Òmnium Cultural convoca pel proper dia 25 un acte públic per negar la legitimitat del Tribunal Constitucional per a avaluar l’Estatut català. No es tracta, doncs, de defensar el text de l’Estatut ni de demanar que no el retalli, sinó de qüestionar la seva legitimitat per a fer-ho. L’acte, entenc, té un doble objectiu o un doble destinatari: d’una banda mostrar la voluntat de la societat catalana per a defensar el nostre dret a decidir, encara que sigui un Estatut raquític com aquest, i mostrar-ho a les institucions espanyoles. I de l’altre reclamar unitat a la nostra classe política per a defensar el que és un clam de la societat catalana.
El que no podem fer, com apuntava algun membre del Govern, és esperar a tenir una sentència per començar a mobilitzar-nos. Cal deixar clar que tampoc es tracta de veure el resultat de la sentència que dependrà de l’equilibri de forces entre PSOE i PP al sí del Tribunal Constitucional, del clima general del país o de les conveniències polítiques del moment, sinó d'advertir que la societat catalana, a través dels partits polítics, va fer un darrer intent de trobar un encaix a Espanya. Des de la primera proposta aprovada aquell 30 de setembre de 2005 per gairebé un 90% del Parlament de Catalunya fins al referèndum de l’Estatut, en què el sector més independentista va considerar que ja s’havia fet massa renúncies, hi ha un posicionament àmpliament majoritari que ja no admet més entrebancs. Qualsevol intervenció del Tribunal Constitucional o de qualsevol altra instància de l’Estat s’ha de considerar un trencament unilateral per part d’Espanya, i per tant una invitació a decidir definitivament sobre el nostre futur, deslligats de tot compromís amb un Estat que no respecte la voluntat del poble de Catalunya.
Però per mantenir aquesta actitud de fermesa i de dignitat nacionals cal una posició el més unitària possible dels partits polítics catalans. Els ciutadans de Catalunya poden tenir diferents opcions de vot, però globalment i de forma majoritària volen un respecte envers el país. Que no ens passi com va passar al congrés d‘ERC, on un 88% de la militància ens vam posar d’acord per votar (jo també) unes línies estratègiques a seguir, mentre que els màxims dirigents s’esbatussaven entre ells i van ser incapaços de fer el mateix. És un moment de responsabilitat col·lectiva, on qualsevol afany sectari i d’erigir-se en pal de paller pot malbaratar un somni de la societat catalana. Per això, la iniciativa d’Òmnium Cultural, així com la presència de plataformes sobiranistes al marge dels partits, pot representar una punta d’esperança per al futur de Catalunya.
El que no podem fer, com apuntava algun membre del Govern, és esperar a tenir una sentència per començar a mobilitzar-nos. Cal deixar clar que tampoc es tracta de veure el resultat de la sentència que dependrà de l’equilibri de forces entre PSOE i PP al sí del Tribunal Constitucional, del clima general del país o de les conveniències polítiques del moment, sinó d'advertir que la societat catalana, a través dels partits polítics, va fer un darrer intent de trobar un encaix a Espanya. Des de la primera proposta aprovada aquell 30 de setembre de 2005 per gairebé un 90% del Parlament de Catalunya fins al referèndum de l’Estatut, en què el sector més independentista va considerar que ja s’havia fet massa renúncies, hi ha un posicionament àmpliament majoritari que ja no admet més entrebancs. Qualsevol intervenció del Tribunal Constitucional o de qualsevol altra instància de l’Estat s’ha de considerar un trencament unilateral per part d’Espanya, i per tant una invitació a decidir definitivament sobre el nostre futur, deslligats de tot compromís amb un Estat que no respecte la voluntat del poble de Catalunya.
Però per mantenir aquesta actitud de fermesa i de dignitat nacionals cal una posició el més unitària possible dels partits polítics catalans. Els ciutadans de Catalunya poden tenir diferents opcions de vot, però globalment i de forma majoritària volen un respecte envers el país. Que no ens passi com va passar al congrés d‘ERC, on un 88% de la militància ens vam posar d’acord per votar (jo també) unes línies estratègiques a seguir, mentre que els màxims dirigents s’esbatussaven entre ells i van ser incapaços de fer el mateix. És un moment de responsabilitat col·lectiva, on qualsevol afany sectari i d’erigir-se en pal de paller pot malbaratar un somni de la societat catalana. Per això, la iniciativa d’Òmnium Cultural, així com la presència de plataformes sobiranistes al marge dels partits, pot representar una punta d’esperança per al futur de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada