Comencem aquesta setmana amb l’inici d’una vaga de transportistes que amenaça deixar el país desproveït de determinats productes, de gasolines sobretot. La seva protesta es fonamenta en l’escalada de preus del petroli que, com en el cas dels pescadors, sembla que fa inviable econòmicament la seva feina. Caldrà veure fins on són capaços d’arribar, i per tant si tindran la capacitat suficient com per a fer reaccionar la societat. Perquè el principal problema amb què s’enfronten és el de no saber on és el seu enemic. Hi ha una crisi econòmica, que alguns eufemísticament en diuen desacceleració, provocada per vés a saber què, i de la qual ningú se’n fa responsable. És el gran invent del nostre sistema econòmic: les societats són anònimes, la llei d’oferta i demanda no l’ha redactada ningú però l’ha de complir tothom, l’especulació és una força misteriosa que ens fa trontollar sense tenir les oficines enlloc, s’idolatra el creixement com a font de riquesa en un món de recursos limitats...
El Govern (els governs en general i les institucions internacionals) se’n renta les mans adduint causes externes. I parlen de la crisi com si aquesta es produís per una mena d’atzar intangible, com si l’alça dels preus dels carburants que afecta negativament la butxaca dels consumidors no beneficiés directament les butxaques de persones i empreses molt concretes. Parlen de l’especulació com d’un fenomen eteri, com si l’acaparament de productes de primera necessitat, siguin combustibles siguin productes alimentaris bàsics, no s’hagués d’emmagatzemar en llocs físics concrets, o de registrar documentalment en balanços empresarials. Parlen d’una llei suprema, la llei del mercat, contra la qual ells no poden lluitar quan es tracta de tocar els interessos de les grans empreses, però que interfereixen cada dia quan es tracta de limitar o condicionar els petits productors, de fomentar, permetre o boicotejar segons convingui l’arribada de productes provinents d’altres països.
Les grans empreses immobiliàries i de la construcció, d’acord amb les entitats bancàries, van entendre que podien forçar al màxim els preus de la vivenda perquè aquest era un bé de primera necessitat, i van inflar els preus (i els guanys) fins a límits insostenibles. Fet el calaix, s’acomiada els treballadors sobrants i s’orienta el negoci cap a un altre cantó. El poder econòmic no resideix tant en produir un producte més o menys atractiu, sinó en tenir la paella pel mànec amb un producte de primera necessitat; i amb això s’especula. És el mateix que passa amb els treballadors: la seva força no resideix en la possibilitat de forçar l’empresari amb una vaga, per exemple, sinó en la capacitat d’incidir sobre aspectes de primera necessitat per a la població: siguin talls a la via pública o desabastint el mercat d’aquests productes de primera necessitat.
La vaga de transportistes no serà efectiva per la lògica de les seves reivindicacions, sinó per la capacitat de deixar sense combustible les gasolineres, i sense productes els mercats.
El Govern (els governs en general i les institucions internacionals) se’n renta les mans adduint causes externes. I parlen de la crisi com si aquesta es produís per una mena d’atzar intangible, com si l’alça dels preus dels carburants que afecta negativament la butxaca dels consumidors no beneficiés directament les butxaques de persones i empreses molt concretes. Parlen de l’especulació com d’un fenomen eteri, com si l’acaparament de productes de primera necessitat, siguin combustibles siguin productes alimentaris bàsics, no s’hagués d’emmagatzemar en llocs físics concrets, o de registrar documentalment en balanços empresarials. Parlen d’una llei suprema, la llei del mercat, contra la qual ells no poden lluitar quan es tracta de tocar els interessos de les grans empreses, però que interfereixen cada dia quan es tracta de limitar o condicionar els petits productors, de fomentar, permetre o boicotejar segons convingui l’arribada de productes provinents d’altres països.
Les grans empreses immobiliàries i de la construcció, d’acord amb les entitats bancàries, van entendre que podien forçar al màxim els preus de la vivenda perquè aquest era un bé de primera necessitat, i van inflar els preus (i els guanys) fins a límits insostenibles. Fet el calaix, s’acomiada els treballadors sobrants i s’orienta el negoci cap a un altre cantó. El poder econòmic no resideix tant en produir un producte més o menys atractiu, sinó en tenir la paella pel mànec amb un producte de primera necessitat; i amb això s’especula. És el mateix que passa amb els treballadors: la seva força no resideix en la possibilitat de forçar l’empresari amb una vaga, per exemple, sinó en la capacitat d’incidir sobre aspectes de primera necessitat per a la població: siguin talls a la via pública o desabastint el mercat d’aquests productes de primera necessitat.
La vaga de transportistes no serà efectiva per la lògica de les seves reivindicacions, sinó per la capacitat de deixar sense combustible les gasolineres, i sense productes els mercats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada