Pàgines

dimarts, 24 de juny del 2008

Com mesurem l’èxit d’ERC?

Parlava, ahir, dels riscos que pot tenir fer un plantejament en positiu del paper d’Esquerra en el conjunt de les forces polítiques catalanes. Deia que en lloc de tenir la pretensió d’erigir-nos en els únics valedors dels interessos nacionals de Catalunya, més ens valdria considerar-nos un dels motors que propicia l’acostament del conjunt de la societat, i per tant de la resta de partits, cap a posicionaments nacionalment compromesos. I vull insistir-hi perquè em sembla del tot forassenyat pensar que, tal com diem en molts documents del partit, només ERC ens pot portar cap a la independència.

Primera, perquè si fos cert ja podríem fer-nos a la idea que ni el 2014 ni el 2020 Catalunya no podria fer cap pas endavant significatiu; tot apunta a què ja seria un gran èxit que ERC aconseguís mantenir uns resultats similars als de les darreres conteses electorals. I segona perquè, en l’irreal supòsit que ERC fes un salt espectacular que ens col·loqués al capdavant de l’arc parlamentari, voldria dir que s’hauria produït una fractura de la societat catalana, a l’estil del País Basc, que probablement també invalidaria els nostres propòsits fins i tot en aquest inimaginable supòsit que disposéssim d’una majoria al Parlament de Catalunya.

Una de les poques vies possibles per a assolir els nostres objectius sobiranistes és la d’arrossegar les altres forces polítiques, i això sí que en part ho hem aconseguit o hem fet passes significatives, és un mèrit d’ERC. Però això té un risc, està clar, que alguns potser no voldran assumir. En la mesura que la dreta catalana entengui i assumeixi que Espanya és un mal negoci, també per als seus interessos econòmics, i que disposar d’un estat català en el marc de la Unió europea redundaria en benefici propi; en la mesura que l’esquerra federalista entengui que amb aquesta Espanya és impossible federar-s’hi o que, en qualsevol cas, democràticament, el poble de Catalunya ha de poder decidir el seu futur; en la mesura, doncs, en què no siguem els únics en defensar aquest projecte de país deslligat de les oneroses dependències d’un estat que no ens respecta, hi pot haver una part de l’electorat nacionalista que no vegi la necessitat de votar-nos a nosaltres, precisament.

Tot depèn de si els èxits els mesurem només en nombre d’escons i de vots, i no en la capacitat per haver arrossegat la societat, i per tant també els altres partits cap a posicionaments similars als nostres, encara que sigui en detriment dels nostres resultats.