Després de la filtració feta pel govern de Madrid (encara que després desmentida per ells mateixos, tal com es fa amb les bones filtracions), s’han succeït tot un seguit de declaracions que al peu de la lletra diuen exactament el contrari del que en realitat representen. Per part del Govern espanyol s’han manifestat la vicepresidenta Fernandez de la Vega, el vicepresident i Ministre d’Economia Pedro Solbes i la Ministra de Defensa Carme Chacon, i per part del Govern català el President Montilla, el Conseller d’Economia Antoni Castells, i representants d’ERC i d’IC-V, en tant que socis de govern. Tots dient que calia complir els terminis previstos en l’Estatut pel que fa a l’acord de nou finançament per a Catalunya, que tenien la voluntat de fer-ho i que estaven convençuts que així seria. En realitat, ens estaven dient que ja podem donar per descartat que tinguem nou finançament de cara al 2009.
El termini previst per l’Estatut és el 9 d’agost, una data que tenim aquí mateix. No és que es donessin tres mesos de marge per a negociar el nou finançament, sinó que es preveia un marge de dos anys, durant els quals ni el Govern de Madrid no ha fet res, ni el de la Generalitat tampoc. La responsabilitat (o la irresponsabilitat) és a parts iguals. Quan es diu amb tanta insistència, uns i altres, que es vol complir amb aquests terminis és perquè ja veuen que això no serà possible i, per tant, més que reafirmar una voluntat de complir amb el que marca la llei, el que fan és començar a preparar el terreny per quan s’hagi d’explicar definitivament que el 2009 no tindrem nou finaçament.
Va ser primer el Pedro Solbes qui va encetar el tema dient que, davant de la crisi econòmica, els catalans no podíem esperar gran cosa del nou finançament Després ha vingut la vicepresidenta Fernández de la Vega acabant de reblar el clau dient que sí que hi haurà nou finançament, però que aquest haurà de ser amb el consens de totes (o la majoria) de les Comunitats autònomes. És a dir que no hi haurà nou finançament. Fins i tot els convergents han elogiat la posició d’aparent fermesa que ha demostrat el president Montilla en les seves darreres declaracions sobre aquesta qüestió. Res de res. Passarà com amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre el mateix Estatut: primer hi hauran unes quantes declaracions més o menys contundents, i tot seguit els socialistes començaran a fer aigües dient que cal acatar les sentències (la del Tribunal retallant l’Estatut i la del Govern espanyol incomplint-lo), i els més nacionalistes, cadascú pel seu cantó, repetiran aquella vella cançó (els drets d’autor els té Jordi Pujol, des dels inicis) que si les aspiracions de Catalunya no encaixen en aquesta Espanya constitucional, ens caldrà buscar altres sortides. Això que ara en diuen “desafecció”.
Però això sí. Com si fos una consigna sagrada, un dogma intocable, ningú farà cap pas (com no han fet fins ara) per fer un front comú, una estratègia comuna de tots els partits catalans enfront d’aquestes agressions. Ben al contrari, per a gaudi de populars i socialistes espanyols, ens tirarem els plats pel cap mirant a veure si és més culpable aquell que va pactar un Estatut a la baixa o aquell que va donar suport a governs còmplices d’aquestes agressions.
El termini previst per l’Estatut és el 9 d’agost, una data que tenim aquí mateix. No és que es donessin tres mesos de marge per a negociar el nou finançament, sinó que es preveia un marge de dos anys, durant els quals ni el Govern de Madrid no ha fet res, ni el de la Generalitat tampoc. La responsabilitat (o la irresponsabilitat) és a parts iguals. Quan es diu amb tanta insistència, uns i altres, que es vol complir amb aquests terminis és perquè ja veuen que això no serà possible i, per tant, més que reafirmar una voluntat de complir amb el que marca la llei, el que fan és començar a preparar el terreny per quan s’hagi d’explicar definitivament que el 2009 no tindrem nou finaçament.
Va ser primer el Pedro Solbes qui va encetar el tema dient que, davant de la crisi econòmica, els catalans no podíem esperar gran cosa del nou finançament Després ha vingut la vicepresidenta Fernández de la Vega acabant de reblar el clau dient que sí que hi haurà nou finançament, però que aquest haurà de ser amb el consens de totes (o la majoria) de les Comunitats autònomes. És a dir que no hi haurà nou finançament. Fins i tot els convergents han elogiat la posició d’aparent fermesa que ha demostrat el president Montilla en les seves darreres declaracions sobre aquesta qüestió. Res de res. Passarà com amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre el mateix Estatut: primer hi hauran unes quantes declaracions més o menys contundents, i tot seguit els socialistes començaran a fer aigües dient que cal acatar les sentències (la del Tribunal retallant l’Estatut i la del Govern espanyol incomplint-lo), i els més nacionalistes, cadascú pel seu cantó, repetiran aquella vella cançó (els drets d’autor els té Jordi Pujol, des dels inicis) que si les aspiracions de Catalunya no encaixen en aquesta Espanya constitucional, ens caldrà buscar altres sortides. Això que ara en diuen “desafecció”.
Però això sí. Com si fos una consigna sagrada, un dogma intocable, ningú farà cap pas (com no han fet fins ara) per fer un front comú, una estratègia comuna de tots els partits catalans enfront d’aquestes agressions. Ben al contrari, per a gaudi de populars i socialistes espanyols, ens tirarem els plats pel cap mirant a veure si és més culpable aquell que va pactar un Estatut a la baixa o aquell que va donar suport a governs còmplices d’aquestes agressions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada