Pàgines

divendres, 4 de juliol del 2008

ERC i PP, la comparació inevitable

Cadascú dóna l’espectacle a la seva manera, segons el seu estil i la seva tradició. Al PP li ha sortit de l’ànima resoldre un possible conflicte intern a Catalunya a cop de decret i de la mà de qui ostenta el poder. Cap militant del Partit Popular de Catalunya mínimament honest pot dir que l’hagi sorprès l’actitud autoritària de Madrid imposant la seva candidata, i molt menys que no comparteixi aquesta manera de procedir, perquè això ja forma part de la ideologia i de la concepció de la política del partit. És una visió militarista, fins ara acceptada per tothom, en què hi ha un capità (abans era un general) i una tropa que no té altra alternativa que la de callar. A poques setmanes de les eleccions internes d’ERC per sufragi universal dels seus militants (altra volta la maleïda paraula d’arrels castrenses), i d’un Congrés assembleari, la comparació sembla inevitable.
Fins i tot els més acèrrims detractors d’ERC han posat de manifest el tarannà democràtic del partit republicà, enfront de l’autoritarisme dels populars. I és evident que es tracta de dues visions contraposades perquè també provenen de dues tradicions que no tenen res a veure l’una amb l’altra. Fins i tot la Montserrat Nebreda, l’única candidata que no ha acceptat la humiliació d’agenollar-se davant la prepotència dels seus superiors, acabava dient ahir que mantenia la seva candidatura encara que només fos per a legitimar la imposada des del carrer de Gènova; com a mínim, deia donant per descomptat que guanyarà Alícia Sánchez-Camacho, es podrà fer veure que ells també han fet el seu procés democràtic.
No crec que valgui massa la pena perdre gaire temps per a posar de manifest la manca d’esperit democràtic dels populars, que ells tampoc entendrien ni acceptarien. Però sí que pot ser un bon moment perquè la classe política, i els partits en general, es replantegin les seves normes de funcionament. Perquè, no ens enganyem, ERC va fer unes eleccions obertes a la Presidència i a la Secretaria General, tal com s'havia acordat en el darrer Congrés de Lleida, però no pas seguint el calendari previst (*). Més aviat tot el procés va ser una sortida improvisada davant la negativa a assumir responsabilitats pel fracàs electoral i l’estratagema individual de qui, per satisfer les seves ambicions personals, ni tan sols va consultar a la cúpula del partit la seva decisió d’abandonar el Govern per planificar l’assalt a la Presidència.
Ja ho deia l’Alfonso Guerra: “qui es mogui, no sortirà a la foto”. La militància de tots els partits, i ara parlem només dels democràtics, sap que si vol fer carrera política ha de procurar estar calladeta, en actitud servil envers els seus superiors (que per això són superiors) i esperar que una bona conducta acrítica els acabi donant la recompensa d’un càrrec institucional o d’un bon lloc en una llista electoral.En el camp de la democratització de la vida política i dels partits, ens queda encara un bon camí per a recórrer.

(*) Un comunicant anònim m'ha fet adonar, encertadament, de l'error de l'article, tal com l'havia redactat inicialment. S'hi obviava que la decisió d'escollir per votació directe el President i el Secretari General del partit va ser presa el 2004 en el Congrés de Lleida. Demano disculpes per l'error que ara he subsanat, i agraeixo al comunicant anònim la seva observació.