Les notícies que arriben sobre els efectes del cicló Nargis a Birmània són superades ràpidament per les següents, cada vegada pitjors. La xifra de morts es dispara, les imatges que ens arriben són esgarrifoses, i probablement ens quedarem sense saber-ne ni la meitat dels efectes devastadors, immediats i a més llarg termini, del pas del cicló per aquest país. En aquests casos, si més no com a primer cop d’efecte, es posa en funcionament tota una dinàmica de solidaritat internacional tant a nivell governamental com a nivell de les ONGs. Però, com sempre, el problema és com fer arribar aquesta ajuda als llocs on es necessita.
No és pas un problema nou, però la comunitat internacional sembla mirar cap a un altre cantó i en tot cas es limita a responsabilitzar el govern de torn, en aquest cas la dictadura militar birmana (i perdoneu per la redundància dels termes “dictadura” i “militar”). És la mateixa comunitat internacional que no solament no intervé per impedir que hi hagi països sotmesos a règims autoritaris que violen sistemàticament els drets humans, sinó que els consent i se n’aprofita. La mateixa que quan interessa sí que intervé per a marcar unes directrius clares sobre el lliure comerç, o que justifica determinades intervencions bèl·liques quan hi ha recursos en jocs o interessos geoestratègics. La mateixa que no jutja mai els dictadors, per una qüestió de no ingerència, i en el millor dels casos només als ex dictadors, quan ja no són útils.
El règim birmà, com tots els règims dictatorials, està molt més preocupat per la seva supervivència que per l’interès del seus conciutadans, als quals considera permanentment com a potencials enemics. Acceptar l’ajuda internacional pot representar una obertura del país cap a l’exterior, i per tant fer trontollar el poder. La seva capacitat per a fer front a un desastre d’aquesta naturalesa és molt feble, i més tenint en compte que l’exèrcit (com en general la majoria dels exèrcits) està més pensat per a defensar el poder enfront de la ciutadania que per a defensar aquesta ciutadania. Això explica les reticències del govern de Birmània a acceptar l’ajuda internacional, i en qualsevol cas es posa com a condició que han de ser ells els qui en facin la distribució.
A la dictadura l’importa ben poc la sort de la població birmana afectada, més o menys com a la comunitat internacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada