Dies enrere em feia ressò d’un informe elaborat per la Federació Catalana d’ONGs pel Desenvolupament sobre la política institucional en l’àmbit de la cooperació. En el meu comentari no feia res més que remarcar el contrast entre el cofoisme de l’administració quan parla de la seva tasca i la dura crítica que en feia la FCONGD. No calia afegir-hi massa comentaris, perquè l’informe de les Entitats que treballen en l’àmbit de la cooperació internacional era més que eloqüent. La resposta del senyor David Minoves, Director General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, va ser si més no curiosa: segons ell, per a ser imparcial havia de citar les memòries que ell mateix, i en general l’administració, redacta sobre la seva feina.
Per mi no es tracta de ser imparcial, ja que un bloc no és un mitjà de comunicació sinó precisament una visió personal. Però en tot cas, jo no feia cap anàlisi ni crítica a la gestió del seu departament, sinó que em feia ressò que hi hagués una crítica tan dura per part de les entitats que hi treballen. Recordem que aquesta Federació representa la pràctica totalitat de les entitats catalanes que porten a terme tasques de cooperació arreu del món, una vuitantena entre les quals hi ha entitats tan poc sospitoses com Mans Unides, Creu Roja, Intermón, Centre UNESCO... És el que ja vaig dir al Congrés d’ERC, tenim uns dirigents que són capaços de veure allò que no veu ningú, i capaços de no veure allò que veu tothom. Per això deia a David Minoves que, jo d’ell, m’ho faria mirar.
I una cosa semblant passa ara amb Catalunya Ràdio. Que hi hagi crítiques de segons quins sectors fins i tot podria ser un elogi. Però resulta realment preocupant que els crits d’alerta provinguin de periodistes i de mitjans que sempre han estat al servei del país. Que Tribuna Catalana parli de “La decrepitud de Catalunya Ràdio”, o que Miquel Calzada digui que “quan aquests canvis no responen absolutament a cap idea de millorar, sinó a una voluntat explicita de destruir, aleshores anem inevitablement cap a l'abisme", és que des d’una perspectiva nacional alguna cosa no funciona, i els que hi tenen alguna responsabilitat s’ho haurien de fer mirar.
Per mi no es tracta de ser imparcial, ja que un bloc no és un mitjà de comunicació sinó precisament una visió personal. Però en tot cas, jo no feia cap anàlisi ni crítica a la gestió del seu departament, sinó que em feia ressò que hi hagués una crítica tan dura per part de les entitats que hi treballen. Recordem que aquesta Federació representa la pràctica totalitat de les entitats catalanes que porten a terme tasques de cooperació arreu del món, una vuitantena entre les quals hi ha entitats tan poc sospitoses com Mans Unides, Creu Roja, Intermón, Centre UNESCO... És el que ja vaig dir al Congrés d’ERC, tenim uns dirigents que són capaços de veure allò que no veu ningú, i capaços de no veure allò que veu tothom. Per això deia a David Minoves que, jo d’ell, m’ho faria mirar.
I una cosa semblant passa ara amb Catalunya Ràdio. Que hi hagi crítiques de segons quins sectors fins i tot podria ser un elogi. Però resulta realment preocupant que els crits d’alerta provinguin de periodistes i de mitjans que sempre han estat al servei del país. Que Tribuna Catalana parli de “La decrepitud de Catalunya Ràdio”, o que Miquel Calzada digui que “quan aquests canvis no responen absolutament a cap idea de millorar, sinó a una voluntat explicita de destruir, aleshores anem inevitablement cap a l'abisme", és que des d’una perspectiva nacional alguna cosa no funciona, i els que hi tenen alguna responsabilitat s’ho haurien de fer mirar.
4 comentaris:
Li podries dir tot això a la teva paisana col.locada a l'Agència del Senyor Minoves i que ara, com ell, és membre de la Direcció Nacional, quan només la deuen conèixer els militants enxufats a l'Agència del Senyor Minoves.
Ho escric per a qui ho vulgui llegir, inclosa la meva paisana (per cert, que no sé a qui et refereixes).
I pel que fa als militans "enxufats", només recordar que en el darrer Congrés d'ERC es va aprovar un punt en què es deia que els càrrecs s'escollirien pels seus mèrits, apartat 2c: “La tria dels representants d’Esquerra, electes o nomenats, en llocs de comandament de l’administració pública, s’ha de regir per criteris d’excel•lència, competència professional, coneixement, capacitat de gestió i de lideratge d’equips humans i d’institucions.”
Sr. Romeu, com vostè diu el bloc no busca la imparcialitat i per tant, els seus comentaris són, en definitiva només seus. Jo només voldria afegir-li una observació: les ONG tampoc són el que eren. Abans eren entitats neutrals, autogestionades... i ara són entitats massa depenents de l'administració pública. I això no es bo. Per això, quan entenen que l'administració pública no els dóna prou, també troben la seva via per queixar-se.
Sr Anònim,
Jo no sé si les ONG ja no són el que eren. Suposo que aquest comentari no el compartiria el Sr. Minoves. Però a mi em continuen mereixent tot el respecte.
I, en tot cas, si ha llegit els dos articles que he escrit sobre el tema, veurà que jo ni analitzava la política de la Generalitat ni la tasca de les ONG, només posava en evidència el contrast entre una visió i l'altra.
Un contrast que em referma en la idea que massa sovint ens autocomplaem mirant-nos el melic, sense adonar-nos que la realitat és tota una altra. Si més no la realitat de la visió que tenen les ONG de la tasca feta per la Generalitat.
Publica un comentari a l'entrada