La crisi de l’Estat belga ja s’ha fet crònica. Va ser molt difícil arribar a un acord entre les diferents formacions polítiques per a formar Govern, però aquest ha durant els mesos justos que s’havia donat de termini el seu primer ministre, Yves Leterme, per aconseguir un model d’Estat que reconegués adequadament les aspiracions flamenques. Però les posicions semblen inamovibles: els interessos nacionals dels uns i dels altres són contraposats, contradictoris, i qualsevol acord que pugui satisfer mínimament la comunitat flamenca anirà en detriment de les aspiracions de la comunitat valona.
És una història repetida. Durant molt de temps els valons imposaven la seva llei, el seu pes econòmic, la seva supremacia lingüística, al flamencs. Aleshores, els valons no parlaven ni de solidaritats interterritorials ni de respecte per la diversitat; la força demogràfica, i per tant electoral, els permetia escudar-se en la lògica democràtica d’una majoria sobre una minoria. Però les tornes han canviat. Ara és Flandes el país que ha assolit un major desenvolupament econòmic, acompanyat d’un creixement demogràfic, i reclama un tracte d’igual a igual, que a la Valònia sembla excessiu perquè tenien ben assumit que ells eren l’essència de l’Estat.
I, en part, tenen raó els valons. La raó de ser de l’Estat Belga és la supremacia dels uns sobre els altres. Per als flamencs la desintegració de Bèlgica no seria cap drama: podrien formar el seu propi Estat, amb més o menys lligams amb la germana neerlandesa. Però els valons, no. Per ells deixa de tenir sentit un Estat propi, sense poder exercir l’hegemonia sobre algú. L’Estat Belga deixaria d’existir.
És una història repetida. Durant molt de temps els valons imposaven la seva llei, el seu pes econòmic, la seva supremacia lingüística, al flamencs. Aleshores, els valons no parlaven ni de solidaritats interterritorials ni de respecte per la diversitat; la força demogràfica, i per tant electoral, els permetia escudar-se en la lògica democràtica d’una majoria sobre una minoria. Però les tornes han canviat. Ara és Flandes el país que ha assolit un major desenvolupament econòmic, acompanyat d’un creixement demogràfic, i reclama un tracte d’igual a igual, que a la Valònia sembla excessiu perquè tenien ben assumit que ells eren l’essència de l’Estat.
I, en part, tenen raó els valons. La raó de ser de l’Estat Belga és la supremacia dels uns sobre els altres. Per als flamencs la desintegració de Bèlgica no seria cap drama: podrien formar el seu propi Estat, amb més o menys lligams amb la germana neerlandesa. Però els valons, no. Per ells deixa de tenir sentit un Estat propi, sense poder exercir l’hegemonia sobre algú. L’Estat Belga deixaria d’existir.
2 comentaris:
És a Flandes, i no a Kosovo, on hem de posar la vista.
Salut,
Marc
www.catalunyafastforward.blogspot.com
És evident. Kosovo és un mal exemple per a nosaltres.
La situació de Flandes, com la d'Escòcia, és molt similar en la mesura que es tracta de la confrontació de dos interessos contraposats: el del nacionalisme espanyol i el del nacionalisme català.
Publica un comentari a l'entrada