Realment sorprenents les declaracions de Joan Ridao afirmant que ERC no acceptarà un nou model de finançament que no tingui el suport de CiU. Sorprenents i perilloses. El nou model de finançament serà acceptable o no en funció del seu contingut i no del suport que li pugui donar la federació nacionalista. Està clar que es pot imaginar que si CiU hi està en contra és perquè la proposta d’acord que s’ofereix des de Madrid encara no és satisfactòria, però em sembla un error bàsic de plantejament per part de Ridao, i per tant d’ERC.
Durant el darrer Congrés d’ERC, quan estàvem negociant algunes de les esmenes que jo hi havia presentat, em deien des de la ponència oficial que no es podia citar CiU perquè això ja pressuposava un condicionament que ens restava força. En aquell cas jo venia a dir el que ja he dit en altres ocasions, que en el moment de prendre la decisió d’exercir el dret a decidir, com a mínim hauríem de poder comptar amb la predisposició de CiU. I es veu que, segons la direcció d’ERC, apuntar aquesta perspectiva de futur era condicionar la nostra capacitat de negociació i d’actuació. I bé, ara en un tema tan concret i immediat com és el finançament, és des de la direcció que s’autoimposen tenir el vist-i-plau dels convergents.
No cal dir que estic d’acord que CiU s’hagi sumat al tripartit per fer força davant de Madrid i negociar en millors condicions el nou model de finançament. Ara bé, tots sabem que ja des d’ara comencen les negociacions multilaterals, que cadascú intentarà sortir bé a la foto final, i que en el millor dels casos es negociarà a la baixa.
Em sembla, per tant, un error per part de Ridao haver fet aquest anunci. Primera, perquè com a principi no és cap argument acceptar un acord o no, si és un acord acceptable, en funció del que digui el principal partit de l’oposició. Segona, perquè pressuposa una temença per part d’ERC que havent-se de negociar a la baixa amb el consentiment (per no dir front comú PSC-PSOE) dels socialistes, no es vulgui deixar que CiU capitalitzi en solitari el rebuig a un mal acord; en el benentès que, si aquest mal acord l’acceptés també CiU, aleshores ja no seria tan problemàtic que l’acceptés també ERC. I tercera, perquè això dóna moltes més armes a CiU per jugar fins al darrer moment amb el tripartit; sabent que al capdavall l’acord depèn de la seva acceptació, els convergents sempre podran fer el paper maximalista i exhibir la clau (com ja van fer l’estiu del 2005 abans d’arribar a l’acord sobre la proposta de nou Estatut) presentant-se com els valedors de la màxima exigència enfront de Madrid, i amenaçant de retirar-se de l’acord si no s’accepten les seves condicions.
Durant el darrer Congrés d’ERC, quan estàvem negociant algunes de les esmenes que jo hi havia presentat, em deien des de la ponència oficial que no es podia citar CiU perquè això ja pressuposava un condicionament que ens restava força. En aquell cas jo venia a dir el que ja he dit en altres ocasions, que en el moment de prendre la decisió d’exercir el dret a decidir, com a mínim hauríem de poder comptar amb la predisposició de CiU. I es veu que, segons la direcció d’ERC, apuntar aquesta perspectiva de futur era condicionar la nostra capacitat de negociació i d’actuació. I bé, ara en un tema tan concret i immediat com és el finançament, és des de la direcció que s’autoimposen tenir el vist-i-plau dels convergents.
No cal dir que estic d’acord que CiU s’hagi sumat al tripartit per fer força davant de Madrid i negociar en millors condicions el nou model de finançament. Ara bé, tots sabem que ja des d’ara comencen les negociacions multilaterals, que cadascú intentarà sortir bé a la foto final, i que en el millor dels casos es negociarà a la baixa.
Em sembla, per tant, un error per part de Ridao haver fet aquest anunci. Primera, perquè com a principi no és cap argument acceptar un acord o no, si és un acord acceptable, en funció del que digui el principal partit de l’oposició. Segona, perquè pressuposa una temença per part d’ERC que havent-se de negociar a la baixa amb el consentiment (per no dir front comú PSC-PSOE) dels socialistes, no es vulgui deixar que CiU capitalitzi en solitari el rebuig a un mal acord; en el benentès que, si aquest mal acord l’acceptés també CiU, aleshores ja no seria tan problemàtic que l’acceptés també ERC. I tercera, perquè això dóna moltes més armes a CiU per jugar fins al darrer moment amb el tripartit; sabent que al capdavall l’acord depèn de la seva acceptació, els convergents sempre podran fer el paper maximalista i exhibir la clau (com ja van fer l’estiu del 2005 abans d’arribar a l’acord sobre la proposta de nou Estatut) presentant-se com els valedors de la màxima exigència enfront de Madrid, i amenaçant de retirar-se de l’acord si no s’accepten les seves condicions.
Els ho posem en safata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada