Confesso que el futbol no és el meu fort. Però m’ha sabut greu tot el procés seguit contra Joan Laporta, i la forma com ell mateix l’ha acabat conduint. Quan a TV3 anunciaven el programa especial sobre la moció de censura, plantejaven en clau publicitària una disjuntiva que venia a dir: Ha estat Joan Laporta un gran President que passarà per mèrits propis a la història del Club, o ha estat el pèssim dirigent que no es mereix ni acabar el seu mandat? Doncs, bé. Suposo que ni una cosa ni l’altra. Imagino que es deuen haver comès errors a nivell esportiu, vistos els resultats d’aquests dos darrers anys, i suposo que hi ha hagut relliscades de tipus personal que han erosionat la seva imatge. No entraré en el tema, però sí que volia fer una mínima comparació amb la caiguda d’altres lideratges, com els que encapçalen aquest article.
Fins i tot per als qui no seguim el futbol dia a dia, l’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça ens va semblar una alenada d’aire fresc, una renovació de plantejaments i, en definitiva, una proposta engrescadora. Què ha passat des de llavors? Tan desastrosa ha estat la seva gestió?. Les mateixes preguntes que podríem formular davant la caiguda d’altres lideratges com els de l’Angel Colom o Josep Lluís Carod-Rovira a ERC. Estic convençut que els inicis de Joan Laporta al capdavant del Club, i els resultats sembla que ho corroboren, ben ser realment positius. Com ho va ser la feina feta per l’Àngel Colom a la direcció d’ERC, aconseguint introduir l’independentisme com una opció normal i creïble en la política catalana, i la feta per Josep Lluís Carod-Rovira transformant aquesta opció independentista en un partit de Govern, amb un salt qualitatiu i quantitatiu important. I després?
Després ha fallat la capacitat d’anàlisi i d’autocrítica. Els dirigents necessiten tenir un entorn rigorós i amb capacitat d’objectivar la percepció de la realitat per no crear-se un món virtual que acaben creient-se només ells. I sobretot als dirigents els sobren tants aduladors (llepaculs seria l’expressió més adequada) incapaços de contrariar el seu superior i, per tant, incapaços d’orientar-lo o assessorar-lo amb un mínim de serietat. D’errors en comet tothom. Diuen que només els déus i els imbècils poden afirmar que mai s’equivoquen. Per tant, aquest no seria el problema. O no ho seria si immediatament després d’haver comès un error l’entorn del dirigent, els seus col·laboradors i assessors tinguessin el seny, la capacitat i la maduresa de fer-li veure la relliscada, en lloc d’actuar com a ximples bufons que li riuen totes les gràcies. Alguns d’aquests bufons, a més, després d’esperonar el dirigent a perseverar en els errors i després d’amagar-li la crua realitat (que acaben no veient ells tampoc), preparen la seva defenestració per a ocupar el seu lloc. Amb els mateixos bufons de torn, amb la mateixa incapacitat d’anàlisi de la realitat, amb la mateixa miopia crònica.
Em sap greu la caiguda de Joan Laporta, com me’n va saber la de l’Àngel Colom o la de Josep Lluís Carod-Rovira. Seria injust negar els seus encerts i les seves aportacions, que hi han estat i prou valuoses. Però els ha faltat tenir la facultat dels déus. O, alternativament, saber-se envoltar (i acceptar) d’un entorn amb voluntat i capacitat per a analitzar objectivament la realitat, i per fer-los veure (pas previ a la correcció) els errors que inevitablement, com tots els mortals, ells també cometien.
Fins i tot per als qui no seguim el futbol dia a dia, l’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça ens va semblar una alenada d’aire fresc, una renovació de plantejaments i, en definitiva, una proposta engrescadora. Què ha passat des de llavors? Tan desastrosa ha estat la seva gestió?. Les mateixes preguntes que podríem formular davant la caiguda d’altres lideratges com els de l’Angel Colom o Josep Lluís Carod-Rovira a ERC. Estic convençut que els inicis de Joan Laporta al capdavant del Club, i els resultats sembla que ho corroboren, ben ser realment positius. Com ho va ser la feina feta per l’Àngel Colom a la direcció d’ERC, aconseguint introduir l’independentisme com una opció normal i creïble en la política catalana, i la feta per Josep Lluís Carod-Rovira transformant aquesta opció independentista en un partit de Govern, amb un salt qualitatiu i quantitatiu important. I després?
Després ha fallat la capacitat d’anàlisi i d’autocrítica. Els dirigents necessiten tenir un entorn rigorós i amb capacitat d’objectivar la percepció de la realitat per no crear-se un món virtual que acaben creient-se només ells. I sobretot als dirigents els sobren tants aduladors (llepaculs seria l’expressió més adequada) incapaços de contrariar el seu superior i, per tant, incapaços d’orientar-lo o assessorar-lo amb un mínim de serietat. D’errors en comet tothom. Diuen que només els déus i els imbècils poden afirmar que mai s’equivoquen. Per tant, aquest no seria el problema. O no ho seria si immediatament després d’haver comès un error l’entorn del dirigent, els seus col·laboradors i assessors tinguessin el seny, la capacitat i la maduresa de fer-li veure la relliscada, en lloc d’actuar com a ximples bufons que li riuen totes les gràcies. Alguns d’aquests bufons, a més, després d’esperonar el dirigent a perseverar en els errors i després d’amagar-li la crua realitat (que acaben no veient ells tampoc), preparen la seva defenestració per a ocupar el seu lloc. Amb els mateixos bufons de torn, amb la mateixa incapacitat d’anàlisi de la realitat, amb la mateixa miopia crònica.
Em sap greu la caiguda de Joan Laporta, com me’n va saber la de l’Àngel Colom o la de Josep Lluís Carod-Rovira. Seria injust negar els seus encerts i les seves aportacions, que hi han estat i prou valuoses. Però els ha faltat tenir la facultat dels déus. O, alternativament, saber-se envoltar (i acceptar) d’un entorn amb voluntat i capacitat per a analitzar objectivament la realitat, i per fer-los veure (pas previ a la correcció) els errors que inevitablement, com tots els mortals, ells també cometien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada