Un recurs fàcil per a l’Administració, davant de qualsevol problemàtica social, és encetar una campanya publicitària. Tant se val que sigui sobre temes de trànsit, de salut, de comportaments cívics, d’impuls a la cultura o de foment del consum de determinats productes. Com que els ciutadans no som immunes a les influències, positives o negatives, del nostre entorn, suposo que algun efecte deuen tenir aquestes campanyes publicitàries en el sentit de condicionar els nostres comportaments. De tota manera, deu ser difícil d’avaluar-ne els resultats, i per tant la rendibilitat real tenint en compte els elevats costos d’aquestes campanyes publicitàries. En l’empresa privada, els números canten, però tractant-se de campanyes institucionals hem de creure a grosso modo en la seva eficàcia.
No estic pas en contra d’aquesta mena de campanyes institucionals que es paguen amb els nostres impostos, en la mesura que tenen un objectiu raonable, i ja no parlo ara de resultats raonables. Hi ha campanyes que es limiten a informar sobre serveis que presta l’administració o sobre drets i deures dels ciutadans, com ara l’existència del número d’informació de la Generalitat O12, o les nostres obligacions amb hisenda; d’altres que es proposen modificar o condicionar els nostres comportaments, com ara l’estalvi d’aigua o la prudència a les carreteres; i encara unes altres de més genèriques que pretenen impulsar uns valors més generals de convivència, de respecte pel nostre entorn, etc. Fins aquí, res a dir, per més dubtes que pugui tenir sobre la seva eficàcia real.
Ara bé. Hi ha una altra mena de publicitat institucional que em sembla absolutament injustificada, i que no dubto en qualificar de malversació de fons públics. Són aquestes campanyes que no anuncien altra cosa que la pròpia administració que les impulsa, encara que amb l’objectiu real de publicitar els gestors d’aquestes administracions. I darrerament en tenim uns exemples clars, suposo que amb una premeditada coordinació entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. D’una banda, uns anuncis que ens expliquen que l’administració està al costat de les famílies, som-hi, o que associen l’administració catalana amb el país en general, i de l’altra els que ens expliquen que Barcelona és fantàstica. No estem parlant de quatre quartos, sinó de campanyes costosíssimes, els diners de les quals podrien servir per a coses molt més útils.
Està clar que per a segons quins polítics, el més útil és publicitar-se ells mateixos per tal de continuar aferrats a la cadira; deuen considerar que la seva gestió pública és més aviat discreta, mediocre o sense resultats evidents, i l’única possibilitat que els queda perquè sembli més acceptable és la publicitat.
No estic pas en contra d’aquesta mena de campanyes institucionals que es paguen amb els nostres impostos, en la mesura que tenen un objectiu raonable, i ja no parlo ara de resultats raonables. Hi ha campanyes que es limiten a informar sobre serveis que presta l’administració o sobre drets i deures dels ciutadans, com ara l’existència del número d’informació de la Generalitat O12, o les nostres obligacions amb hisenda; d’altres que es proposen modificar o condicionar els nostres comportaments, com ara l’estalvi d’aigua o la prudència a les carreteres; i encara unes altres de més genèriques que pretenen impulsar uns valors més generals de convivència, de respecte pel nostre entorn, etc. Fins aquí, res a dir, per més dubtes que pugui tenir sobre la seva eficàcia real.
Ara bé. Hi ha una altra mena de publicitat institucional que em sembla absolutament injustificada, i que no dubto en qualificar de malversació de fons públics. Són aquestes campanyes que no anuncien altra cosa que la pròpia administració que les impulsa, encara que amb l’objectiu real de publicitar els gestors d’aquestes administracions. I darrerament en tenim uns exemples clars, suposo que amb una premeditada coordinació entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. D’una banda, uns anuncis que ens expliquen que l’administració està al costat de les famílies, som-hi, o que associen l’administració catalana amb el país en general, i de l’altra els que ens expliquen que Barcelona és fantàstica. No estem parlant de quatre quartos, sinó de campanyes costosíssimes, els diners de les quals podrien servir per a coses molt més útils.
Està clar que per a segons quins polítics, el més útil és publicitar-se ells mateixos per tal de continuar aferrats a la cadira; deuen considerar que la seva gestió pública és més aviat discreta, mediocre o sense resultats evidents, i l’única possibilitat que els queda perquè sembli més acceptable és la publicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada