligacions fiscals o les que fan referència a la seguretat laboral?
Ja podem imaginar que no deu ser fàcil portar a terme una política lingüística coherent, quan el debat el monopolitzen els sectors contraris a l’existència del català, amb un poder judicial que sovint pren partit a favor seu, però com a mínim no diguem bajanades. Parlar del “català excloent del catalanisme de dretes”, quan nosaltres no hem fet més que una política netament continuista és com a mínim una temeritat. I parlar del “català marginalitzat del sucursalisme d’esquerra”, quan l’actual directora de Planificació i Foment de la Secretaria de Política Lingüística, Paquita Sanvicen, és precisament del Partit dels Socialistes, em sembla una niciesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada