Aquests darrers dies he denunciat la manca de rigor i de serietat a l’hora de tractar el tema del 2014, tant per part d’alguns candidats com per part de la ponència del 25è Congrés d’ERC. Permeteu-me una anècdota viscuda personalment que il·lustra l’interès amb què s’ha portat el tema des de l’administració catalana. Però, ja deixo clar d'entrada que només és una anècdota. Des de la societat civil, i des de feia temps, s’havia promogut la idea que alguna cosa calia fer davant la commemoració del 300 aniversari de la Guerra de Successió. Vam creure que no s’havia d’esperar al 2014 sinó que calia elaborar tot un programa d’actuacions que englobés el període complet de la Guerra (1705-1714) per tal de no limitar-nos a la data final que només concerneix al Principat de Catalunya.
Així doncs, vam elaborar una àmplia proposta d’activitats que culminava al 2014 i que comprenia aspectes diversos, des dels més estrictament pedagògics i divulgatius, als de recerca i estudi, obrint finalment la porta per a què el 2014, des d’instàncies més polítiques, es pogués prendre una iniciativa de país amb la intenció de recuperar les llibertat perdudes en aquella Guerra. Naturalment la proposta no era per a portar-la a terme la nostra entitat ¹, sinó per a implicar-hi el conjunt de la societat catalana, a l’estil del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta. Vam presentar la proposta a la Generalitat de Catalunya, i ens vam trobar amb la sorpresa que precisament la Generalitat creava la seva Comissió Catalunya 2014, integrada per diversos Departaments del Govern català. No era el mateix, evidentment, perquè ells ho plantejaven com una iniciativa bàsicament institucional, però sí que impossibilitava tirar endavant la nostra idea tal com l’havíem concebuda, i així ens ho van fer saber.
Vam reelaborar tota la nostra proposta adaptant-la a aquelles iniciatives que d’alguna manera podríem assumir nosaltres mateixos com a entitat, i els la vam presentar per tal que hi donessin suport. La resposta globalment va ser negativa, amb l’excusa que tot el que nosaltres proposàvem més o menys ja tenien pensat de fer-ho ells. Entre anades i vingudes, ja havíem passat el 2005, i per tant perdut la possibilitat de fer un conjunt d’activitats que englobés la totalitat del període de la Guerra, i per tant el conjunt dels Països Catalans. El mes de juliol del 2006, em truquen dient que aniria bé que ens féssim càrrec d’una de les iniciatives que havíem presentat i que consistia en l’edició d’un manual divulgatiu sobre la Guerra, adreçat bàsicament a professorat de Secundària. I efectivament a mitjans mes de setembre vam rebre la notificació que se’ns concedia la subvenció per a fer-ho, però que havíem de tenir el llibre enllestit el 15 de novembre. Els vaig dir que era impossible, per sentit comú, elaborar un text i editar-lo en menys de dos mesos, però la funcionària de torn em va dir que o complíem els terminis o perdíem la subvenció. Vam acordar, no diguem com, tirar-ho endavant encara que el llibre no el tindrien fins a la primavera.
Un cop enllestit el llibre, amb una molt acurada edició, ens posem en contacte amb la Generalitat per demanar on volien que els trametéssim els mil exemplars que havíem quedat (per a tots els IES públics de Catalunya i Centres de Recursos). I la nova sorpresa va ser que ens diuen que ens en compraran 100 exemplars!. Com podien comprar-nos cent exemplars d’una edició que ja havien pagat ells! Els vaig haver d’explicar que no calia comprar res, que només havien de procurar que els llibres arribessin als Centres de Secundària. Finalment, vam quedar que millor fora enviar-los a principis de curs. Es va fer una presentació al Museu d’Història de Catalunya, el director actual del qual era el principal assessor, prologuista i avalador de l’obra,... i aquí es va acabar la història. Un any després, els llibres encara dormien en algun magatzem del Departament d’Ensenyament, segons em van dir ells mateixos per manca de pressupost per a enviar-lo (ignoro si en els darrers mesos finalment s’ha fet la distribució). Però bé, això només és una anècdota!.
De tota la resta d’activitats per al 2014, d'aquella Comissió Catalunya 2014, tret d’una exposició que preparava el Museu d’Història, res de res, o el més calent a l’aigüera. Molt àgils a l’hora de desmobilitzar i aturar les iniciatives de la societat civil, i molt feixucs a l`hora de posar-s’hi ells. I és que això del 2014, queda molt lluny encara!
¹ Permeteu-me que no digui el nom de l’entitat des d’on vaig viure l’anècdota perquè ara mateix ja no hi tinc la responsabilitat que hi tenia llavors. Però puc donar-ne els detalls que calgui a qui li interessi.
Així doncs, vam elaborar una àmplia proposta d’activitats que culminava al 2014 i que comprenia aspectes diversos, des dels més estrictament pedagògics i divulgatius, als de recerca i estudi, obrint finalment la porta per a què el 2014, des d’instàncies més polítiques, es pogués prendre una iniciativa de país amb la intenció de recuperar les llibertat perdudes en aquella Guerra. Naturalment la proposta no era per a portar-la a terme la nostra entitat ¹, sinó per a implicar-hi el conjunt de la societat catalana, a l’estil del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta. Vam presentar la proposta a la Generalitat de Catalunya, i ens vam trobar amb la sorpresa que precisament la Generalitat creava la seva Comissió Catalunya 2014, integrada per diversos Departaments del Govern català. No era el mateix, evidentment, perquè ells ho plantejaven com una iniciativa bàsicament institucional, però sí que impossibilitava tirar endavant la nostra idea tal com l’havíem concebuda, i així ens ho van fer saber.
Vam reelaborar tota la nostra proposta adaptant-la a aquelles iniciatives que d’alguna manera podríem assumir nosaltres mateixos com a entitat, i els la vam presentar per tal que hi donessin suport. La resposta globalment va ser negativa, amb l’excusa que tot el que nosaltres proposàvem més o menys ja tenien pensat de fer-ho ells. Entre anades i vingudes, ja havíem passat el 2005, i per tant perdut la possibilitat de fer un conjunt d’activitats que englobés la totalitat del període de la Guerra, i per tant el conjunt dels Països Catalans. El mes de juliol del 2006, em truquen dient que aniria bé que ens féssim càrrec d’una de les iniciatives que havíem presentat i que consistia en l’edició d’un manual divulgatiu sobre la Guerra, adreçat bàsicament a professorat de Secundària. I efectivament a mitjans mes de setembre vam rebre la notificació que se’ns concedia la subvenció per a fer-ho, però que havíem de tenir el llibre enllestit el 15 de novembre. Els vaig dir que era impossible, per sentit comú, elaborar un text i editar-lo en menys de dos mesos, però la funcionària de torn em va dir que o complíem els terminis o perdíem la subvenció. Vam acordar, no diguem com, tirar-ho endavant encara que el llibre no el tindrien fins a la primavera.
Un cop enllestit el llibre, amb una molt acurada edició, ens posem en contacte amb la Generalitat per demanar on volien que els trametéssim els mil exemplars que havíem quedat (per a tots els IES públics de Catalunya i Centres de Recursos). I la nova sorpresa va ser que ens diuen que ens en compraran 100 exemplars!. Com podien comprar-nos cent exemplars d’una edició que ja havien pagat ells! Els vaig haver d’explicar que no calia comprar res, que només havien de procurar que els llibres arribessin als Centres de Secundària. Finalment, vam quedar que millor fora enviar-los a principis de curs. Es va fer una presentació al Museu d’Història de Catalunya, el director actual del qual era el principal assessor, prologuista i avalador de l’obra,... i aquí es va acabar la història. Un any després, els llibres encara dormien en algun magatzem del Departament d’Ensenyament, segons em van dir ells mateixos per manca de pressupost per a enviar-lo (ignoro si en els darrers mesos finalment s’ha fet la distribució). Però bé, això només és una anècdota!.
De tota la resta d’activitats per al 2014, d'aquella Comissió Catalunya 2014, tret d’una exposició que preparava el Museu d’Història, res de res, o el més calent a l’aigüera. Molt àgils a l’hora de desmobilitzar i aturar les iniciatives de la societat civil, i molt feixucs a l`hora de posar-s’hi ells. I és que això del 2014, queda molt lluny encara!
¹ Permeteu-me que no digui el nom de l’entitat des d’on vaig viure l’anècdota perquè ara mateix ja no hi tinc la responsabilitat que hi tenia llavors. Però puc donar-ne els detalls que calgui a qui li interessi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada