Cadascú podrà fer del Congrés la lectura que li convingui. Però, entenc que un primer titular seria que la crisi interna d’ERC és més viva que mai; que no hi ha hagut prou capacitat o voluntat de buscar acords de consens; que els personalismes continuen prevalent a l’interès general; que el Congrés no ha resolt res, ni tant sols ha marcat una ruta a seguir perquè la que s’ha aprovat no es correspon amb l’ideari de l’Executiva. S’ha posat en evidència, això sí, la fragilitat i el baix perfil d’aquesta direcció feta a imatge i semblança del nou President.
Va ser, també, un Congrés farcit d’hipocresia: tothom va fer crides a una unitat que finalment no va ser possible; tothom manifestava el magnífic que havia estat tot el procés, per acabar dient que les ferides encara eren obertes i per això no es podia arribar al consens; tothom es posava a la disposició de tothom, però cadascú des del seu lloc; la nova direcció va elogiar constantment l’anterior President que acabaven de defenestrar; copets a l’espatlla entre passadissos que més aviat semblaven punyalades a l’esquena...
Hi va haver aspectes positius, naturalment. Tothom es va refermar en la voluntat de no trencar el partit i d’oferir-se per a treballar-hi en positiu. El text de la ponència aprovada s’assemblava ben poc al text inicial, perquè s’hi van incorporar moltes esmenes: algunes que simplement milloraven o ampliaven el text, altres que corregien errors, i algunes que capgiraven la intencionalitat o full de ruta proposat; aquestes darreres votades al Ple amb el vot contrari del sector de Puigcercós. Els tres sectors que no van guanyar les eleccions, però que sumats representen més del 60% de la militància, van actuar amb responsabilitat perquè, tot i posar-se d’acord en alguns temes, en general van evitar una derrota de la nova direcció, cosa que hauria provocat una greu crisi al partit. L’altra nota positiva va ser la d’impedir la continuïtat de Xavier Vendrell, un dels principals artífex del desastre viscut en els darrers temps.
Però resten els aspectes negatius. Tenim una direcció feble, fràgil i de baix nivell. No s’ha resolt la crisi sinó que es manté la fractura interna que, de ben segur, provocarà nous ensurts. Els principals actius del partit en quedaran al marge. Algunes directrius aprovades difícilment es podran complir perquè no responen a la voluntat de la direcció.
En definitiva, s’ha perdut l’oportunitat (una oportunitat d’or tenint en compte el muntatge i les expectatives mediàtiques del Congrés) per donar la imatge d’un partit que ha superat un moment de crisi i que reprèn amb força i il·lusió la seva tasca. Hem perdut credibilitat i hem restat més que no pas sumat. No tardarem a topar de nou amb el fantasma de la crisi.
Va ser, també, un Congrés farcit d’hipocresia: tothom va fer crides a una unitat que finalment no va ser possible; tothom manifestava el magnífic que havia estat tot el procés, per acabar dient que les ferides encara eren obertes i per això no es podia arribar al consens; tothom es posava a la disposició de tothom, però cadascú des del seu lloc; la nova direcció va elogiar constantment l’anterior President que acabaven de defenestrar; copets a l’espatlla entre passadissos que més aviat semblaven punyalades a l’esquena...
Hi va haver aspectes positius, naturalment. Tothom es va refermar en la voluntat de no trencar el partit i d’oferir-se per a treballar-hi en positiu. El text de la ponència aprovada s’assemblava ben poc al text inicial, perquè s’hi van incorporar moltes esmenes: algunes que simplement milloraven o ampliaven el text, altres que corregien errors, i algunes que capgiraven la intencionalitat o full de ruta proposat; aquestes darreres votades al Ple amb el vot contrari del sector de Puigcercós. Els tres sectors que no van guanyar les eleccions, però que sumats representen més del 60% de la militància, van actuar amb responsabilitat perquè, tot i posar-se d’acord en alguns temes, en general van evitar una derrota de la nova direcció, cosa que hauria provocat una greu crisi al partit. L’altra nota positiva va ser la d’impedir la continuïtat de Xavier Vendrell, un dels principals artífex del desastre viscut en els darrers temps.
Però resten els aspectes negatius. Tenim una direcció feble, fràgil i de baix nivell. No s’ha resolt la crisi sinó que es manté la fractura interna que, de ben segur, provocarà nous ensurts. Els principals actius del partit en quedaran al marge. Algunes directrius aprovades difícilment es podran complir perquè no responen a la voluntat de la direcció.
En definitiva, s’ha perdut l’oportunitat (una oportunitat d’or tenint en compte el muntatge i les expectatives mediàtiques del Congrés) per donar la imatge d’un partit que ha superat un moment de crisi i que reprèn amb força i il·lusió la seva tasca. Hem perdut credibilitat i hem restat més que no pas sumat. No tardarem a topar de nou amb el fantasma de la crisi.
1 comentari:
Vaja, aquesta impressió que tens tu de tot plegat la comparteixo completament. Tot aquest desplegament mediàtic per arribar a aquest punt ha de posar molt feliç als socialistes.
Publica un comentari a l'entrada