Que el primer de maig s’escaigui en un dijous representa disposar d’un magnífic pont de molt bon aprofitar, i més si el temps hi acompanya. Seran uns dies en què s’agrairà que faci bon temps i momentàniament desitjarem que no plogui, es parlarà de l’ocupació hotelera, de la Feria de Abril, dels problemes de trànsit i de la sinistralitat. I del primer de maig, festa dels treballadors, res de res. Diguem que els treballadors no tenen massa res a celebrar. No pas només pel fet que ens trobem en uns moments de crisi econòmica, que lògicament pagaran els treballadors en exclusiva, ni perquè en pocs anys hem fet un salt enrere impressionant pel que fa a drets socials, ni per l’augment de l’atur, la pèrdua de poder adquisitiu, l’increment dels preus i de les hipoteques... Sinó perquè hem perdut el nord, i ja no resta ningú defensant uns principis ètics sobre els quals fonamentar una política social.
No pas amb la passivitat o impotència de l’esquerra, tant pel que fa als partits polítics com als sindicats, sinó amb la seva connivència i col·laboració, ens han abocat a un sistema de capitalisme salvatge on els principis i els valors més elementals són sistemàticament ignorats i trepitjats. Temps enrere, encara hi havia una mena de socialdemocràcia que defensava, com a mínim, uns topalls a la desaforada depredació dels qui ostenten el poder econòmic, i exercia de contrapès propiciant uns drets socials i construint el que anomenàvem “estat del benestar”. Per primera vegada en la història (almenys en la història moderna), les noves generacions poden tenir un futur més magre que les seves predecessores. I no pas perquè hi hagi una crisi en el sentit global del terme, perquè les grans empreses i les entitats financeres tenen més beneficis que mai; ni tampoc perquè aquests beneficis siguin escandalosament immorals; ni tan sols perquè aquests beneficis s’aconsegueixin bàsicament a costa de l’empobriment de la majoria; sinó perquè l’esquerra en general s’ha rendit, amb armes i bagatges, a la dinàmica neoliberal imperant.
Res a celebrar aquest primer de maig, com no sigui aprofitar els quatre dies festius que ens donen. I res a reivindicar per part dels grans sindicats, adaptats i domesticats al sistema, fins al punt que no fan més que justificar-lo.
No pas amb la passivitat o impotència de l’esquerra, tant pel que fa als partits polítics com als sindicats, sinó amb la seva connivència i col·laboració, ens han abocat a un sistema de capitalisme salvatge on els principis i els valors més elementals són sistemàticament ignorats i trepitjats. Temps enrere, encara hi havia una mena de socialdemocràcia que defensava, com a mínim, uns topalls a la desaforada depredació dels qui ostenten el poder econòmic, i exercia de contrapès propiciant uns drets socials i construint el que anomenàvem “estat del benestar”. Per primera vegada en la història (almenys en la història moderna), les noves generacions poden tenir un futur més magre que les seves predecessores. I no pas perquè hi hagi una crisi en el sentit global del terme, perquè les grans empreses i les entitats financeres tenen més beneficis que mai; ni tampoc perquè aquests beneficis siguin escandalosament immorals; ni tan sols perquè aquests beneficis s’aconsegueixin bàsicament a costa de l’empobriment de la majoria; sinó perquè l’esquerra en general s’ha rendit, amb armes i bagatges, a la dinàmica neoliberal imperant.
Res a celebrar aquest primer de maig, com no sigui aprofitar els quatre dies festius que ens donen. I res a reivindicar per part dels grans sindicats, adaptats i domesticats al sistema, fins al punt que no fan més que justificar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada