Pàgines

dissabte, 19 de juliol de 2008

Contra Catalunya Ràdio

L’elegància i la professionalitat de l’Antoni Bassas ha facilitat que no hi hagués un escàndol majúscul en el seu acomiadament de Catalunya Ràdio. No ha estat pas el primer, i probablement tampoc serà l’últim. Hi ha una estratègia calculada i precisa des del Govern que va fent els seus passos per a uns objectius concrets. De tant en tant, els estrategs de l’operació han deixat anar algunes pistes de per on anaven els trets, els hem sentit de boca de gent com Joan Ferran o Manel Mas. Calia fer neteja, i aquests sí que compleixen les seves promeses.

Quan els socialistes eren a l’oposició es carregaven els mitjans de comunicació públics acusant-los de ser partidistes. I aquesta crítica podia semblar normal. Primera perquè és lògic que el protagonisme dels informatius se l’endugui sempre el qui està al Govern, abans els convergents, ara el tripartit; i segona perquè també sembla lògica la crítica des de l’oposició encara que després, quan es giren les tornes es continuï fent el mateix. Això també ho fa ara CiU quan critica aspectes del Govern calcats del que feien ells. Però els socialistes van més a fons en el tema.

El mateix Oleguer Sarsanedes, Director de Catalunya Ràdio, reconeixia que l’emissora havia sofert un desgast amb la marxa d’altres actius de l’emissora, com Jordi Basté i Antoni Clapés, a RAC1. Havien estat els mateixos procediments i amb els mateixos objectius que amb l’Antoni Bassas. Crear-se una emissora a la seva mida. I quan dic això em refereixo a la seva mida ideològica, per suposat, però també a la seva mida de capacitat d’audiència i d’influència pública. Per a la seva ideologia ja hi ha altres emissores, com les de la SER, que cobreixen perfectament aquest espai. Es tracta de desmantellar el que, amb una o altra tendència, podria ser vist com la Ràdio Nacional de Catalunya, líder d’audiència. Molesta tant el fet de ser la “Nacional de Catalunya”, com que sigui “líder d’audiència”.

És allò que algú en deia construir (o destruir) estructures d’Estat.

3 comentaris:

Johnny Tastavins ha dit...

Pensava que el tripartit seria un com un mal somni dúna nit d'estiu, però, recoi, el somni s'està fent llarg, i al pas que anem això ho deixaràn mes arrasat que Bòsnia a la guerra dels Balcans. O ens espavilem i els fotem fora rapid, o quan ho aconseguim ja serà massa tard.

Miquel Marzabal Galano ha dit...

Lo que em fot més de tot això és que s'estigui fent aquest nacionalisme espanyol des del PSC, i que ERC, que també és al govern no ho aturi i vagi fent (mantenint aquest govern que clarament vol fer de Catalunya una comunitat autònoma espanyola com pot ser Cantàbria), en comptes d'una nació. Aleshores un se sent com derrotat ja no per l'enemic, sinó per l'amic.
I després troben estrany que perdin vots. O m'equivoco?

Anònim ha dit...

La responsabilitat no és d'ERC, sinó del PSC, que té la majoria en el Govern i controla aquesta mena de decisions