Demà es celebrarà el 25è Congrés d’ERC, una setmana després d’haver escollit nou President i nou Secretari General del partit. Les situacions convulses provoquen interès i això explica l’alta participació en les eleccions internes i els més de 4.000 inscrits al Congrés, amb un centenar llarg d'esmenes a la ponència oficial, per a debatre. Aquestes dades podrien ser positives si realment sorgís una direcció capaç de canalitzar l’enorme preocupació que es viu al sí d’ERC i en general a l’independentisme; preocupació motivada, precisament, per la poca confiança en què això s’esdevingui així. No tinc informació de com estan anant les negociacions que porten a terme els quatre sectors del partit, però és evident que el Congrés pot ser molt diferent en funció del resultat d’aquestes negociacions.
No em va sorprendre que la reacció oficial del partit, davant del resultat de les eleccions, fos triomfalista argumentant que havia estat una lliçó de democràcia i que la candidatura de Puigcercós havia obtingut una clara victòria. Però sí que em va sorprendre que ho fessin molts mitjans de comunicació, perquè tothom sap que qualsevol líder polític que obtingués només un 40% de suport de la seva militància, el primer que faria és dimitir. Ara, Puigcercós està obligat a pactar, i no ho tindrà fàcil. Com a mínim haurà d’obtenir el suport de Carretero o de Benach, per arribar a tenir una majoria al Congrés. Reagrupament, la segona força en suport de la militància, representa la posició més distanciada ideològicament de Puigcercós; mentre que la candidatura avalada per Carod, encara deu tenir ben present les punyalades a l’esquena que ha rebut compartint la direcció; i en tot cas no serà fàcil conviure “L’Esquerra que guanya” amb “L’Esquerra que perd”.
El més probable és que al final s’arribi a alguna solució de compromís, que es pot traduir en un repartiment de cadires i en pactar algunes esmenes per donar la sensació que hi ha hagut un ampli consens. En principi, pactar esmenes de cara al Congrés no hauria de ser cap problema perquè tothom sap que aquestes ponències són documents que després poden quedar en paper mullat. Ara mateix ja s’han incomplert, o es contradiuen en aquesta ponència, molts del punts acordats en la Conferència Nacional de la tardor.
Ja veurem què passa demà.
No em va sorprendre que la reacció oficial del partit, davant del resultat de les eleccions, fos triomfalista argumentant que havia estat una lliçó de democràcia i que la candidatura de Puigcercós havia obtingut una clara victòria. Però sí que em va sorprendre que ho fessin molts mitjans de comunicació, perquè tothom sap que qualsevol líder polític que obtingués només un 40% de suport de la seva militància, el primer que faria és dimitir. Ara, Puigcercós està obligat a pactar, i no ho tindrà fàcil. Com a mínim haurà d’obtenir el suport de Carretero o de Benach, per arribar a tenir una majoria al Congrés. Reagrupament, la segona força en suport de la militància, representa la posició més distanciada ideològicament de Puigcercós; mentre que la candidatura avalada per Carod, encara deu tenir ben present les punyalades a l’esquena que ha rebut compartint la direcció; i en tot cas no serà fàcil conviure “L’Esquerra que guanya” amb “L’Esquerra que perd”.
El més probable és que al final s’arribi a alguna solució de compromís, que es pot traduir en un repartiment de cadires i en pactar algunes esmenes per donar la sensació que hi ha hagut un ampli consens. En principi, pactar esmenes de cara al Congrés no hauria de ser cap problema perquè tothom sap que aquestes ponències són documents que després poden quedar en paper mullat. Ara mateix ja s’han incomplert, o es contradiuen en aquesta ponència, molts del punts acordats en la Conferència Nacional de la tardor.
Ja veurem què passa demà.
5 comentaris:
Sembla que de moment s'albira l'únic pacte possible, tots contra Puigcercós.
A partir d'aquesta constatació, caldrà veure fins on arriba l'ambició o la generositat del candidat més votat.
La situació és complicada perquè amb un 37 % d'adhesions no es pot pretendre imposar res.
Li pot passar com a l'Artur Mas, que essent la força més votada es trobés a l'oposició.
Vaig ser al Congrés el dissabte i em van agradar especialment les teves intervencions, crec que vas fer el que molts no s'atreveixen a fer, parlar clar i denunciar les males arts d'alguns que s'aprofiten del càrrec de la pitjor manera, et felicito, endavant, t'animo a que segueixis presentant esmenes, jo te les vaig votar totes.
Doncs a mi no em va agradar que es critiqui la nostra gestió al Govern, perquè això és anar en contra nostra.
A què ve aquesta por a ser autocrítics?
Cal que davant de tan cofoisme algú digui les coses pel seu nom, perquè si no representa que no analitzem correctament la realitat i no corregim els errors.
Salut i República!
Publica un comentari a l'entrada